dissabte, 29 de desembre de 2012

Adéu, 2012, no tornes



Senyores i senyors, el 2012 està a la UVI. Els doctors, després de parlar amb els familiars, han arrugat les celles i, resignats, els han remés a la providència. Hem d’assumir-ho, poc o res podem fer ja per aquest any. D’ací no res ens vestirem de dol per al funeral i, almenys, celebrarem que fins el segle que ve no tenim un altre 12. Han sigut 366 dies plens d’angoixa, d’incertesa, de por, de drames individuals i de tragèdies col·lectives. 

Enguany, tristament, hem conegut el significat de paraules i d’expressions com ara: desnonament, preferents, prima de risc, rescat financer, ERO, troika, retalls socials, banc dolent, o actius tòxics... 

2012, vora 4.000 pàgines plenes d’aventures, crims i secrets inconfessables...



              El 2012, com a lector, ha sigut l’any del retrobament amb la literatura fantàstica, de les relectures i, per damunt de tot, del descobriment de Jaume Cabré. Havia sentit parlar molt bé de l’autor barceloní, però no havia tingut temps encara (o no m’havia atrevit) d’acostar-me a la seua obra. Per fi, l’u d’agost em vaig decidir a traspassar la portada del ‘Jo confesso’ i em vaig rendir als seus peus. Considere que és un autèntic monument a la literatura i a l’ofici de l’escriptor. Imprescindible. 
 
                I sense més preàmbuls, ací vos deixe amb les meues lectures d’aquest any que està a punt de deixar-nos.

dijous, 20 de desembre de 2012

La síndrome del supervivent



         
Aquests dies hem parlat llargament dels injustament despatxats de la ràdio autonòmica, però no hem dedicat ni una sola línia per als que s’han quedat. Si açò fóra el guió d’una pel·lícula de Hollywood, evidentment els treballadors acomiadats serien els bons, els xics i les xiques de la pel·lícula. En canvi, els que s’han quedat, els caracteritzaríem de malvats. Però no uns malvats d’eixos amb pedigrí, com el Padrino de Marlon Brando, o com el que va interpretar Bardem en “No contry for old men”; no. Uns malvats de sèrie B o C, que encarnarien el pitjor de la classe humana. Per sort (o per desgràcia) la vida no sol ser una pel·lícula i els protagonistes de la realitat (i la realitat mateixa) són molt més complexos que la simplicitat que veiem a les produccions de la gran pantalla. 

dimecres, 19 de desembre de 2012

Per a l’enemic ni aigua



Què  puc escriure dels acomiadaments de Ràdio 9 que no s’haja dit ja? La veritat, poca cosa. Però no voldria que passaren aquests dies sense expressar tots els pensaments que se’m passen pel cap. La primera qüestió que voldria destacar és la inhumanitat dels que s’han tret de la màniga aquest maleït ERO i, sobretot, des que l’han posat en marxa. Fa la impressió que aquesta gentola, abans de planificar la matança indiscriminada de treballadors, deu haver-se llegit el Mein Kampf de Hitler. Quina manera tan gratuïta i impune de fer patir.

dilluns, 17 de desembre de 2012

Adéu, maleïts voltors



Demà
descansaré.
La destral del botxí
em donarà la pau.
Deixaré:
malsons de mussol,
torrents de llàgrimes,
paradisos cremats,
ulls acusadors
i paraules enverinades.

dissabte, 15 de desembre de 2012

La confessió de Fra Roderic de Vilanova



             Segurament molts de vostés coneixeran l’episodi de la història del nostre poble que narra la desaparició de la Mare de Déu de la Font, pocs anys després que la trobara Senent Pla. Doncs bé, furgant entre els arxius del Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, he trobat el manuscrit d’un monjo que confessa la seua participació en aquells tristos esdeveniments. Com que el document estava escrit en llatí he necessitat l’ajuda d’un amic, que és expert en llengües clàssiques, per poder-lo traduir al valencià. Sense més comentaris els deixe amb la transcripció d’aquest manuscrit que, a més, pense que aportarà un poc de llum al voltant de la procedència de la imatge de la patrona de Vilallonga.



Ja sonen les campanes que ploraran la meua mort. Ja escolte els renills dels cavalls que tiraran del carruatge que em transportarà en l'últim viatge. I quan tanque els ulls, m’arriben amb claredat les oracions que pregaran pel descans etern de la meua ànima. Però no ploreu, no canteu i no reseu per mi. No servirà de res. Ja fa massa temps que estic condemnat a cremar-me eternament en les flames de l’Infern. Però abans que se m’emporte la dama de negre, voldria alliberar-me d’una càrrega pesada que arrossegue des de fa molts, molts anys...

Corria l’any de gràcia del Nostre Senyor de 1715. Arrere havien quedat els terribles anys de la guerra que havien escampat la mort, la fam i la por per tot arreu. La fama que m’havia guanyat en aquells primers lustres del segle amb la pistola i la daga motivaren que un advocat de Cocentaina reclamara els meus serveis. Vaig arribar a sa casa, una de les més grans de la població, la matinada del quatre de novembre. Donada la natura, diguem-ne, poc cristiana del meu ofici, vaig ser convidat a entrar per les cavallerisses.

dimecres, 12 de desembre de 2012

SÍ A TV3, SÍ A LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ



Estic molt content, no vaig a negar-ho. Estic content perquè la justícia li ha tornat a tocar la careta al PP valencià. I que conste que la meua alegria no ve motivada perquè algú li faça la punyeta (o la mà, que és més valencià) al partit que representa la asimetria dels meus ideals polítics. No. Estic content perquè la justícia ha deslegitimat una actuació del govern valencià que , a totes llums, era il·legal, injusta i arbitrària. Hui el Tribunal Suprem (no el jutjat de pau de Benicolet) ha anul·lat l’ordre del Consell que prohibia les emissions de TV3 al País Valencià. 

dimarts, 11 de desembre de 2012

LA SÍNDROME DEL CORREDOR DE LA MORT, DOSTOIEVSKI I ELS TREBALLADORS DE RTVV...



‘El Muerto’, el professor de literatura que vam tindre a tercer de BUP, la classe anterior a convidar-nos a llegir ‘Crim i Càstig’ de Dostoievski (mare de Déu, quin susto!), ens va contar alguns dels passatges més destacats de la vida del gran autor rus. Recorde, segons ens explicà ‘el Muerto’, que per a Dostoievski el patiment i la literatura havien d’anar sempre de la mà. De fet, conten que quan ja era un autor consolidat, un jove estudiant li va portar alguns dels seus escrits perquè els llegira. Dostoievski, només acabà la lectura, li va respondre: “està ben escrit, però si vol convertir-se en un bon escriptor haurà de patir més en aquesta vida.” I Dostoievski sabia ben bé el que deia. Des de ben menut, va conviure amb la por, la inseguretat i els malsons produïts per l’ombra i la mà d’un pare autoritari que, l’espentejà a la carrera militar i intentà llevar-li del cap la vocació literària.

També, quan encara no havia complit els trenta, el van deportar a Sibèria i el condemnaren a mort per participar, suposadament, en activitats contra el tsar i l’Imperi Rus. Per sort per a la història de la literatura universal, arribà l’indult abans de fer-se efectiva la pena capital. I quan diem ‘abans de fer-se efectiva la pena capital’, ens referim exactament a això:  Dostoievski i la resta de condemnats a mort esperaven al paredó, amb els ulls embenats, que els soldats que els encanonaven obriren foc. Aquella experiència traumàtica, la de l’home que espera ser executat en qualsevol moment, l’afectà profundament i la reflectí en alguna de les seues novel·les.

dilluns, 3 de desembre de 2012

Si els cotxes menjaren pa...



La notícia econòmica de la setmana s’ha produït a Torrent. Un forner va obrir un despatx de pa i va tindre l’atreviment de fixar el preu de la barra a vint cèntims; és a dir, a menys de la meitat del que paguem habitualment per aquest producte. Com es podia preveure, el forner va aconseguir que es formaren cues interminables al seu establiment,  que els més vells no recordaven des de la postguerra. La notícia, que podria haver-se quedat en aquesta anècdota, ha donat per a més. La resta de forners de Torrent, que de la nit al dia s’havien quedat sense clientela –alguns, de fet, van arribar a pensar que una invasió alienígena s’havia emportat a tots els compradors de pa de Torrent–, han reaccionat. I després de passar-se tot el cap de setmana calfant-se el cap han trobat un mètode per aconseguir fabricar i comercialitzar, ells també, pa a vint cèntims. Hui dilluns, els hem vist més tranquils, després d’haver recuperat la clientela i els torrentins, més feliços que el Guerra, tornen a pagar la barra de pa al preu de l’època d’Espinete.

Aquest és un exemple clar del que ocorre quan es deixa que el mercat regule un sector i que els preus s’ajusten segons la llei de l’oferta i de la demanda. És la màxima dels defensors del Liberalisme, els que defensen que l’economia ha de funcionar sense cap (o molt poca) intervenció de l’estat. 

Clar, si realment funcionara així, els ciutadans ens beneficiaríem, clarament, amb les lluites de les diferents empreses per fer-se amb el mercat de qualsevol sector. Per desgràcia, quan ens fixem en sectors on es mouen quantitats de diners insultantment més grans, que les de qualsevol forn de Torrent, podem adonar-nos que algú està corrompent les santíssimes lleis del mercat i que, a més, ens està prenent el pèl.