El dia que Camps tirà la tovalla

En dies com el de hui trobe a faltar l’exercici del periodisme. Sent una enveja profunda de tots aquells que aquesta vesprada han pogut estar al palau de la Generalitat escoltant les últimes paraules de Camps com a President de tots els valencians. Qui no haja treballat mai de periodista, tal vegada no comprenga aquest sentiment. Però poder estar en el lloc on es produeix la notícia i tindre la sensació que ets una mena de notari de la realitat (o de la història, si se’m permet la grandiloqüència), no es pot pagar amb diners (segurament per això, la professió de periodista és tan precària).

Si haguera pogut estar a la Generalitat, m’hauria fixat, detingudament, en els rostres i en les reaccions dels col·laboradors de Camps, mentre el president es dirigia als mitjans de comunicació. Hauria tractat d’analitzar els gestos del president, abans i després d’anunciar la renúncia... Això és el que, realment, val d’una compareixença d’aquestes característiques. Tenen molt més valor aquests detalls, que les paraules que puga dir el protagonista, perquè, normalment, mai improvisa ni dos síl·labes sobre el guió previst.

I malgrat que no he pogut estar-hi; la sang de periodista que circula per les meues venes, m’ha impulsat a posar-me davant de l’ordinador per deixar-vos la crònica següent. La que hauria escrit, en cas de continuar dedicant-me al periodisme actiu (punxeu ací baix)

S’acabat la festa

Camps ha triat el negre per anunciar la seua marxa. Se n’ha anat amb la supèrbia, la suficiència i els efectes de la síndrome de la omnipotència que l’han caracteritzat des que assumí el càrrec de president de la Generalitat.  Ha interpretat el paper d’un dels màrtirs cristians que tant admira o, inclús, el del mateix Jesucrist, que segons els Evangelis, va morir per salvar la Humanitat. I és que Camps ha volgut presentar el seu sacrifici, com a necessari per a la victòria electoral de Mariano Rajoy. “Me voy”, ha manifestat, “para no entorpecer la victoria mi partido en les próximas elecciones generales...”

Segurament aquesta ha sigut l’única veritat que ha dit entre tots els desficacis que ha obsequiat a l’opinió pública, durant la seua compareixença. Però, és clar, una veritat a mitges, ja que la decisió no ha sigut voluntària, sinó que ha vingut precedida per una forta pressió des del carrer Génova de Madrid. “Paco, amigo”, s’haurà cansat de dir Rajoy des del passat divendres, quan el jutge Flors anuncià que s’assentaria a la banqueta pel cas dels tratges, “¿no te das cuenta de todo lo que nos jugamos? Las encuestas nos dan una amplia ventaja sobre el PSOE, pero si en plena campaña electoral se celebra tu juicio, la cosa pinta mal...”

Sempre s’ha declarat innocent

Al remat, Camps no ha tingut més remei que cedir; perquè l’altra opció que tenia era pagar la multa que li havia imposat Flors per evitar el juí. Multa que, d’haver-la pagat, hauria suposat acceptar que els tratges els havia pagat la trama Gürthel, i que, per tant, era culpable del delicte de suborn impropi. Evidentment Camps no estava disposat a admetre cap culpabilitat, perquè durant els dos anys que ha durat el procés, s’ha cansat de proclamar als vuit vents que ell és: “inocente, inocente i completamente inocente.”

Amb la dimissió de Camps es posa punt final a vuit anys de manipulació informativa, a una aposta embogida (i caríssima) pels grans esdeveniments; a una marginació de la llengua i la cultura pròpia; a una taxa d’atur superior a la del conjunt de l’estat; i, en definitiva, a una gestió pèssima que ha deixat les arques valencianes plenes de teranyines.

El nou

El substitut de Camps serà Alberto Fabra, un home que abans de les eleccions del passat 22 de maig ja apareixia, pràcticament, en totes les quinieles. Fins a hui Fabra era alcalde de Castelló, on ha fet tota la seua carrera política a l’ombra de l’altre Fabra, don Carlos. Segurament serà per això, que s’ha imposat en la cursa successòria a dos dones de pes en el PP valencià que també sonaven com a presidenciables, com ara: Paula Sánchez de León, mà dreta de Camps, i Rita Barberà, alcaldessa de València i un dels principals suports de l’expresident dins del partit.

Què s’espera de Fabra al capdavant de la Generalitat? Poques novetats, no n’hi ha ni temps ni diners, perquè el de Castelló puga marcar diferències amb el seu antecessor. La Generalitat està molt endeutada i l’únic objectiu del Consell, almenys durant aquesta legislatura, serà el de reduir considerablement el deute de l’administració i ressuscitar la credibilitat del govern valencià. Ens esperen, per tant, temps de cinturó apretat i d’entrepà tonyina. Ja s’han acabat les alegries, el foie i les botelles de Moët Chandon.

I, per finalitzar, si em permeten, una maldat. Saben qui haurà destapat aquesta vesprada, una botella de xampany francés per celebrar la defenestració de Camps? Eduardo Zaplana...