dimarts, 20 de juny de 2017

SOBREN LES ESCOLES?




Pepica va patir les burles de les amigues en decidir que la seua filla estudiara el batxiller. Eren els anys 50 i en aquella Espanya en blanc i negre les dones, especialment als pobles, no estudiaven. Únicament havien de buscar un home per casar-se i preparar-se per dur endavant totes les faenes de la casa. Però Pepica, que a penes sabia ni llegir ni escriure, no volia que la seua filla entropessara amb les mateixes pedres que ella i tenia clar que l’educació era l’únic passaport que les podria traure de la misèria.

                Aquesta història es repeteix actualment en molts països subdesenvolupats on, en alguns casos, els alumnes han de recórrer a peu grans distàncies per poder assistir a classe. També ells tenen clar que l’educació els ajudarà a progressar. Malauradament, ací,  al mal anomenat primer món, l’educació està en crisi i un percentatge alt de la societat no la valora com caldria. 

dijous, 18 de maig de 2017

Susana, Pedro o Patxi?

No sóc militant del PSOE. Ni tan sols simpatitzant (sí, ja sé que no estic desvelant cap secret). Però això no significa que no m’interesse el que ocórrega en les files socialistes, ja que el PSOE continua tenint una influència directa en el dia a dia d’aquest país. El congrés del proper diumenge és fonamental per al partit de la rosa. Si volen continuar sent la referència del centreesquerra, no poden deixar passar aquesta oportunitat perquè cicatritzen les ferides provocades per les últimes lluites internes i, sobretot, per reconnectar amb l’electorat. Per desgràcia, la història i l’estructura interna del partit (barons, famílies, corrents...) sembla que no col·laboraran massa perquè siga així.

dissabte, 26 de novembre de 2016

La Cuba de Fidel

La meua dona i jo vam visitar Cuba l'any 2007. Vam estar una setmana entre l'Havana i Varadero -el típic paquet que venen per a turistes-. He de confessar-los que vam tornar impactats per l'experiència humana que vam viure. Per no allargar-me massa i perquè la gent puga fer-se una idea ràpida del que vam veure, va ser com si, en comptes d'un avió, haguérem pujat a una màquina del temps que ens haguera portat a la postguerra espanyola. Situacions que havia escoltat nombroses ocasions en històries de la infantesa dels meus pares, allí, a Cuba, les vam conéixer en primera persona. Misèria, por i molt d'enginy per sobreviure dia a dia.

dimecres, 23 de novembre de 2016

Rita Barberà mor

Hui el dia ha nascut gris a València. Els núvols tapaven el blau del cel i una fina capa de pluja entonava unes notes malenconioses que, gota a gota, ens ha esguitat l’ànima amb tonalitats groguenques. Tot i que pareixia un dia normal de tardor (dels d’abans, quan la pluja no era notícia), no hem tardat a descobrir que estàvem ben equivocats. Perquè aquest matí, ben prompte, abans inclús que acabaren de posar tots els carrers, ha faltat Rita Barberà. En assabentar-se de la notícia, alguns, estic plenament convençut, deuen haver interpretat que la pluja, en realitat, eren llàgrimes del cel en memòria de l’exalcaldessa. No ha sigut el meu cas, que aquest matí no tenia l’ànim massa poètic. Més tard, però, més tard, cap al migdia, he recordat el dia del soterrar de la meua iaia. Plovia. I aquell dia sí que vaig voler pensar que algú en el cel plorava perquè la iaia ens havia deixat.