dimarts, 17 d’octubre de 2017

Errar, errar, errar...



Els Jordis no són presos polítics. No. Estan en presó preventiva perquè hi ha un delicte al Codi Penal (articles 544 – 549) anomenat sedició i la jutgessa Lamela considera que si estan fora de Soto del Real poden fer açò o açò altre, que podria entorpir la investigació. No s’encaboten. No són presos polítics. El reprovat ministre de Justícia, Rafael Català (el mateix que té alguns excol·legues de partit a l’ombra), ho ha explicat magistralment amb un enginyós joc de paraules: a Espanya presos polítics no, però potser sí polítics presos.  Tampoc podem considerar-los presos polítics, perquè com molt bé ha manifestat el líder del PP català, Xavier García Albiol (ja entenc perquè no va acabar la carrera), ni Sánchez ni Cuixart “són polítics”. Per tant, em quede  més tranquil. A Espanya hi ha una vertadera separació de poders i no podem veure la mà de l’executiu de Rajoy darrere de cap acció de la Justícia. Ni tan sols quan actua la Fiscalia, a pesar que siga el govern central qui nomena el Fiscal General de l’Estat. 

dimecres, 4 d’octubre de 2017

El discurs del president



No puc amagar que, almenys en les formes i en el to, m’ha agradat el parlament del president de la Generalitat Catalana. M’ha paregut un discurs més intel·ligent que el que va protagonitzar anit el cap de l’Estat. Cert és que Felip de Borbó li ho va posar molt fàcil. I que, a més, ha disposat de tot un dia per preparar la rèplica. Puigdemont ha emprat un to més amable que el que va mostrar ahir el rei. Ha seleccionat cuidadosament les paraules per referir-se a conceptes com la pau, la no-violència, el diàleg o la mediació. Ha sigut dur i ferm quan ha calgut, en especial, en el moment que criticat la intervenció de Felip VI, per considerar-la: decebedora, parcial i fora de lloc. També ha tingut el detall o l’habilitat d’usar el castellà quan s’ha dirigit als espanyols que se solidaritzen amb la seua causa. Ara bé, si entrem en el fons del discurs, evidentment el president ha agranat cap a casa. Quan s’ha referit als objectius que persegueixen els catalans i al moment històric que s’està vivint, ho ha fet en clau independentista. Ha parlat d’errades, és cert, però d’una manera absolutament retòrica, perquè de seguida ha passat a destacar els encerts del seu govern durant aquest procés. Cap intenció d’autocrítica. Haguera estat bé.

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Per a què serveix el rei?



Felip de Borbó s’ha dirigit esta nit al poble espanyol en prime time a l’ombra del dèspota il·lustrat de Carles III en un discurs que, mitja hora abans que l’emeteren, la meua dona i jo ja havíem previst. Això sí, nosaltres amb roba d’anar per casa i amb un semblant bastant més desenfadat que el que ha mostrat el monarca. El rei ha aplicat l’article 20 de la Constitució per exercir la seua llibertat d’expressió. Ara bé, no tinc gens clar que el que ha dit haja servit en absolut per solucionar el conflicte que es viu a Catalunya. M’hauria agradat que don Felip haguera adoptat el paper d’àrbitre i moderador de la vida política com el faculta la Constitució del 78. En comptes d’això ha reiterat les consignes que el govern de Rajoy porta repetint des de fa 5 anys, quan es va produir la primera gran manifestació de l’independentisme català. Missatge que, en part, ens ha dut a aquesta situació. 

La caverna contra Piqué



Gerard Piqué és un central elegant, efectiu i, quan cal, contundent. Un futbolista reconegut i admirat, però molt criticat fora dels terrenys de joc, especialment a l’altra banda de l’Ebre. Hi ha qui pensa que no té gràcia, que ha nascut sense el do de l’oportunitat o que té una tendència natural a clavar-se en bullits. Estiguem d’acord o no amb cada acció que protagonitza, no se li pot negar valentia i personalitat. Uns altres ja fa temps que haurien posat el genoll a terra després de patir xiulades massives partit rere partit que s’enfunda la samarreta de la selecció espanyola. Poc importa que el futbolista haja manifestat repetidament que per a ell és un honor jugar amb Espanya.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Cap a l'abisme




Rajoy hauria de dimitir. No hauria de durar ni un minut més al front d’Espanya després de les escenes deplorables que ahir van protagonitzar la Policia i la Guàrdia Civil carregant contra milers de catalans que l’únic que volien era votar, expressar-se a través de les urnes. Votar, quin delicte més terrible, veritat?  Al president del govern li paguem perquè resolga els problemes que tenim. Però Rajoy no només no els resol, sinó que els complica. La llei, la llei, la llei... És indecent que el màxim responsable d’un partit que se l’ha botat a la torera (Gürtel, Púnica, Bárcenas, Brugal, Castellano... Seguim?) l’invoque ara per espolsar-se les responsabilitats d’un problema que ha col·laborat activament a provocar. Política? Diàleg? El PP va voler traure rèdit electoral de la qüestió català. Van jugar amb foc arreplegant signatures contra l’Estatut Català, duent el model educatiu català als tribunals, burlant-se de Mas quan li demanava un concert econòmic, rient-se de les manifestacions independentistes... I com a conseqüència de tot allò, ens hem cremat tots. Ahir van dinamitar els pocs ponts que encara unien Catalunya a Espanya. Demolició descontrolada a la qual hem assistit durant l’última setmana. Trist l’espectacle de les caravanes de guàrdies civils encoratjats com si se n’anaren a la guerra. Inqualificable l’episodi dels vaixells reblits de policies. Era eixa la manera de convéncer els catalans perquè s’hi queden? Imagine que es podria haver fet pitjor. Però no sóc capaç d’explicar com. Els han donat la victòria en safata de plata.

dilluns, 25 de setembre de 2017

TRELLAT (SENY)



L’altra nit vaig seguir amb interés l’entrevista que Jordi Évole li va fer a Carles Puigdemont. I què volen que els diga; m’esperava més del president de la Generalitat. Em va decebre. Cap dels arguments que va emprar per defensar el referèndum de l’1 d’octubre em van resultar convincents. Per no parlar del ridícul final en parlar del Kurdistan. Que els catalans s’han guanyat el dret de votar per decidir si volen continuar sent espanyols? Per supost. Però no d’aquesta manera. Quan el PP utilitzava la majoria absoluta per imposar la seua voluntat em semblava un abús.  Quants col·lectius, quantes organitzacions i quantes persones vam patir la marginació de Camps, Zaplana i companyia per no ser dels seus? 


dimecres, 20 de setembre de 2017

PERD L'ESTAT



L’estat s’ha equivocat. Amb les detencions de hui, les operacions de la Guàrdia Civil i la decisió de prendre el control de les finances catalanes el govern central ha perdut la batalla moral front els independentistes. Rajoy incomprensiblement ha perdut Catalunya ell a soles. Per guanyar vots a la resta d’Espanya i consolidar-se en el poder ha preferit sacrificar Catalunya. Primer van recórrer l’Estatut, després el model lingüístic i, finalment, han judicialitzant el problema català, en comptes de buscar una eixida política. Mal pinta la cosa. Perquè aquestes accions només fan que reforçar la voluntat de votar l’1 d’octubre, fins i tot, en molta gent que mai s’havia autodefinit com a independentista. Llavors, que farà Rajoy, enviar l’exèrcit? Bombardejar Barcelona? 

dimarts, 20 de juny de 2017

SOBREN LES ESCOLES?




Pepica va patir les burles de les amigues en decidir que la seua filla estudiara el batxiller. Eren els anys 50 i en aquella Espanya en blanc i negre les dones, especialment als pobles, no estudiaven. Únicament havien de buscar un home per casar-se i preparar-se per dur endavant totes les faenes de la casa. Però Pepica, que a penes sabia ni llegir ni escriure, no volia que la seua filla entropessara amb les mateixes pedres que ella i tenia clar que l’educació era l’únic passaport que les podria traure de la misèria.

                Aquesta història es repeteix actualment en molts països subdesenvolupats on, en alguns casos, els alumnes han de recórrer a peu grans distàncies per poder assistir a classe. També ells tenen clar que l’educació els ajudarà a progressar. Malauradament, ací,  al mal anomenat primer món, l’educació està en crisi i un percentatge alt de la societat no la valora com caldria. 

dijous, 18 de maig de 2017

Susana, Pedro o Patxi?

No sóc militant del PSOE. Ni tan sols simpatitzant (sí, ja sé que no estic desvelant cap secret). Però això no significa que no m’interesse el que ocórrega en les files socialistes, ja que el PSOE continua tenint una influència directa en el dia a dia d’aquest país. El congrés del proper diumenge és fonamental per al partit de la rosa. Si volen continuar sent la referència del centreesquerra, no poden deixar passar aquesta oportunitat perquè cicatritzen les ferides provocades per les últimes lluites internes i, sobretot, per reconnectar amb l’electorat. Per desgràcia, la història i l’estructura interna del partit (barons, famílies, corrents...) sembla que no col·laboraran massa perquè siga així.