dijous, 25 d’agost de 2016

A mi també m’agradaria anar-me’n al Barça

Sí, com ho lligen, mai pensava que seria capaç d’escriure estes paraules, però així és. En certa manera tinc enveja de Paco Alcácer. El comprenc perfectament. Jo, en la seua situació, també hauria demanat que en vengueren al Barcelona. És normal. ¿No volien els passatgers del Titànic –tret dels mitificats i resignats violinistes– fugir del vaixell quan ja era inevitable la tragèdia? El nostre València s’afona (si es fixen he escrit el possessiu en cursiva) i no hi ha res que puguem fer per evitar-ho. Vam tindre alguna opció en el passat, però vam preferir vendre’l que tractar de reflotar-lo. Tot i que, és possible que en aquella etapa el mal ja fóra irreversible. La venda del club a Lim, per tant, és un tractament de quimioteràpia que, per desgràcia, únicament servirà per allargar l’agonia. El pacient, tristament, no sobreviurà.

dimarts, 28 de juny de 2016

Mans negres? Les dels que no van anar a votar

          Des que coneguérem els resultats electorals del passat diumenge la xarxa s’ha omplit amb comentaris que expressen l’estranyesa amb el triomf del PP. Fins i tot hi ha qui veu una jugada fosca, com diuen al meu poble, o un “putxerazo” dels de l’època de Cánovas i Sagasta. Sincerament no crec, en aquest cas, en cap teoria conspiranoica. Altra cosa seria parlar de la manipulació dels mitjans de comunicació o de les maganxes que s’intenten fer des del ministeri  de l’interior per embrutar l’honorabilitat dels rivals polítics o de les epopeies dels espanyols que viuen a l’estranger perquè puguen votar. Però considere que no podem parlar de cap “putxerazo”. Cal tenir present, per exemple, que en el recompte de vots hi ha  interventors de tots els partits. La victòria del PP de Rajoy, en conseqüència, no és cap sorpresa. Diumenge a les sis de la vesprada, quan van publicar els resultats de participació (molt més baixa que en desembre) era evident que el PP guanyaria. El votant de dretes és fidel i a l’hora d’acudir a les urnes, sovint es tapa el nas i torna a tirar la papereta del seu partit. Fa sis mesos un percentatge alt de votants del PP va voler castigar-los i va votar en taronja. Però després de veure que Naranjito firmava un pacte de govern amb el PSOE ( i del mantra del vot útil, és clar) la majoria d’ells ha tornat, com el fill pròdig, a la casa del pare.

dimecres, 15 de juny de 2016

TENSIÓ



                Serà per la lluna, per la conjunció de mart i plutó o per l’element químic ultrasecret que els roïns que controlen el món han diluït en les xarxes d’aigua potable de tot el planeta. No sé qui tindrà la culpa, però cada vegada que connectes la televisió, engegues la ràdio o lliges la premsa, hi ha una paraula que flota i destaca per damunt de les altres: tensió. I quan, angoixat, lleves la tele, tanques la ràdio o llances el diari pels aires, arribes a la conclusió que l’ésser humà a penes ha evolucionat des que el primer Homo Sapiens estampà sobre la paret d’alguna cova fosca i humida el primer grafit de la història. 

diumenge, 8 de maig de 2016

Digueu-me ingenu

Segurament ho sóc, ingenu. O il·lús. Trien l’adjectiu que més els agrade. A mi em dóna igual. Bé, no exactament. Si haguera de triar-ne un, potser, em quedaria amb el segon. Il·lús. Per què? Perquè l’il·lús és aquell que té il·lusió. Sí, ja sé que habitualment quan la gent qualifica a algú d’il·lús és perquè confia en excés que puga fer-se realitat algun desig d’eixos que el sentit comú qualifica d’irrealitzables. Però, fins i tot, en aquests casos, quan els desitjos de qui els escriu no tenen pinta que prosperen (raons, n’hi ha moltes), m’agrada que em qualifiquen d’il·lús.