dimarts, 26 de gener de 2016

Bon vent i barca nova, Alfonso



Tot i que hui no ha eixit el sol, m’he alçat content. Bé, si els he de ser sincers, no sabria exactament com definir el sentiment que em domina aquest matí. Sí, ho confesse, per una banda, el fet d’haver-me assabentat de la detenció d’Alfonso Rus m’ha dibuixat un somriure ridícul al rostre del qual (miren que ho intente) no sóc capaç de desfer-me’n. Que per què? No ho sé amb certesa. Segurament serà pel tarannà dèspota de l’expresident de la Diputació de València. Una persona que es va permetre el luxe de titlar de burros als seus votants o de manifestar que els professors de valencià érem (o som?) uns gilipolles (caracollons o moniatos en valencià del bo), no podia estar tant de temps en primera fila política. En un país normal (o, almenys, no tan estrany com el nostre) després de qualsevol d’aquestes declaracions hauria acabat, de cap, en la botiga d’electrodomèstics que els seus pares regentaven a Xàtiva. Però ací, com tots vostés saben, mai passa res. És també motiu d’alegria que algú que no sap comptar en euros els diners de les suposades comissions que estava rebent estiguera tranquil·lament a sa casa, sense que la justícia, com a mínim, li explicara que dos millons de peles són dotze mil euros. Sí, supose que açò que experimenta hui el meu cos deu ser alegria.