dijous, 28 d’abril del 2011

Cospedal aposta pel model RTVV

Es nota que estem en plena precampanya, perquè si no, no hi ha manera d'entrendre el sainet que la secretària general del PP va protagonitzar enmig d'un programa en directe en TVE. Cospedal, amb el mateix èmfasi amb el qual demanaria un tallat a la cafeteria del Congrés, va carregar contra la línia informativa de l'ens estatal i va qualificar els serveis informatius de RTVE de parcials. Segurament Cospedal es va permetre el luxe d'opinar d'aquesta manera, perquè RTVE informa puntualment de les novetats del cas Gürthel, del cas Fabra o del Brugal. Tots, afers en els quals hi ha membres del seu partit amb certs problemes amb la justícia. I clar, això és intolerable, l'opinió pública no té dret a assabentar-se de les denúncies que hi haja contra polítics pressumptament corruptes (sempre i quan no siguen socialistes, és clar).

'Els pilars de la (meua) terra'

En primer lloc he de dir que no he llegit l'exitós best seller de Ken Follett que dóna títol a aquesta entrada. A més a més, el personatge en qüestió -Follett- tampoc em cau massa bé (sí, ho reconec, un altre prejudici; però, què hem de fer, sóc humà). En general, les persones que estan tan pagades d'haver-se conegut no crec que puguen aportar massa coses al conjunt de la humanitat. I Follett (cal pronunciar-ho Folet) sembla una d'eixes persones que estan convençudes que mereixen un lloc a la dreta del Senyor per saecula saeculorum. Evidentment tots tenim un ego i ens agrada que lloen el nostre treball; ara bé, cal tindre els peus en terra, saber d'on venim, i tindre clar que déus -almenys en la nostra societat- si existeix, només n'hi ha un (es diga com es diga).

dilluns, 25 d’abril del 2011

La Font de Setze se'n va de mare...

La Font de Setze és un dels símbols del meu poble (bé, del de ma mare, que jo, com ella s'encarrega de recordar-me setmana sí, setmana també, he nascut a València). Si als catòlics més acèrrims els bategen amb aigua del Jordan, als nascuts a Vilallonga, siguen creients o no, haurien de banyar-los el cap amb aigua d'un dels setze xorros d'aquesta font, només eixir de l'úter matern.

L'aigua naix molt a prop d'on està situada la font i en dies de pluja brolla amb moltíssima força. La pressió és tan gran que, en alguna ocasió, ha provocat desperfectes en la mateixa font.

diumenge, 24 d’abril del 2011

'Pepe y Estrella' sorpresa gastronòmica a Xàbia

Ahir, Dissabte Sant, les meues xiques i jo vam passar el dia a Xàbia amb els pares de Laura. Ells estan totalment enamorats de la Marina Alta i, sempre que tenen uns dies, s'escapen bé a Dénia o, com en aquesta ocasió, a Xàbia. Jo he d'admetre que, tot i que sóc saforenc de pro, la Marina Alta és una comarca que ofereix nombroses alternatives, ja siga a l'interior, o a la costa. De fet, la meua platja favorita és la Granadella de Xàbia. Però no ens desviem del tema que vull proposar-los en aquesta entrada. Dins dels encants d'aquesta comarca i, en concret de la localitat de Xàbia, ahir vam descobrir un més: el restaurant Pepe y Estrella.

'Hòmens i falagueres', excel·lent retorn de Toni Cucarella a la literatura

Mai fins a la setmana passada havia llegit res -literari- de Toni Cucarella. M'havien parlat molt bé de la seua novel·la ''Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts'; però, en un primer moment, vaig postposar la seua lectura i, després, la vaig descartar. La vaig descartar perquè, com humà que sóc, van pesar més els prejudicis que l'interés literari. Sí, ho he de confessar, tenia certs prejudicis contra Cucarella. En primer lloc no vaig comprendre la decisió que va prendre fa uns anys d'abandonar la literatura. Bastant complicat ho tenim els que escrivim (somiem i tractem de viure) en la nostra llengua, com per a començar a patir desercions. I, per altra banda, discrepava (i supose que continue discrepant) de les posicions lingüístiques i polítiques de Cucarella. Tot açò va fer que, a priori, no tinguera massa interés d'acostar-me a la figura literària del xativí. Però, afortunadament, he rectificat a temps.

dijous, 14 d’abril del 2011

El PP valencià, la corrupció i la llibertat d'expressió

El PP valencià, com tots els governants que creuen que l'origen del seu poder és diví, a mesura que s'aproxima qualsevol cita electoral, accentua la tendència a controlar l'agenda dels mitjans de comunicació. No cal que insistim, una vegada més, en les notícies que omplin les escaletes dels informatius de la Radio Televisió Valenciana. O en les pressions que reben aquests professionals perquè destaquen les bondats dels candidats populars i envien a la creu (ara que s'acosta la Setmana Santa) als indesitjables representants dels partits de l'oposició. Açò ja ho sap tothom, tot i que, malauradament, sembla que no li importe a ningú.

dimarts, 12 d’abril del 2011

Ángel Luna, primer absolt per la trama Gürthel

Encara que sone com una redundància esgarrifosament innecessària, hui la Justícia ha fet justícia. Ja era terríblement surrealista que el primer que s'asseguera a la banqueta dels acusats en la trama Gürthel fóra Ángel Luna. No tenia cap sentit que la persona que més ha lluitat perquè el govern valencià aclarira els seus vincles amb aquesta xarxa corrupta, haguera de donar comptes a la justícia. Però si, damunt, hui el TSJ l'haguera declarat culpable; açò haguera sigut com si, en el conte de la Caputxeta Roja, el llenyataire, en lloc de salvar a la xiqueta i a la iaia, haguera alliberat al llop i se n'hagueran anat els dos de farra. Menys mal que els responsables d'aplicar la justícia no han perdut -encara- el sentit comú.

Ell












Jo sóc
l'ull
que tot ho veu,
que tot ho regira,
que tot ho tafaneja.

Jo sóc
principi,
final,
tot
i res.

Jo sóc
amor i odi,
fe i raó,
veritat i mentida.

Tantes i tantes coses
diuen que sóc;
que ben bé
no sé què sóc,
ni si sóc.

Jo

Camine
sense peus;
parle
sense veu,
i rese
sense Déu.

Vole
i no tinc ales;
salte
i no tinc cames;
dispare
i no tinc bales.

Puge
i baixe.
Comence
i acabe.
Somie
i desperte.

Uns dies flor;
uns altres espina.

De vegades, àngel;
de vegades, dimoni.

Llop i corder.

Ocell i xoriguer.

diumenge, 3 d’abril del 2011

L'horta, el paisatge que ens diu adéu

Afortunadament pels voltants de València encara podem gaudir d'imatges com aquesta. Imatges d'horta que representen un model cultural i vital que, hui en dia, escriu les seues últimes pàgines. Un món valencià, que vivia, estimava i patia en la seua llengua i que estava totalment vinculat al camp, amb el que això comporta de beneficis i prejudicis. Si donem una volta per les pedanies de Pinedo, Castellar, el Perellonet, o pels termes d'Alboraia o Meliana, estampes com la que il·lustra aquesta entrada són habituals. Dóna gust veure créixer camps de creïlles, cebes, faves, carxofes, tomaques, bledes o xufes que, quan toque, formaran part del nostre rebost.

Arròs a banda a l'Alqueria del Brosquil

Prop de València, entre Pinedo i Castellar, hi ha un restaurant indispensable per als amants de la bona cuina i, en especials, dels arrossos. Es tracta de l'Alqueria del Brosquil. El restaurant està habilitant dins d'una antiga alqueria de l'horta de València. És un lloc acollidor, amb un servei excel·lent, uns entrants de primera, uns arrossos per satisfer al més gourmet i una carta de vins més que acceptable.

La meua família i jo hem anat unes quantes vegades i sempre hem eixit contents. Unes vegades hem dinat arròs amb llamàntol, unes altres arròs del senyoret i, en aquesta ocasió, hem assaborit un gran arròs a banda. Un arròs a banda servit com mana la tradició. Primer l'arròs en la paella, sense cap altre ingredient que destorbe als amants d'aquest cereal. I després, com veureu a continuació, et trauen un calder amb el peix i el marisc que han gastat per fer el brou.

dissabte, 2 d’abril del 2011

El Bloc-Verds-Compromís de Vilallonga comença a rodar

Estem a poc més de mes i mig per a les eleccions municipals i autonòmiques i des de la candidatura Bloc-Verds-Compromís de Vilallonga tenim molta il·lusió per aportar el nostre granet d'arena perquè millore el nostre poble i la nostra terreta. Hui dissabte alguns dels integrants de la llista ens hem reunit per concretar el programa, marcar els objectius i velar armes per a la campanya.

Com encara és prompte no puc avançar-vos massa aspectes dels que volem introduir durant la campanya. Ara, de bestreta, ja vos dic que hi haurà alguna sorpreseta.

Si voleu veure més fotos de la jornada de treball de la candidatura, continueu llegint.

Bye, bye, ZP

Per si a algú li quedava algun dubte, hui Zapatero ha fet pública la seua decisió de no tornar a repetir com a candidat del PSOE en les eleccions de 2012. ZP assegura que ho fa perquè considera que amb dos legislatures ja n'hi ha prou i, també, ha donat a entendre que la seua família li ho ha demanat. Jo, haguera fet igual que ell. Supose que ha de ser molt dur tindre una família i no poder atendre-la perquè totes les qüestions que tens damunt de la taula sempre són més importants que ells: la desocupació, l'augment dels preus, la caiguada de la borsa, la falta de suports per aprovar els pressuposts, la vaga generals dels controladors, els atemptats d'ETA, l'estatut de Catalunya... Dur, molt dur. Per això, tinc clar que mai enviaré el meu currículum a l'oficina on busquen candidats per a presidir un país. Però tornem a ZP...

Alfonso I el Gran

D'entrada vull dir que Alfonso Rus és un home graciós. Em resulta divertit. Segurament si me n'anara de cerveses amb ell, m'ho passaria molt bé. De fet, els mítings del PP valencià, són una altra cosa des que el governador de Xàtiva va aterrar en la direcció provincial: ja no et dorms amb la xarrameca enllaunada de Camps i companyia, i, almenys, escoltes algú que fa la major part de la intervenció en valencià. Ara bé, davall el discurs sorneguer i simpàtic del cabdill xativí, s'amaga una perillosa ideologia populista, que representa el costat més ferotge de la condició humana. Rus, en efecte, és clar exemple de l'aplicació de la llei de la selva, on sempre s'imposa la veu del més fort.