La treva de la qual
els parlàvem l’altre dia va durar, a penes, un parell de dies. Intuíem la
tensió, però no podíem (volíem) imaginar que l’Audiència Nacional aniria tant
lluny. De fet, l’altre dia, en una xarrada amb els companys del treball,
pensàvem que el govern de Rajoy fomentaria una fase de distensió, almenys fins
el 21-D. Entre d’altres coses, perquè consideràvem, innocents de nosaltres, que
al PP li interessaria mostrar davant l’opinió pública, en especial
l’internacional, que Espanya no és l’estat neofranquista opressor que protagonitza
el relat independentista. Però, una vegada més, ens vam equivocar. L’estat ha
assumit, sense complexos, el paper d’opressor i ha actuat en conseqüència.
Presó provisional per a tot el govern (tècnicament exgovern) de la Generalitat
Catalana, tret de Vila que només va passar una nit entre reixes, en pagar la
fiança de 50.000 euros que li va imposar la jutge Lamela. S’hauria reeditat la
fotografia de 1934 d’haver estat Puigdemont, però el president destituït
continua amagat a Brussel·les.
dissabte, 4 de novembre del 2017
dilluns, 30 d’octubre del 2017
Contracten un altre guionista, per favor
Catalunya serà un
estat independent europeu. N’estic convençut. Ara bé, no crec que siga encara
el moment. Ni tampoc considere que les formes que han emprat els
independentistes hagen sigut les més adequades. L’independentisme ha crescut de
manera exponencial en els últims cinc anys (raons n’hi ha moltes, que donarien per a un altre article);
però, almenys, si tenim en compte els resultats de les últimes eleccions
autonòmiques, no arriba a la meitat de la població. Fins el moment. I per
proclamar la independència de manera unilateral, el suport social, com a mínim,
hauria de superar el 50%; tot i que seria desitjable un percentatge superior,
en nom del consens i de la bona convivència. Perquè hui, tot i que no m’atrevisc
a assegurar que la convivència s’haja fracturat del tot a Catalunya, sí que és
cert que hi ha tensió. Molta. Hi ha familiars que han deixat de parlar-se,
amics que no despengen el telèfon i relacions d’oficina incòmodes.
Per a mi els
independentistes, com a mínim, s’han precipitat. Han volgut collir la fruita abans
que estiguera madura. La societat catalana no està preparada i l’estat espanyol
encara menys. El PP mai de la vida s’atreviria a jugar-se sobre el tapet verd “la
sacrosanta unitat d’Espanya”. Puigdemont i Junqueras sabien de sobra que mai
aconseguirien de Rajoy res positiu per als seus interessos. Ha sigut com una
partida de frontó. Concert econòmic? No! Diàleg? Tampoc! Pactem un referèndum?
Puja ací i veuràs la meua àvia!
dimecres, 25 d’octubre del 2017
"El valencià no serveix per a res"
M’ha passat aquesta vesprada a la perruqueria.
Però podria haver-me ocorregut al parc, a la zona comuna de la comunitat on
visc o al supermercat. El perruquer, un napolità seguidor de la Juventus, s’ha
queixat amargament que a les seues filles els obliguen estudiar valencià en l’escola,
quan és una llengua que no parla ningú. Jo he tractat de mantindre la calma,
sincerament crec que ho he aconseguit, i li he respost, en valencià, que no és
de veres això que deia i que s’ha d’estudiar (sí, és una perífrasi d’obligació)
perquè vivim en una comunitat amb dos llengües oficials i les dos han d’estar
en el sistema educatiu. En eixe moment un jove que esperava el torn ha entrat
en la conversa, sense que ningú el convidara, i ha començat a grunyir no sé què
del català i de Catalunya. Dic grunyir
perquè no crec que l’haja entés ni la dona que tenia asseguda al costat. Açò no
passaria d’anècdota desagradable, si no fóra perquè és una situació que es
repeteix massa sovint.
dissabte, 21 d’octubre del 2017
Humiliació
Hala, ja està. El
govern ha suspés l’autonomia de Catalunya. Sí, ja ho sé, que Rajoy ha dit que
no ho ha fet, que només ha suspés les funcions dels membres del govern que ha
dut els catalans pel mal camí. Hi ha alguna diferència? Com els agrada als
polítics emprar el llenguatge i pervertir-lo segons els convé! Ja tenen l’aplicació
del 155, com tant desitjaven. Hui, imagine, tots aquells que tenen una bandera
d’Espanya penjada del balcó hauran dinat amb cava. Cava valencià o xampany, és
clar, perquè als catalans, ni aigua. I ara què? Que algú m’explique que s’aconseguirà
amb aquesta brutal aplicació del 155 (no ha sigut la light, com anunciava Pedro Sánchez per tindre la consciència
tranquil·la). Què solucionarà gestionar Catalunya des de Madrid? Algú s’ha
parat a pensar en la sensació d’humiliació que rebrà bona part de la població
catalana?
dimarts, 17 d’octubre del 2017
Errar, errar, errar...
Els Jordis no són presos polítics. No. Estan
en presó preventiva perquè hi ha un delicte al Codi Penal (articles 544 – 549)
anomenat sedició i la jutgessa Lamela considera que si estan fora de Soto del
Real poden fer açò o açò altre, que podria entorpir la investigació. No s’encaboten.
No són presos polítics. El reprovat ministre de Justícia, Rafael Català (el
mateix que té alguns excol·legues de partit a l’ombra), ho ha explicat
magistralment amb un enginyós joc de paraules: a Espanya presos polítics no,
però potser sí polítics presos. Tampoc
podem considerar-los presos polítics, perquè com molt bé ha manifestat el líder
del PP català, Xavier García Albiol (ja entenc perquè no va acabar la carrera),
ni Sánchez ni Cuixart “són polítics”. Per tant, em quede més tranquil. A Espanya hi ha una vertadera
separació de poders i no podem veure la mà de l’executiu de Rajoy darrere de
cap acció de la Justícia. Ni tan sols quan actua la Fiscalia, a pesar que siga
el govern central qui nomena el Fiscal General de l’Estat.
dimecres, 4 d’octubre del 2017
El discurs del president
No puc amagar que, almenys
en les formes i en el to, m’ha agradat el parlament del president de la
Generalitat Catalana. M’ha paregut un discurs més intel·ligent que el que va
protagonitzar anit el cap de l’Estat. Cert és que Felip de Borbó li ho va posar
molt fàcil. I que, a més, ha disposat de tot un dia per preparar la rèplica.
Puigdemont ha emprat un to més amable que el que va mostrar ahir el rei. Ha seleccionat
cuidadosament les paraules per referir-se a conceptes com la pau, la
no-violència, el diàleg o la mediació. Ha sigut dur i ferm quan ha calgut, en
especial, en el moment que criticat la intervenció de Felip VI, per
considerar-la: decebedora, parcial i fora de lloc. També ha tingut el detall o
l’habilitat d’usar el castellà quan s’ha dirigit als espanyols que se solidaritzen
amb la seua causa. Ara
bé, si entrem en el fons del discurs, evidentment el president ha agranat cap a
casa. Quan s’ha referit als objectius que persegueixen els catalans i al moment
històric que s’està vivint, ho ha fet en clau independentista. Ha parlat d’errades,
és cert, però d’una manera absolutament retòrica, perquè de seguida ha passat a
destacar els encerts del seu govern durant aquest procés. Cap intenció d’autocrítica.
Haguera estat bé.
dimarts, 3 d’octubre del 2017
Per a què serveix el rei?
Felip de Borbó s’ha
dirigit esta nit al poble espanyol en prime
time a l’ombra del dèspota il·lustrat de Carles III en un discurs que,
mitja hora abans que l’emeteren, la meua dona i jo ja havíem previst. Això sí,
nosaltres amb roba d’anar per casa i amb un semblant bastant més desenfadat que
el que ha mostrat el monarca. El rei ha aplicat l’article 20 de la Constitució
per exercir la seua llibertat d’expressió. Ara bé, no tinc gens clar que el que
ha dit haja servit en absolut per solucionar el conflicte que es viu a
Catalunya. M’hauria agradat que don Felip haguera adoptat el paper d’àrbitre i
moderador de la vida política com el faculta la Constitució del 78. En comptes
d’això ha reiterat les consignes que el govern de Rajoy porta repetint des de
fa 5 anys, quan es va produir la primera gran manifestació de l’independentisme
català. Missatge que, en part, ens ha dut a aquesta situació.
La caverna contra Piqué
Gerard Piqué és un
central elegant, efectiu i, quan cal, contundent. Un futbolista reconegut i
admirat, però molt criticat fora dels terrenys de joc, especialment a l’altra
banda de l’Ebre. Hi ha qui pensa que no té gràcia, que ha nascut sense el do de
l’oportunitat o que té una tendència natural a clavar-se en bullits. Estiguem d’acord
o no amb cada acció que protagonitza, no se li pot negar valentia i
personalitat. Uns altres ja fa temps que haurien posat el genoll a terra
després de patir xiulades massives partit rere partit que s’enfunda la
samarreta de la selecció espanyola. Poc importa que el futbolista haja
manifestat repetidament que per a ell és un honor jugar amb Espanya.
dilluns, 2 d’octubre del 2017
Cap a l'abisme
Rajoy hauria de
dimitir. No hauria de durar ni un minut més al front d’Espanya després de les
escenes deplorables que ahir van protagonitzar la Policia i la Guàrdia Civil
carregant contra milers de catalans que l’únic que volien era votar,
expressar-se a través de les urnes. Votar, quin delicte més terrible, veritat? Al president del govern li paguem perquè
resolga els problemes que tenim. Però Rajoy no només no els resol, sinó que els
complica. La llei, la llei, la llei... És indecent que el màxim responsable d’un
partit que se l’ha botat a la torera (Gürtel, Púnica, Bárcenas, Brugal,
Castellano... Seguim?) l’invoque ara per espolsar-se les responsabilitats d’un
problema que ha col·laborat activament a provocar. Política? Diàleg? El PP va
voler traure rèdit electoral de la qüestió català. Van jugar amb foc
arreplegant signatures contra l’Estatut Català, duent el model educatiu català als
tribunals, burlant-se de Mas quan li demanava un concert econòmic, rient-se de
les manifestacions independentistes... I com a conseqüència de tot allò, ens
hem cremat tots. Ahir van dinamitar els pocs ponts que encara unien Catalunya a
Espanya. Demolició descontrolada a la qual hem assistit durant l’última setmana.
Trist l’espectacle de les caravanes de guàrdies civils encoratjats com si se n’anaren
a la guerra. Inqualificable l’episodi dels vaixells reblits de policies. Era eixa
la manera de convéncer els catalans perquè s’hi queden? Imagine que es podria
haver fet pitjor. Però no sóc capaç d’explicar com. Els han donat la victòria
en safata de plata.
dilluns, 25 de setembre del 2017
TRELLAT (SENY)
L’altra nit vaig seguir
amb interés l’entrevista que Jordi Évole li va fer a Carles Puigdemont. I què
volen que els diga; m’esperava més del president de la Generalitat. Em va decebre.
Cap dels arguments que va emprar per defensar el referèndum de l’1 d’octubre em
van resultar convincents. Per no parlar del ridícul final en parlar del
Kurdistan. Que els catalans s’han guanyat el dret de votar per decidir si volen
continuar sent espanyols? Per supost. Però no d’aquesta manera. Quan el PP
utilitzava la majoria absoluta per imposar la seua voluntat em semblava un
abús. Quants col·lectius, quantes
organitzacions i quantes persones vam patir la marginació de Camps, Zaplana i
companyia per no ser dels seus?
dimecres, 20 de setembre del 2017
PERD L'ESTAT
L’estat s’ha
equivocat. Amb les detencions de hui, les operacions de la Guàrdia Civil i la
decisió de prendre el control de les finances catalanes el govern central ha
perdut la batalla moral front els independentistes. Rajoy incomprensiblement ha
perdut Catalunya ell a soles. Per guanyar vots a la resta d’Espanya i
consolidar-se en el poder ha preferit sacrificar Catalunya. Primer van recórrer
l’Estatut, després el model lingüístic i, finalment, han judicialitzant el
problema català, en comptes de buscar una eixida política. Mal pinta la cosa.
Perquè aquestes accions només fan que reforçar la voluntat de votar l’1 d’octubre,
fins i tot, en molta gent que mai s’havia autodefinit com a independentista. Llavors,
que farà Rajoy, enviar l’exèrcit? Bombardejar Barcelona?
dimarts, 20 de juny del 2017
SOBREN LES ESCOLES?
Pepica va patir les burles de les amigues en decidir que
la seua filla estudiara el batxiller. Eren els anys 50 i en aquella Espanya en
blanc i negre les dones, especialment als pobles, no estudiaven. Únicament
havien de buscar un home per casar-se i preparar-se per dur endavant totes les
faenes de la casa. Però Pepica, que a penes sabia ni llegir ni escriure, no
volia que la seua filla entropessara amb les mateixes pedres que ella i tenia
clar que l’educació era l’únic passaport que les podria traure de la misèria.
Aquesta
història es repeteix actualment en molts països subdesenvolupats on, en alguns
casos, els alumnes han de recórrer a peu grans distàncies per poder assistir a
classe. També ells tenen clar que l’educació els ajudarà a progressar.
Malauradament, ací, al mal anomenat
primer món, l’educació està en crisi i un percentatge alt de la societat no la
valora com caldria.
dijous, 18 de maig del 2017
Susana, Pedro o Patxi?
No
sóc militant del PSOE. Ni tan sols simpatitzant (sí, ja sé que no estic
desvelant cap secret). Però això no significa que no m’interesse el que
ocórrega en les files socialistes, ja que el PSOE continua tenint una
influència directa en el dia a dia d’aquest país. El congrés del proper
diumenge és fonamental per al partit de la rosa. Si volen continuar sent la
referència del centreesquerra, no poden deixar passar aquesta oportunitat
perquè cicatritzen les ferides provocades per les últimes lluites internes i,
sobretot, per reconnectar amb l’electorat. Per desgràcia, la història i l’estructura
interna del partit (barons, famílies, corrents...) sembla que no col·laboraran
massa perquè siga així.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)