Recorde perfectament què feia el 3 de juliol de 2006 quan em vaig assabentar del que havia ocorregut al Metro de València. Seria la una del migdia. Acabàvem de cobrir la presentació d’un jugador del Llevant en l’hotel NH de la Ciutat de les Ciències. Aleshores, la meua dona em va telefonar i em va donar la notícia. “Un convoi del metro ha tingut un accident a la parada de Jesús de València”, em va dir, “sembla que hi ha ferits...” En un principi no li vaig donar massa importància. Ningú podia imaginar-se la dimensió d’aquella tragèdia. Tot i això, vaig telefonar a la tele per si algun equip podia acostar-s’hi a fer una ullada. Però, a mesura que avançà el matí, es compliren els pitjors pronòstics: 43 morts i vora 50 ferits.
La vesprada d’aquell 3 de juliol la vaig passar a l’Institut Anatòmic Forense de València, on estaven practicant les autòpsies. Quin horror. Mai oblidaré els rostres desfigurats de desenes de persones que a eixes hores encara no sabien res dels seus familiars...
En els dies següents, el Consell va aprovar una sèrie d’indemnitzacions per als familiars de les víctimes. Molts les va acceptar; però no tots. Un grup important d’aquests familiars va considerar que amb aquests diners es volia comprar el seu silenci i no va voler acceptar-les fins que s’aclariren les causes de la tragèdia. La poca empatia que va mostrar el govern valencià amb aquests familiars va precipitar la constitució d’una associació per defensar els seus interessos. Entre d’altres qüestions, reclamaren (i continuen reclamant) una investigació seriosa, que els responsables polítics assumiren la part que els corresponia en la tragèdia i una miqueta de calor humà per part del Consell.
El PP valencià va liquidar l’afer en a penes sis dies, amb una de les comissions parlamentàries més ràpides de la història de la democràcia. La comissió va certificar, evidentment només amb els vots dels populars, que l’accident va ser inevitable i que cap membre del govern valencià havia tingut cap responsabilitat política. L’oposició (PSPV i EU) va votar en contra, perquè, en sintonia amb l’opinió dels familiars de les víctimes, consideraren que l’accident podria haver-se evitat amb una balisa de seguretat.
Aquesta no va ser l’única desil·lusió que patiren els familiars de les víctimes. Al poc de temps, la Justícia va tampoc va donar cobertura legal a les seues tesis i va atribuir l’única responsabilitat de la tragèdia al conductor del convoi, que va morir en l’accident. Cap dimissió. Cap responsabilitat política. Punt final a la investigació.
Cinc anys després, la lluita d’aquests familiars continua. Continua perquè consideren que no s’ha fet justícia amb la memòria dels seus morts. Continua perquè estan convençuts que encara queden massa incògnites al voltant de la tragèdia. I continua perquè el president de tots els valencians, eixe que presumeix de ser tan honrat, tan bo, i tan pietós, encara no ha tingut la santa vergonya de rebre’ls públicament.
En lloc d’això, les autoritats valencianes s’han permet el luxe d’atacar novament la memòria de les víctimes. Des de fa uns mesos, l’estació on va ocórrer el tràgic accident ja no es diu ‘Jesús’, ara qui la busque ha de preguntar per l’estació ‘Joaquim Sorolla’.
Hui, cinqué aniversari de la tragèdia, les flors han tornat a ocupar part dels accessos a l’estació. Els familiars, de nou, s’han manifestat demanant justícia. I Camps, com tots els diumenges, imagine que haurà anat a missa amb la seua família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada