dijous, 21 de juliol de 2011

Camps, la crònica d'una decepció

Quan Zaplana va volar cap a Madrid, enlluernat per una cartera ministerial i amb la intenció de presentar les credencials per substituir Aznar al front del govern, va triar Camps com a hereu (després de la breu regència de José Luis Olivas). Zaplana, com a home absolutament encantat d’haver-se conegut, no podia triar a algú que li fera ombra. No. El seu desig era que els llibres d’història reconegueren el seu període al front de la Generalitat, com l’etapa més gloriosa del País Valencià, després del segle d’Or. Per això es va fixar en un home gris, d’aparença ximple i bonhomiosa, i sense personalitat, que poguera ser fàcilment manipulable des de la distància. Vaja, era com dir, “me’n vaig, però continue ací.”

El dia que Camps tirà la tovalla

En dies com el de hui trobe a faltar l’exercici del periodisme. Sent una enveja profunda de tots aquells que aquesta vesprada han pogut estar al palau de la Generalitat escoltant les últimes paraules de Camps com a President de tots els valencians. Qui no haja treballat mai de periodista, tal vegada no comprenga aquest sentiment. Però poder estar en el lloc on es produeix la notícia i tindre la sensació que ets una mena de notari de la realitat (o de la història, si se’m permet la grandiloqüència), no es pot pagar amb diners (segurament per això, la professió de periodista és tan precària).
Si haguera pogut estar a la Generalitat, m’hauria fixat, detingudament, en els rostres i en les reaccions dels col·laboradors de Camps, mentre el president es dirigia als mitjans de comunicació. Hauria tractat d’analitzar els gestos del president, abans i després d’anunciar la renúncia... Això és el que, realment, val d’una compareixença d’aquestes característiques. Tenen molt més valor aquests detalls, que les paraules que puga dir el protagonista, perquè, normalment, mai improvisa ni dos síl·labes sobre el guió previst.
I malgrat que no he pogut estar-hi; la sang de periodista que circula per les meues venes, m’ha impulsat a posar-me davant de l’ordinador per deixar-vos la crònica següent. La que hauria escrit, en cas de continuar dedicant-me al periodisme actiu (punxeu ací baix)

dimecres, 20 de juliol de 2011

El conseller d'Economia contradiu Camps

Sembla que, d'una vegada per totes, el sentit comú s'ha instal·lat al govern valencià. I diem açò perquè ahir el conseller d'Economia, Enrique Verdeguer, va manifestar en una conversa amb els periodistes, entre d'altres qüestions, que, tal vegada, caldria revisar la conveniència, o no, del Gran Premi de Fórmula 1. I és que clar, amb els temps que corren, amb els retalls que patim i que patirem, no té sentit que es predique l'austeritat i es practique el malbaratament. Les carreres de cotxes s'ha demostrat que són deficitàries i, el que clama al cel, eixe dèficit acabem pagant-lo tots.

Rajoy vol que Camps es declare culpable

Ja han passat quasi 120 hores des que el jutge Flors decidira enviar Camps al TSJ i, de moment, el poc honorable no ha tingut a bé eixir del seu amagatall. Sabem, per boca de Rita Barberà, que no passa pel seu millor moment i que, com Tristón, necessita un amiguet (però no ovoide; aquests tipus d'amics ja sap quins efectes secundaris provoca).

Mentrestant, els seus companys de partit, públicament tot són mostres de suport i d'apel·lacions a la presumpció d’innocència; però, en privat, més d’un li suggereix que, tal vegada, això de dimitir no estaria tan malament. En aquest sentit, diuen que ahir el president del PP, Mariano Rajoy, via mòbil, va estar tirant-li de l’orella i recordant-li les expectatives electorals del partit, cara a les eleccions de l’any que ve (o quan siguen). I és que, el PP nacional no pot consentir, en plena campanya electoral, la foto d’un dels seus pesos pesants assegut a la banqueta dels acusats. Qui sap si això suposaria una derrota en les urnes...

dilluns, 18 de juliol de 2011

QUAN EL IAIO SE N’ANÀ A LA GUERRA

75 ANIVERSARI DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
S’han escrit tantes i tantes pàgines sobre la Guerra Civil que en aquests moments sent que puc fer el ridícul. Què vaig a dir jo d’aquella maleïda confrontació que no s’haja contat ja? A més a més, pense que córrec el risc d’acabar escrivint un panflet polític i deixar de banda altres aspectes, que considere que poden ser més interessants, com ara: la por, la fam, el dol, o les il·lusions truncades... Sensacions amb les quals els nostres iaios van conviure cada dia i que a nosaltres ens semblen tan llunyanes.

divendres, 15 de juliol de 2011

Camps necessitarà l'ajuda de Panoràmix

Quina nit i quin matí més horrorós han d'haver patit el President Camps i els seus assessors! Segur que el sant pare s'ha passat tota la nit rosari amunt, rosari avall. Però, al remat, no li ha servit de res, perquè el sentit comú deia que tard o d'hora acabaria seient en la banqueta dels acusats. Com a valencià, tot aquest afer em resulta vergonyós. En altres països, molt més seriosos que el nostre, per descomptat, ja faria temps que la carrera política de Camps hauria finalitzat. Però, com Spain is different i a València es viu la mar de bé, ací no passa res.

dijous, 14 de juliol de 2011

'El mecanoscrit del segon origen'

Què ocorreria si, de sobte, una esquadra de naus alienígenes envaïren la terra i acabaren amb la major part de la vida del planeta? Què ocorreria si després d’eixe atac ferotge només sobrevisqueren dos persones: una adolescent d’uns setze anys i un xiquet d’a penes vuit? Això, com supose que molts haureu endevinat, és l’argument bàsic de ‘El mecanoscrit del segon origen’, l’exitosa novel·la de Manuel de Pedrolo.

dimarts, 12 de juliol de 2011

Autoodi

Autoodi: Actitud de negació de la pròpia identitat, especialment pel que fa a la identitat nacional o cultural.


Sagunt a Escena evita programar obras en valenciano para ´no excluir´ a nadie

(Levante EMV -5 de juliol de 2011-)



No cal afegir-hi res més.

'El valencià és una llengua diferent? de Maria Josep Cuenca

M'ha tornat a passar. La setmana passada vaig tornar a caure en la temptació. Només cinc minuts dins de la llibreria d'eixos grans magatzems que tots sabeu com es diuen, i un altre llibre cap a casa: 'El valencià és una llengua diferent?' de Maria Josep Cuenca. No ho puc evitar; però cadascú té els seus vicis, què hem de fer.

Nou habitant a Xopilàndia

Els habitants de Xopilàndia no poden amagar la seua enorme alegria després de l'arribada d'un nou habitant a aquesta simpàtica terra. Es tracta d'una xiqueta que va nàixer el passat set de juliol al voltant de les cinc de la vesprada, després d'un part ràpid i sense cap complicació. Pel que m'han comentat els seus pares i la seua germana major, tot i que es va barallar el nom de Fermina, finalment -per no amargar-li l'adolescència- han decidit que li posaran el nom de Paula.

dimecres, 6 de juliol de 2011

RÈQUIEM PER GANDIA TELEVISIÓ

Hui és un dia trist per als que,  en algun temps, vam formar part de la gran família de Gandia Televisió. Una gran família en la qual, com en totes, vam viure bons moments i també vam patir uns altres que, en un dia com hui, m’estime més no recordar. Per a qui encara no ho sàpia, ahir l’alcalde de Gandia, el popular Arturo Torró, va decidir acabar amb les emissions de Gandia TV. Unes emissions que es remuntaven fins l’any 98; però que si comptem  l’etapa de Tele Safor encara hem d’afegir algun any més. Era, per tant, una televisió plenament consolidada, tant a Gandia com a la resta de la Safor; que gaudia de les simpaties del gran part dels telespectadors d’aquesta part del País Valencià.

diumenge, 3 de juliol de 2011

CINC ANYS DE VERGONYA

Recorde perfectament què feia el  3 de juliol de 2006 quan em vaig assabentar del que havia ocorregut al Metro de València. Seria la una del migdia. Acabàvem de cobrir la presentació d’un jugador del Llevant en l’hotel NH de la Ciutat de les Ciències. Aleshores, la meua dona em va telefonar i em va donar la notícia. “Un convoi del metro ha tingut un accident a la parada de Jesús de València”, em va dir, “sembla que hi ha ferits...” En un principi no li vaig donar massa importància. Ningú podia imaginar-se la dimensió d’aquella tragèdia. Tot i això, vaig telefonar a la tele per si algun equip podia acostar-s’hi a fer una ullada. Però, a mesura que avançà el matí, es compliren els pitjors pronòstics: 43 morts i vora 50 ferits.
La vesprada d’aquell 3 de juliol la vaig passar a l’Institut Anatòmic Forense de València, on estaven practicant les autòpsies.  Quin horror.  Mai oblidaré els rostres desfigurats de desenes de persones que a eixes hores encara no sabien res dels seus familiars...