dijous, 12 de juliol de 2012

EL SOL DE PARÍS

No hi havia dia que Víctor no plorara en traure’s la cartera i veure les fotos de les seues filles. Inés, la major, després de l’estiu, ja començaria les classes al col·legi dels majors. Mentre que Paula, la menuda, s’hauria de quedar un any més amb la iaia, perquè els diners no podien estirar-se més i no donava per poder pagar l’escoleta. El sol de París no era el mateix que el del seu poble. Vaja, no li arribava ni a la sola de les sabates. Els dies que naixien mig esglaiats, com deien al poble, els francesos, sobretot les franceses, cridaven emocionades “le soleil, le soleil”. Però elles què collons sabien com era el soleil, si no l’havien vist ni en foto. Al poble sí que hi havia bon soleil. Allí el fabricaven per a tot el  món. Un sol que ho omplia tot amb la seua llum i amb la seua alegria, que només alçar-te et carregava el cos d’energia i de ganes de viure. Però Víctor feia molts mesos que no podia ni abraçar les seues filles, ni deixar-se acaríciar pel soleil del seu poble.

L’EURO, EL TITÀNIC DEL SEGLE XXI

Això era i no era, un vaixell que havia sigut dissenyat per ser el més fabulós del món. Tenia capacitat per més de cinc mil persones; dos piscines a l’aire lliure i dos més interiors; saló de balls; restaurants temàtics de tots els continents; i les habitacions més luxoses que ningú havia vist mai. “Serà l’enveja dels mars”, digué l’armador en trencar una botella del millor xampany francés, el dia de la seua botadura.  Succeí, doncs, que en el viatge inaugural, l’oceà, davant de tanta ostentació i coentor,  decidí mostrar el seu gran poder. I amb l’ajuda d’uns nuvolots negres i malcarats, que també se sentiren desafiats per aquell vaixell, començà a llançar ones, remolins, llamps, huracans i tempestes.