dissabte, 4 de novembre de 2017

La lògica del relat



La treva de la qual els parlàvem l’altre dia va durar, a penes, un parell de dies. Intuíem la tensió, però no podíem (volíem) imaginar que l’Audiència Nacional aniria tant lluny. De fet, l’altre dia, en una xarrada amb els companys del treball, pensàvem que el govern de Rajoy fomentaria una fase de distensió, almenys fins el 21-D. Entre d’altres coses, perquè consideràvem, innocents de nosaltres, que al PP li interessaria mostrar davant l’opinió pública, en especial l’internacional, que Espanya no és l’estat neofranquista opressor que protagonitza el relat independentista. Però, una vegada més, ens vam equivocar. L’estat ha assumit, sense complexos, el paper d’opressor i ha actuat en conseqüència. Presó provisional per a tot el govern (tècnicament exgovern) de la Generalitat Catalana, tret de Vila que només va passar una nit entre reixes, en pagar la fiança de 50.000 euros que li va imposar la jutge Lamela. S’hauria reeditat la fotografia de 1934 d’haver estat Puigdemont, però el president destituït continua amagat a Brussel·les. 

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Contracten un altre guionista, per favor



Catalunya serà un estat independent europeu. N’estic convençut. Ara bé, no crec que siga encara el moment. Ni tampoc considere que les formes que han emprat els independentistes hagen sigut les més adequades. L’independentisme ha crescut de manera exponencial en els últims cinc anys (raons n’hi ha  moltes, que donarien per a un altre article); però, almenys, si tenim en compte els resultats de les últimes eleccions autonòmiques, no arriba a la meitat de la població. Fins el moment. I per proclamar la independència de manera unilateral, el suport social, com a mínim, hauria de superar el 50%; tot i que seria desitjable un percentatge superior, en nom del consens i de la bona convivència. Perquè hui, tot i que no m’atrevisc a assegurar que la convivència s’haja fracturat del tot a Catalunya, sí que és cert que hi ha tensió. Molta. Hi ha familiars que han deixat de parlar-se, amics que no despengen el telèfon i relacions d’oficina incòmodes. 

Per a mi els independentistes, com a mínim, s’han precipitat. Han volgut collir la fruita abans que estiguera madura. La societat catalana no està preparada i l’estat espanyol encara menys. El PP mai de la vida s’atreviria a jugar-se sobre el tapet verd “la sacrosanta unitat d’Espanya”. Puigdemont i Junqueras sabien de sobra que mai aconseguirien de Rajoy res positiu per als seus interessos. Ha sigut com una partida de frontó. Concert econòmic? No! Diàleg? Tampoc! Pactem un referèndum? Puja ací i veuràs la meua àvia!

dimecres, 25 d’octubre de 2017

"El valencià no serveix per a res"



M’ha passat aquesta vesprada a la perruqueria. Però podria haver-me ocorregut al parc, a la zona comuna de la comunitat on visc o al supermercat. El perruquer, un napolità seguidor de la Juventus, s’ha queixat amargament que a les seues filles els obliguen estudiar valencià en l’escola, quan és una llengua que no parla ningú. Jo he tractat de mantindre la calma, sincerament crec que ho he aconseguit, i li he respost, en valencià, que no és de veres això que deia i que s’ha d’estudiar (sí, és una perífrasi d’obligació) perquè vivim en una comunitat amb dos llengües oficials i les dos han d’estar en el sistema educatiu. En eixe moment un jove que esperava el torn ha entrat en la conversa, sense que ningú el convidara, i ha començat a grunyir no sé què del català i de Catalunya.  Dic grunyir perquè no crec que l’haja entés ni la dona que tenia asseguda al costat. Açò no passaria d’anècdota desagradable, si no fóra perquè és una situació que es repeteix massa sovint. 

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Humiliació



Hala, ja està. El govern ha suspés l’autonomia de Catalunya. Sí, ja ho sé, que Rajoy ha dit que no ho ha fet, que només ha suspés les funcions dels membres del govern que ha dut els catalans pel mal camí. Hi ha alguna diferència? Com els agrada als polítics emprar el llenguatge i pervertir-lo segons els convé! Ja tenen l’aplicació del 155, com tant desitjaven. Hui, imagine, tots aquells que tenen una bandera d’Espanya penjada del balcó hauran dinat amb cava. Cava valencià o xampany, és clar, perquè als catalans, ni aigua. I ara què? Que algú m’explique que s’aconseguirà amb aquesta brutal aplicació del 155 (no ha sigut la light, com anunciava Pedro Sánchez per tindre la consciència tranquil·la). Què solucionarà gestionar Catalunya des de Madrid? Algú s’ha parat a pensar en la sensació d’humiliació que rebrà bona part de la població catalana?