dissabte, 31 de desembre de 2011

Més de 2011 pàgines

Arribem a la fi de l’any i, com sol ser habitual, toca fer balanç. Espere que les aventures domèstiques de cada dia i el caos existencial que em domina des de fa un temps, em permeten analitzar, en els pròxims dies, (amb certa tranquil·litat) els esdeveniments més importants que hem viscut en l’any que estem a punt d’acomiadar. De moment, com quan no plora una, l’altra vol jugar, no dispose de massa temps i em conformaré amb compartir amb tots vosaltres les lectures que m’han acompanyat durant els últims 365 anys. A mode d’alienació, aquesta ha sigut la llista:

dimarts, 6 de desembre de 2011

La rondalla de la foguereta i el gnom

Des que el iaio Àngel va morir, sa casa mai va recuperar la importància que havia tingut per a la nostra família. Quan Déu el va premiar amb el cel, després de gairebé un segle d’entrega als seus, aquella casa es va  tancar darrere de la seua porta i lentament començà a oblidar aquells temps en què tota la família l’omplíem per complaure’ns amb les nostres alegries i plorar les desgràcies que ens van tocar...
Allí era on els dies gelats de l’hivern ens reuníem tots els cosins al voltant de la llar i al caliu del foc per escoltar les contalles i els succeïts que el iaio gaudia tant de contar-nos. De totes elles, la que més recorde és la rondalla de la foguereta i el gnom.
Hui que, casualitats del destí, es compleixen trenta-tres anys de la seua mort, la compartiré amb tots vosaltres:

dilluns, 7 de novembre de 2011

Ni Rubalcaba, ni Rajoy; Laura Gallego

Supose que si han llegit el títol que encapçala aquesta entrada hauran endevinat que no tinc cap intenció d'invertir ni un sol segon d'aquesta nit per escoltar els missatges prefabricats, que tant el candidat del suposat centre, com el de la hipotètica esquerra tractaran de vendre'ns. No m'interessa en absolut res del que puguen dir els representants dels dos partits que ens han dut a la ruïna.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

“El PP penalitzarà als mals gestors en l’accés als diners públics”

                Els meus amics saben que gaudisc d’un gran sentit de l’humor. Procure afrontar el dia a dia amb uns quants somriures per tal de fer més agradable el camí d’espines en què, de vegades, es converteix la nostra vida. I en aquest sentit, si se’m permet el col·loquialisme, encara estic descollonant-me cada vegada que recorde el titular amb el qual encapçale aquest article que, he de confessar, he manllevat de la portada de divendres de ‘La Razón’ (què hem de fer, als instituts valencians es complicat llegir un altre tipus de diaris). Però és que els del PP es pensen que som imbècils o és que pretenen impulsar una lobotomia general només conquerisquen la Moncloa?

diumenge, 25 de setembre de 2011

Autonomies, diputacions i el 20 N

Han passat més de trenta anys de la mort del dictador i, per desgràcia, a Espanya encara queden massa partidaris d’aquell país en blanc i negre, que es vestia de blau, es calava una gorra roja i abans de començar l’escola li dedicava una cançó a l’astre rei amb el braç dret ben estirat. Aquests són els que cada vegada que escolten un espanyol expressant-se en una llengua diferent a la castellana pateixen mals d’estómac i principis d’infart agut. Són aquests els que no comprenen que la història (especialment la del segle XVIII) no es pot estudiar igual a Zamora, que a Còrdova o que a Xàtiva. Han sigut aquests, precisament, qui, aprofitant l’actual crisi, han llançat missatges des de les seues tribunes privilegiades per tractar de convéncer-nos de la inutilitat de les autonomies i de la conveniència de la devolució d’alguna competència a l’Estat. No han arribat a parlar de la seua eliminació; però segur que la majoria d’ells ho pensa.

dilluns, 12 de setembre de 2011

La ignorància de la 'gente bien'

Moltes vegades el pitjor menyspreu és la indiferència. Però en aquesta ocasió pense que si em calle, algú pot interpretar aquest silenci com a còmplice. I no; no tinc cap intenció de convertir-me en encobridor de la incultura o de la ignorància, per més que aquesta s’haja forjat en col·legis de pago o que s’intente dissimular davall del torrent escarlata d’un cabàs de bitllets de cinc-cents o d’una pluja daurada de suc de raïm doblement fermentat segons el costum d’una regió francesa.

diumenge, 11 de setembre de 2011

No, tots els professors no són uns ganduls

Cada vegada que hi ha un problema, la gent té la fotuda mania de calfar-se el cap per assenyalar uns culpables, en lloc de tractar de buscar una solució. Passa a casa quan la roba blanca, misteriosament, ix rosa de la rentadora. Ocorre en les tertúlies de bar quan l’equip de casa no trau els resultats que tothom desitjaria. I també succeeix, massa sovint, en el món de la política. Si ens centrem en l’últim exemple que els he citat (oblidem, per tant, els responsables de la desastrosa bugada de la setmana passada; o els culpables que el València no guanye la lliga tots els anys) els responsables d’algunes comunitats autònomes ja han trobat els culpables de la crisi econòmica que ens afecta des de fa uns anys: els professors de secundària.

dissabte, 3 de setembre de 2011

Les formes sí que importen

A penes fa tres dies que el mes d’agost ha passat a millor vida i el cel de setembre s’ha cobert de núvols negres i de llamps i rellamps, i ha començat a aiguar-nos les festes amb ruixats i tronades aborronadores. Però no es deixen enganyar per les aparences. No es tracta de cap episodi de gota freda ni tampoc és cap tempesta tropical que s’ha equivocat de latitud. En realitat es tracta d’una complicada operació dissenyada, ni més ni menys, que pel mateix Déu (el que més els agrade) per enviar-nos als valencians el trellat que el dia de la Creació va anar a parar a unes altres terres. Si no és així, no encerte a trobar una explicació raonable per intentar entrendre els esdeveniments polítics de les últimes setmanes.

dilluns, 29 d’agost de 2011

“Per favor, no em pregunteu pel cost de la visita del Papa…”

Fa uns anys (no massa), quan encara exercia el periodisme em va cridar l’atenció que preguntar pel cost de la visita del Papa en la roda de premsa posterior al ple del consell, tinguera el mateix efecte que una invasió d’alienígenes o que l’atac d’un exèrcit de zombis. Haurien de veure la cara de terror que se li posava al portaveu de torn del govern valencià: ulls fora de les òrbites; gotes de suor fred pel l’esquena; tremolors a les mans; pèrdua momentània de la facultat de parlar amb coherència; ganes irreprimibles d’assassinar al periodista que acabava de referir-se a assumptes catalogats com a matèria reservada... Tot allò com a preludi d’alguns dels millors exemples de prosa dadà que ha donat la història. Les al·locucions de Tristan Tzara o Hugo Ball semblen autèntics tractats de filosofia clàssica, al costat dels balbucejos imprecisos o els sorolls guturals que aconseguien emetre els portaveus del consell.

divendres, 19 d’agost de 2011

‘Somiant amb Aleixa’ de Mercè Climent i Francesc Mompó

          Aleixa és una jove atrapada per mil i una inseguretats que busca desesperadament una brúixola per redreçar la seua vida. Els pares fa un temps que han mort. Tot i que ha finalitzat els estudis universitaris amb bones qualificacions, no acaba de fer-se un lloc en el complicat món laboral. En el terreny amorós les coses tampoc roden com a ella li agradarien. I, per si fóra poc, una capritxosa facultat que hereten totes les dones de la seua família la persegueix nit rere nit: cada vegada que algú somia amb ella, ella somia el mateix. I, com que Aleixa és una jove atractiva, gran part d’aquests encontres onírics són d’un elevat contingut eròtic.

diumenge, 14 d’agost de 2011

‘Patrimoni. Una història vertadera’ de Philip Roth

Philip Roth és un dels grans tòtems de la literatura actual nord-americana amb títols com ‘American Pastoral’ –novel·la amb la qual va guanyar el Pulitzer l’any 1998– o ‘The human Stain’ –que Robert Benton va adaptar al cinema en 2003–, que l’han convertit en un dels autors més reconeguts, tant pel públic, com per la crítica. La major part de la seua obra la composen obres de ficció en les quals, a partir de la seua experiència, aborda els problemes d’integració de la comunitat jueva als Estats Units, juntament amb altres aspectes de caire més existencialista. En ‘Patrimoni’, tot i que no és una obra de ficció, també troben aquestes qüestions.

dimecres, 3 d’agost de 2011

Al revés del món

Els habitants de Xopilàndia cada dia em sorprenen més per la seua dificultat per entendre els conceptes més bàsics. Fa unes setmanes ja vaig haver de gastar bona dosi de paciència per explicar-los la raó per la qual un partit com el PP, que no acaba de convéncer ningú, arrasa elecció rere elecció al País Valencià. Durant vora tres hores els vaig exposar els complicats mecanismes de la política valenciana i, al remat, supose que esgotats mentalment, van acceptar com a vàlides les meues explicacions. Però, no sé per què, em pense que la majoria em va donar la raó, com als bojos...

‘La penombra de la coloma’ d’Andreu Sevilla

Acabe de llegir  ‘La penombra de la coloma’ d’Andreu Sevilla. Es tracta d’una exitosa aventura literària que Sevilla va decidir mamprendre, al marge dels canals editorials habituals. I, vist el resultat, l’autor pot donar-se per satisfet de la gran acollida que ha tingut la seua òpera prima. Els crítics més importants del nostre panorama literari l’han beneïda i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana l’ha premiada com a l’obra més interessant de l’any.
                La novel·la, ambientada en la València del segle XV, ens conta les conspiracions de diversos grups fer fer-se amb el manuscrit original del Tirant lo Blanch; una obra que, després de la mort del seu autor, va romandre mig oblidada de calaix en calaix. Aquest fet verídic (Martorell va morir al voltant del 1465 i la novel·la va ser publicada el 20 de novembre de 1490) marca l’inici de l’acció. Què hauria suposat per a la nostra literatura que aquesta gran obra mai haguera vist la llum? És la principal qüestió que ens proposa Sevilla i que, com ocorre en les millors obres, deixa la resposta en mans dels lectors. Juntament amb aquest tema, que és el principal, Sevilla també aborda uns altres, com ara, la decadència de la petita noblesa valenciana, l’ocàs de la cavalleria, la concepció de l’amor i el sexe al final del període medieval, o les persecucions religioses.

dilluns, 1 d’agost de 2011

Ja tenim eleccions

Per fi ZP ha decidit posar data de caducitat al lloguer del piset que ocupa a la Moncloa. Ja era hora. Des que la Unió Europea el va arraconar contra les cordes i, sobretot, des que anuncià públicament que no continuaria –en privat ja ho coneixen alguns i ho intuíem la majoria–, el president del govern espanyol era un cadàver polític que cada dia que passava feia més i més pudor.

dijous, 21 de juliol de 2011

Camps, la crònica d'una decepció

Quan Zaplana va volar cap a Madrid, enlluernat per una cartera ministerial i amb la intenció de presentar les credencials per substituir Aznar al front del govern, va triar Camps com a hereu (després de la breu regència de José Luis Olivas). Zaplana, com a home absolutament encantat d’haver-se conegut, no podia triar a algú que li fera ombra. No. El seu desig era que els llibres d’història reconegueren el seu període al front de la Generalitat, com l’etapa més gloriosa del País Valencià, després del segle d’Or. Per això es va fixar en un home gris, d’aparença ximple i bonhomiosa, i sense personalitat, que poguera ser fàcilment manipulable des de la distància. Vaja, era com dir, “me’n vaig, però continue ací.”

El dia que Camps tirà la tovalla

En dies com el de hui trobe a faltar l’exercici del periodisme. Sent una enveja profunda de tots aquells que aquesta vesprada han pogut estar al palau de la Generalitat escoltant les últimes paraules de Camps com a President de tots els valencians. Qui no haja treballat mai de periodista, tal vegada no comprenga aquest sentiment. Però poder estar en el lloc on es produeix la notícia i tindre la sensació que ets una mena de notari de la realitat (o de la història, si se’m permet la grandiloqüència), no es pot pagar amb diners (segurament per això, la professió de periodista és tan precària).
Si haguera pogut estar a la Generalitat, m’hauria fixat, detingudament, en els rostres i en les reaccions dels col·laboradors de Camps, mentre el president es dirigia als mitjans de comunicació. Hauria tractat d’analitzar els gestos del president, abans i després d’anunciar la renúncia... Això és el que, realment, val d’una compareixença d’aquestes característiques. Tenen molt més valor aquests detalls, que les paraules que puga dir el protagonista, perquè, normalment, mai improvisa ni dos síl·labes sobre el guió previst.
I malgrat que no he pogut estar-hi; la sang de periodista que circula per les meues venes, m’ha impulsat a posar-me davant de l’ordinador per deixar-vos la crònica següent. La que hauria escrit, en cas de continuar dedicant-me al periodisme actiu (punxeu ací baix)

dimecres, 20 de juliol de 2011

El conseller d'Economia contradiu Camps

Sembla que, d'una vegada per totes, el sentit comú s'ha instal·lat al govern valencià. I diem açò perquè ahir el conseller d'Economia, Enrique Verdeguer, va manifestar en una conversa amb els periodistes, entre d'altres qüestions, que, tal vegada, caldria revisar la conveniència, o no, del Gran Premi de Fórmula 1. I és que clar, amb els temps que corren, amb els retalls que patim i que patirem, no té sentit que es predique l'austeritat i es practique el malbaratament. Les carreres de cotxes s'ha demostrat que són deficitàries i, el que clama al cel, eixe dèficit acabem pagant-lo tots.

Rajoy vol que Camps es declare culpable

Ja han passat quasi 120 hores des que el jutge Flors decidira enviar Camps al TSJ i, de moment, el poc honorable no ha tingut a bé eixir del seu amagatall. Sabem, per boca de Rita Barberà, que no passa pel seu millor moment i que, com Tristón, necessita un amiguet (però no ovoide; aquests tipus d'amics ja sap quins efectes secundaris provoca).

Mentrestant, els seus companys de partit, públicament tot són mostres de suport i d'apel·lacions a la presumpció d’innocència; però, en privat, més d’un li suggereix que, tal vegada, això de dimitir no estaria tan malament. En aquest sentit, diuen que ahir el president del PP, Mariano Rajoy, via mòbil, va estar tirant-li de l’orella i recordant-li les expectatives electorals del partit, cara a les eleccions de l’any que ve (o quan siguen). I és que, el PP nacional no pot consentir, en plena campanya electoral, la foto d’un dels seus pesos pesants assegut a la banqueta dels acusats. Qui sap si això suposaria una derrota en les urnes...

dilluns, 18 de juliol de 2011

QUAN EL IAIO SE N’ANÀ A LA GUERRA

75 ANIVERSARI DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
S’han escrit tantes i tantes pàgines sobre la Guerra Civil que en aquests moments sent que puc fer el ridícul. Què vaig a dir jo d’aquella maleïda confrontació que no s’haja contat ja? A més a més, pense que córrec el risc d’acabar escrivint un panflet polític i deixar de banda altres aspectes, que considere que poden ser més interessants, com ara: la por, la fam, el dol, o les il·lusions truncades... Sensacions amb les quals els nostres iaios van conviure cada dia i que a nosaltres ens semblen tan llunyanes.

divendres, 15 de juliol de 2011

Camps necessitarà l'ajuda de Panoràmix

Quina nit i quin matí més horrorós han d'haver patit el President Camps i els seus assessors! Segur que el sant pare s'ha passat tota la nit rosari amunt, rosari avall. Però, al remat, no li ha servit de res, perquè el sentit comú deia que tard o d'hora acabaria seient en la banqueta dels acusats. Com a valencià, tot aquest afer em resulta vergonyós. En altres països, molt més seriosos que el nostre, per descomptat, ja faria temps que la carrera política de Camps hauria finalitzat. Però, com Spain is different i a València es viu la mar de bé, ací no passa res.

dijous, 14 de juliol de 2011

'El mecanoscrit del segon origen'

Què ocorreria si, de sobte, una esquadra de naus alienígenes envaïren la terra i acabaren amb la major part de la vida del planeta? Què ocorreria si després d’eixe atac ferotge només sobrevisqueren dos persones: una adolescent d’uns setze anys i un xiquet d’a penes vuit? Això, com supose que molts haureu endevinat, és l’argument bàsic de ‘El mecanoscrit del segon origen’, l’exitosa novel·la de Manuel de Pedrolo.

dimarts, 12 de juliol de 2011

Autoodi

Autoodi: Actitud de negació de la pròpia identitat, especialment pel que fa a la identitat nacional o cultural.


Sagunt a Escena evita programar obras en valenciano para ´no excluir´ a nadie

(Levante EMV -5 de juliol de 2011-)



No cal afegir-hi res més.

'El valencià és una llengua diferent? de Maria Josep Cuenca

M'ha tornat a passar. La setmana passada vaig tornar a caure en la temptació. Només cinc minuts dins de la llibreria d'eixos grans magatzems que tots sabeu com es diuen, i un altre llibre cap a casa: 'El valencià és una llengua diferent?' de Maria Josep Cuenca. No ho puc evitar; però cadascú té els seus vicis, què hem de fer.

Nou habitant a Xopilàndia

Els habitants de Xopilàndia no poden amagar la seua enorme alegria després de l'arribada d'un nou habitant a aquesta simpàtica terra. Es tracta d'una xiqueta que va nàixer el passat set de juliol al voltant de les cinc de la vesprada, després d'un part ràpid i sense cap complicació. Pel que m'han comentat els seus pares i la seua germana major, tot i que es va barallar el nom de Fermina, finalment -per no amargar-li l'adolescència- han decidit que li posaran el nom de Paula.

dimecres, 6 de juliol de 2011

RÈQUIEM PER GANDIA TELEVISIÓ

Hui és un dia trist per als que,  en algun temps, vam formar part de la gran família de Gandia Televisió. Una gran família en la qual, com en totes, vam viure bons moments i també vam patir uns altres que, en un dia com hui, m’estime més no recordar. Per a qui encara no ho sàpia, ahir l’alcalde de Gandia, el popular Arturo Torró, va decidir acabar amb les emissions de Gandia TV. Unes emissions que es remuntaven fins l’any 98; però que si comptem  l’etapa de Tele Safor encara hem d’afegir algun any més. Era, per tant, una televisió plenament consolidada, tant a Gandia com a la resta de la Safor; que gaudia de les simpaties del gran part dels telespectadors d’aquesta part del País Valencià.

diumenge, 3 de juliol de 2011

CINC ANYS DE VERGONYA

Recorde perfectament què feia el  3 de juliol de 2006 quan em vaig assabentar del que havia ocorregut al Metro de València. Seria la una del migdia. Acabàvem de cobrir la presentació d’un jugador del Llevant en l’hotel NH de la Ciutat de les Ciències. Aleshores, la meua dona em va telefonar i em va donar la notícia. “Un convoi del metro ha tingut un accident a la parada de Jesús de València”, em va dir, “sembla que hi ha ferits...” En un principi no li vaig donar massa importància. Ningú podia imaginar-se la dimensió d’aquella tragèdia. Tot i això, vaig telefonar a la tele per si algun equip podia acostar-s’hi a fer una ullada. Però, a mesura que avançà el matí, es compliren els pitjors pronòstics: 43 morts i vora 50 ferits.
La vesprada d’aquell 3 de juliol la vaig passar a l’Institut Anatòmic Forense de València, on estaven practicant les autòpsies.  Quin horror.  Mai oblidaré els rostres desfigurats de desenes de persones que a eixes hores encara no sabien res dels seus familiars...

diumenge, 26 de juny de 2011

Els homes i les dones de Paco (III)

Paco Camps acaba d'iniciar la seua tercera legislatura al front del govern valencià. I aquesta setmana ha fet pública la seua tria dels homes i les dones que l'acompanyaran -si la justícia no diu el contrari- durant els quatre pròxims anys. El que més ha cridat l'atenció del nou govern de Camps ha sigut la caiguda d'homes de pes com Vicent Rambla (ell mateix encara no sap perquè està fora) o Rafael Blasco (sembla que amb el càrrec de portaveu del grup popular a les Corts, ja en té prou). Els experts en política autonòmica tenien bastant clar que no continuarien ni Gerardo Camps (un home, pel que diuen, massa amant de la nit valenciana) ni Juan Cotino (vinculat d'una o d'altra manera amb els casos de corrupció que esguiten el PP valencià) ni Alejandro Font de Mora 'l'Inaugurador' (absolutament cremat, després d'anys i anys incendiant el sector educatiu valencià).

Austeritat vs Fórmula 1

El circ de la Fórmula 1 ha deixat València. Arrere han quedat tres dies plens de soroll, fervor automobilístic, hotels plens de seguidors del motor, una gran projecció publicitària per a la ciutat i, en l'altre costat de la balança, molèsties per als veïns de la zona del port, contaminació mediambiental i alguna que altra despesa de diners públics. Tenint en compte aquests factors, hem d'estar a favor, o en contra de la fórmula 1?

A priori, si parlen estrictament en termes econòmics, sembla clar que apostar per un gran esdeveniment d'aquestes característiques no és gens negatiu; més bé al contrari. Amb la Copa de l'Amèrica i la Fòrmula 1, hem situat a València en el mapa de les grans agències de viatges. El turista internacional potencial ja sap que a Espanya, hi ha una ciutat ben interessant -a banda de Madrid, Barcelona i Sevilla, que sempre ho han sabut vendre millor- a la qual es pot anar de vacances. Jo sóc un enamorat de la meua ciutat i, per tant, estic convençut que qualsevol persona que vinga de fora s'ho pot passar molt bé, ja siga en el centre històric, en la València modernista, o en la moderna city de Calatrava que ha internacionalitzat la ciutat -i només Déu, si existeix, sap quan acabarem de pagar i quan ens ha costat-.

dijous, 23 de juny de 2011

'La història interminable'

Llegir 'La història interminable' no figurava entre les meues prioritats literàries. De fet, les últimes visites a la llibreria m'havien deixat damunt de la tauleta de nit títols i autors com 'Istambul' d'Orhan Pamuk, 'En terres baixes' d'Herta Müller, 'La idea de l'emigrant' i 'L'ambició d'Aleix' d'Enric Valor, 'Jo, robot' d'Issac Assimov, 'Anna Karènina' de Tolstoi o 'El viatge de l'elefant' de Saramago.

De tots aquests títols no m'he pogut acabar de llegir cap; alguns, fins i tot, ni els he començat, com és el cas de la novel·la de Saramago. I si no els he acabat de llegir no és perquè no m'agraden (bé, si he de ser sincer al cent per cent, amb Assimov -tot i que la seua proposta reconec que és interessant- no he pogut. No m'agrada llegir ciència-ficció). En realitat no he acabat de llegir cap d'aquests títols per culpa de la meua promiscuïtat literària. No ho puc evitar. Cada vegada que entre a una llibreria he d'eixir, quasi per imperatiu diví, amb un llibre sota el braç.

diumenge, 19 de juny de 2011

Paco I, el reformista

Els habitants de Xopilàndia m'han demanat que els trasllade l'enorme satisfacció que ompli els carrers del seu xicotet país virtual després que, dijous, les Corts Valencianes investiren Paco Camps com a president de la Generalitat. Com tots vostés saben, els habitants de Xopilàndia sempre han manifestat -i manifestaran- una especial sensibilitat per la realitat valenciana. Per aquest motiu estan tant exultants, ja que consideren que en la legislatura que acaba de començar els valencians aconseguiran superar l'esplendor del segle d'Or.

Els principals prohomes -i les principals prodones- de Xopilàndia m'han confessat que estan absolutament convençuts que el gran artífex d'aquest èxit serà, precisament, el president de tots els valencians: Paco Camps. Un Paco Camps, em diuen, que tot i els intents d'embrutar la seua imatge per part de l'esquerra antivalenciana, ha aconseguit mantindre el suport de la majoria de votants, per continuar la tasca de renaixement del poble valencià, front als intents aniquiladors del pervers José Luis Rodríguez Zapatero.

diumenge, 12 de juny de 2011

La ruta fluvial del Túria

València, tot i que molta gent no ho sap, no va sorgir vora la mar. No. Els romans la van fundar en una illa del riu Túria. Un riu que degut a les transformacions urbanístiques de la ciutat, hui en dia és un dels grans desconeguts per als valencians de la capital. Des de fa uns anys, gràcies a la declaració del tram final del riu com a Parc Natural, molts estem començant a descobrir una de les principals artèries fluvials de la nostra terra i uns paisatges sorprenentment bonics, tot i la seua proximitat a la gran ciutat.

Peix i marisc del bo a 'El pont' (el Grau de Gandia)

La branca valenciana de la meua família és originària de la Safor, en concret del poble de Vilallonga. Per això, des de sempre hem mantingut forts vincles familiars i sentimentals no només amb el nostre poble, sinó també amb la capital de la comarca, Gandia. Allí vaig treballar quatre anys com a periodista i allí passe una part de les meues vacances. Doncs bé, des de fa molt de temps, quan volem celebrar algun esdeveniment especial o, simplement, gaudir d'un bon dinar en el qual els ingredients essencials siguen el peix i el marisc, el restaurant que triem és 'El Pont'.

'Casa Federico' i 'El Marino' a Dénia

Vaig a presentar-vos dos bones opcions per a quedar bé en un dinar, si un cap de setmana vos perdeu per Dénia.

dissabte, 11 de juny de 2011

Ignasi Mora i la seua relació amb la senyora Parkinson

Ja fa vora mig any que podem trobar a les llibreries -les que tenen el valor d'oferir productes en la nostra llengua- l'última aventura literària del gandià Ignasi Mora. Dic aventura, perquè d'un temps a aquesta part, Ignasi s'ha convertit en un científic mig boig -com els de les pel·lícules de Boris Karloff- que experimenta molt arriscadament en cada treball. En aquesta ocasió Mora ens ha sorprés amb una obreta a mig camí entre la literatura del jo, l'assaig i la filosofia.

La primera sorpresa la vaig intuir amb el títol -la referència a la senyora Parkinson no deixava massa dubtes-, pèro la vaig confirmar en llegir les primeres pàgines: Ignasi patia Parkinson des de feia uns quants anys. Va ser, dic, una sorpresa -no massa agradable en tractar-se d'un bon amic, és clar-; però que em va ajudar a comprendre alguns aspectes de la seua persona: la seua peculiar manera de parlar, la lleu coixera que l'acompanya en les passejades per la ciutat o pel camp, l'enorme vitalisme que s'amaga darrere de la barba mefistofèlica que cobreix part del seu rostre...

Vilallonga ja té alcalde progressista

Després de deu anys al capdavant de l'alcaldia, este migdia J.R. ha cedit el silló de primer regidor al socialista Enric Llorca. Aquest canvi ha sigut possible gràcies a l'acord postelectoral que han signat els representants del PSPV i del Bloc-Verds-Compromís.

Ara s'obri una nova etapa al poble en la qual esperem que es governe per a tots i no només per als simpatitzants del partit governant, com ha ocorregut en les últimes dos legislatures i mitja. Una etapa en la qual torne la sensatesa al poble; i s'aposte, clarament, per polítiques que porten la prosperitat a Vilallonga, però sense hipotecar el futur de les pròximes generacions de llobers. Una etapa, en definitiva, en la qual es tinga en compte l'opinió de veïns i veïnes i no es governe de manera despòtica.

Esperem que el pacte de progrés, la firma del qual podeu veure en aquesta fotografia, puga fer realitat els somnis que tenim tots per sentir-nos orgullosos del nostre poble.


dijous, 9 de juny de 2011

Indigneu-se amb mi

Estic indignat. Sí, tenen raó, no sóc gens original. Vaig a tornar a començar.

Estic més cabrejat i cremat que la moto d'un hippie. Millor així? Tal vegada; és cert que reflecteix de manera més fidedigna el meu estat mental;  però crec que la primera versió resulta més apropiada, per a un bloc d'aquesta categoria.

Llavors; ara sí, va de bo.

Estic indignat.
Indignat com milers i milers de ciutadans que ho han deixat tot -tal vegada perquè no tenien res- i han eixit al carrer per fer visible la seua indignació.

Indignat, perquè vivim en un món on convertim als espavilats en els xics de la pel·lícula.

Indignat, perquè vivim en un país on les amistats ovoides -gràcies, Mònica per cedir-nos la patent d'aquest adjectiu tan genial- permeten accedir a palaus gòtics, cotxes oficials i tractaments d'exagerada honorabilitat.

Indignat, perquè els interessos privats de determinats empresaris s'hagen convertit en la torxa que guia l'interés general.

Indignat, perquè mentre estan a prop del poder, alguns periodistes contaminen l'article 20 de la Constitució.

Indignat, en defintiva, perquè la majoria de la població patim les lleis de la cara A; mentre que uns pocs ballen al ritme que marquen  les de la cara B.

Milers de persones reivindiquen les línies en valencià

Hui ha sigut el primer dia de mobilitzacions contra el decret de Font de Mora que suprimirà les línies en valencià i substituirà tots els programes lingüístics per un, suposadament, trilingüe. Model, com imagine que la majoria de vostés sabran, importat de la llunyana Galícia del popular Feijóo. Convocats per Escola Valenciana, unes 22.000 persones -com se sol dir, segons l'organització- han omplit els carrers de les capitals de les tres províncies valencianes. Docents, pares d'alumnes, estudiants, sindicalistes i representants dels principals partits d'esquerra li han dit ben clar -i alt- a Font de Mora que reconsidere aquesta nova ocurrència.

diumenge, 5 de juny de 2011

Font de Mora, escolte a la comunitat educativa

Rectifique -per si a algú li interessa-: Ja no m'agrada el programa d'ensenyament trilingüe de Font de Mora. Definitivament, m'han convençut els que el qualifiquen d'irresponsable, d'inoperatiu i de traïció al poble valencià. Clar que seria positiu que el sistema educatiu públic valencià posara en marxa un programa -de veritat- plurilingüe! Seria meravellós que qualsevol alumne del nostre País Valencià, en acabar l'educació obligatòria, dominara tres llengües: la pròpia, la comuna a tot Espanya i una internacional. De fet, la Unesco assenyala que aquest hauria de ser el camí en l'ensenyament lingüístic. Per desgràcia, no crec que amb la proposta que Font de Mora s'ha tret de la mànega, s'aconseguisca.

dimarts, 31 de maig de 2011

Adéu mestre, Hy teacher!

En primer lloc he de dir que sóc conscient que l'opinió que estic a punt d'escriure em provocarà una pluja de crítiques. Però seré valent i continuaré avant. I ahí va l'opinió: "no em pareix gens malament, a priori, el nou pla lingüístic que Font de Mora s'ha tret de la mànega". Uff, ja estic més relaxat, ja ho he dit. 

Ah, que no saben de quin pla els parle? No m'ho crec, els considere uns lectors molt informats. Però, per si hi ha algun despistat, es tracta d'un pla que acabarà amb les diferents línies i programes lingüístics que existeixen en l'actualitat (la línia en valencià, el PIP...) i ho substituirà per un programa únic -en teoria- trilingüe. Un terç del currículum s'impartirà en valencià, un altre terç en castellà, i el tercer, novetat, en anglés.

Pobre torero?

No sé què pensaran vostés, però a mi em costa controlar la indignació, després de veure el tractament informatiu de la majoria de cadenes estatals al voltant de l'accident de trànsit d'un famós torero. Directes cada hora, innumerables parts mèdics sobre la salut del maestro, centenars de testimonis que avalen la bonhomia del matador de bous... Tota Espanya plora la desgràcia d'Ortega i resa perquè Déu el permeta fer un altre paseíllo. I entre tant de res i tanta llàgrima a mi em vull la sang.

diumenge, 29 de maig de 2011

Paraules que mai vaig dir als meus alumnes d'Ibi

Xicons, xicones, pares, mares, amics, amigues:

És, per a mi, un gran honor poder dirigir-me a tots vosaltres, en un dia tan important com el de hui, en el qual poseu punt final a una etapa i en comenceu una altra. Qui ho diria fa sis anys, quan la majoria vau començar l'Institut, que arribaria aquest dia! Han sigut sis anys plens de bons moments; d'uns altres no tan bons; de nits sense dormir per aprovar assignatures en l'últim minut de la pròrroga; i d'algun que altre càstig a la biblioteca... Sis anys en els quals heu crescut en coneixements, però sobretot com a persones.

dimecres, 25 de maig de 2011

El finançament il·legal del PPCV, el TSJ i Canal 9

Diumenge passat, durant el programa especial de les eleccions que oferia Canal 9, tot el País Valencià va ser testimoni de la humiliació pública d'una periodista. L'escena va ser la següent: Eva Altaver redactora de TVV estava a la porta de l'ajuntament de València tractant d'explicar la composició del consistori, segons els sondejos a peu d'urna que havia fet la cadena. Al poc de començar la connexió, una multitud, supose que part dels que estaven concentrats des del 15 M -dic supose, però puc estar equivocat, perquè en cap moment van eixir en pantalla-, va començar a llançar fortes consignes contra la televisió pública segrestada pel PP.

"Fuera, fuera!" i "Puta Canal 9, Puta Canal 9!" cridaven. Tot i que els crits no els llançaven contra la periodista en qüestió em va saber molt mal. En primer lloc perquè he treballat vora deu anys com a periodista i he patit alguna situació pareguda. No vaig poder evitar posar-me en la pell de la pobra redactora. Quina cara de terror! Com li tremolava la veu! Per altra banda, també em va saber molt mal perquè conec a Eva ja fa més de quinze anys i puc certificar la seua vàlua personal. Per tant, no em va fer gens de gràcia assistir a la crucifixió pública que va patir la meua companya.

dilluns, 23 de maig de 2011

Els resultats electorals sota el microscopi

El PP, com mana la tradició -si em permeten l'analogia-, s'ha imposat còmodament en aquestes eleccions autonòmiques. Els homes de Paco no han acusat ni les males xifres de l'economia valenciana (una taxa.  d'atur més alta que la mitjana espanyola, unes conselleries que no poden ni pagar els segells, retalls contundents en educació...), ni tampoc el cas Gürthel. El seu electorat ha assimilat sense problemes que si ací a València les coses no van tan bé com caldria, és per culpa de ZP que, deliveradament, ha marginat els valencians. Mentre que el cas Gürthel -tot i els informes policials- no passa de ser una comedieta orquestrada pels socialistes i el grup Prisa. Són, en definitiva, uns votants fidels que han possibilitat que Camps incremente el seu nombre d'escons en les pròximes Corts Valencianes.

diumenge, 22 de maig de 2011

Compromís entra en les Corts i en l'Ajuntament de València

Les enquestes s'han equivocat. Amb més del 70% dels vots escrutats, Compromís (per primera vegada en la seua història, sense anar amb cap altre partit) entra en les Corts i, de moment, aconsegueix set diputats. Set diputats que representaran la veu valencianista i ecologista en el parlament valencià, i tractaran de posar un poc de sensatesa en la cambra valenciana.

Vilallonga tindrà alcalde d'esquerres

PP 5
PSOE 4
Bloc-Verds-Compromís 2

El PP de J.R. ha perdut la majoria absoluta que tenia des de fa vuit anys. El poble, sobirà, ha votat i ha expressat en les urnes el malestar per les maneres autoritàries de Ros per gestionar Vilallonga. Vuit anys (més els dos que va governar amb el suport de F.Sendra entre el 2001 i el 2003) de mentides, promeses incomplides i malbaratament dels recursos econòmics del poble.

Enhorabona a tots els votants i, en especial, a la gent del Bloc, que ha fet un gran treball durant tota la legislatura i durant l'esprint final de la campanya electoral.

En definitiva, hi haurà canvi a Vilallonga.

Ja era hora!!

Enquesta de Canal 9 a peu d'urna, EU i Compromís, dins

L'enquesta de Canal 9 dóna la victòria al PP amb una còmoda majoria absoluta. Dels 54 diputats que té en l'actualitat a les Corts, augmentaria fins a 56 o 59.

Caiguda històrica per als Socialistes Valencians que de 38 escons podrien perdre'n 9. Aconseguirien, per tant, entre 29-32.

Esquerra Unida i Compromís entrarien en les Corts amb 5-6 diputats cada formació.

dissabte, 21 de maig de 2011

Dickens i desventurat Oliver Twist

La falta de temps i, segurament, la gran quantitat de versions cinematogràfiques que s'han fet sobre les obres del gran Charles Dickens, m'havien allunyat de la seua literatura. Però farà un mes, després de veure amb la meua filla un capítol de "Les tres bessones", en el qual es recreava la història d'Oliver Twist, em vaig decidir a endinsar-me en l'univers literari de l'autor britànic. I he d'ademetre que ho he passat molt bé amb aquesta novel·la meravellosa.

divendres, 20 de maig de 2011

'El País' publica que jutjaran el PP valencià per finançament il·legal

Els homes de Paco -eixos que si les enquestes diuen la veritat guanyaran les eleccions amb més avantatge que fa quatre anys- seran jutjats. Almenys això és el que hem pogut llegir hui en l'edició electrònica de 'El País'. S'esperava que ahir el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià es pronunciara sobre si acceptava aquesta causa o no; però, finalment, ni ahir ni hui, han fet cap anunci oficial. I fins després de les eleccions no ho sabrem.

Oltra, la gran força del Compromís

A penes queden dos hores de campanya electoral i, abans que finalitze el termini per demanar el vot, vull insistir en la vàlua del Compromís i de candidats com Mònica Oltra. Despús-ahir la vam poder veure al pseudodebat de Canal 9, en companyia de Vicent Rambla (PP), Carme Ninet (Socialistes Valencians) i Marina Albiol (EU). Una vegada més, Oltra va destacar per la fermesa i la contundència amb les quals va defensar les propostes de la coalició en la qual milita. I, a més, per la samarreta reivindicativa que va lluir per denunciar la manipulació dels informatius de Canal 9. Una samarreta, per altra banda, que els responsables de la cadena van intentar esborrar amb un rètol que va tardar més de l'habitual a anar-se'n, on ficava el nom i el càrrec de la candidata de Compromís.

Per si no vau tindre temps de veure la seua intervenció, ací la tenen, cabaeta de traure del forn.

Una intervenció que a You Tube ja han vist més de 70.000 persones (moltes més de les que ho van veure en directe. I molt més de ressò que qualsevol altre candidat valencià).


Bon cap de setmana i diumenge no oblideu les vostres paperetes del Compromís.

A Espanya els feixistes poden presentar-se a les eleccions

Quants litres de tinta, quilograms de paper, i caixes de píndoles contra l'úlcera dl'estómac es degueren consumir durant les setmanes passades per la participació de Bildu en les eleccions de diumenge? Segurament serà incalculable... Quin aldarull es va armar per la decisió del TC de permetre'ls concórrer-hi! No diuen als seus estatuts, clarament, que estan en contra de la violència? Doncs, avant! Benvinguts a la legalitat.

En canvi, em sorprén que cap dirigent polític, grup mediàtic o líder de masses, pose el crit en el cel perquè un partit com 'España 2000' puga presentar-se a les eleccions.

dimecres, 18 de maig de 2011

Mònica Oltra, aquesta nit en Canal 9


Canal 9 emet aquesta mitjanit -horari per garantir que no ho veurà ningú- un nou dels pseudodebats als que ens té aconstumats cada vegada que hi ha una cita electoral. Pseudodebat perquè els participants, intercalen una sèrie de monòlegs sobre diversos temes, sense possibilitat d'interacció. La gran protagonista d'aquesta nit serà la candidata per Compromís, Mònica Oltra, que, com ens té acostumats, lluirà una nova camiseta reivindicativa. Com podeu observar, en aquesta ocasió, contra la manipulació informativa de l'ens autonòmic.

Per als que no la conegueu, vos recomane que no tingueu por de perdre un poquet del vostre temps, per escoltar-la aquesta nit a la tele de tots. Ja veureu com no vos decep. I, qui sap, tal vegada vos canvia el vot per al pròxim diumenge.

'No els voteu' 'Democràcia real, ja'

No estan -que sapiem- afiliats a cap partit. No reparteixen propaganda electoral amb la foto de cap líder amb un somriure retocat per Photoshop. Ningú els esperava en aquesta campanya. Però han volgut dir la seua i han aconseguit centrar l'atenció de tots els mitjans de comunicació. Els parlem, com supose que hauran endevinat, dels col·lectius que reivindiquen 'Democràcia real, ja', que han nascut al caliu de les xarxes socials. En els últims dies s'han fet presents en algunes de les ciutats més importants d'Espanya (Madrid, Barcelona, València...) en concentracions en les quals carreguen contra el sistema polític actual. Aquestes concentracions, majoritàriament, estan formades per joves que han perdut l'esperança en el futur, però també se'ls han afegit gent de totes les edats, desencants amb la realitat política espanyola.