dijous, 20 de desembre de 2012

La síndrome del supervivent



         
Aquests dies hem parlat llargament dels injustament despatxats de la ràdio autonòmica, però no hem dedicat ni una sola línia per als que s’han quedat. Si açò fóra el guió d’una pel·lícula de Hollywood, evidentment els treballadors acomiadats serien els bons, els xics i les xiques de la pel·lícula. En canvi, els que s’han quedat, els caracteritzaríem de malvats. Però no uns malvats d’eixos amb pedigrí, com el Padrino de Marlon Brando, o com el que va interpretar Bardem en “No contry for old men”; no. Uns malvats de sèrie B o C, que encarnarien el pitjor de la classe humana. Per sort (o per desgràcia) la vida no sol ser una pel·lícula i els protagonistes de la realitat (i la realitat mateixa) són molt més complexos que la simplicitat que veiem a les produccions de la gran pantalla. 


És cert que alguns dels que s’han quedat, tenen el carnet (real o virtual) del partit polític que ha massacrat l’empresa. També podem assegurar que alguns dels que continuaran treballant en aquest simulacre de mitjà de comunicació han actuat com a ulls espies o dits acusadors de la direcció. Ells sabran si els ha compensat portar a casa uns quants euros més, a costa dels caps d’alguns dels seus excompanys. Tampoc vaig a negar que, és possible, que el llibre de capçalera d’algunes d’aquestes persones siga la llista dels ingredients que apareix als espaguetis a l’ou de pastas Gallo. 

Però també cal dir que molts altres dels que s’han quedat pateixen l’anomenada síndrome del supervivent. Aquella que va motivar que alguns jueus que van sobreviure a la barbàrie dels camps de concentració nazi decidiren acabar amb la seua vida, espentats per un terrible sentiment de culpa. No aconseguiren comprendre per què ells havien tingut el privilegi de sobreviure i no els seus amics o familiars que, tal vegada, ho mereixien més. Aquest sentiment, en una intensitat major o menor, és la que experimenten alguns dels treballadors supervivents.

Estan contents perquè amb els temps tan difícils que corren, continuen tenint faena. Però és una alegria incompleta, ja que no la poden compartir amb tots els companys amb qui, tan sols unes hores abans, havien treballat de la mà per intentar fer realitat el projecte d’una radiotelevisió pública digna i en valencià.
S’han quedat, sí; però s’han quedat a soles. Els han condemnat a veure com els pics dels voltors esbudellaven les despulles dels seus amics. I ara han de continuar (perífrasi d’obligació) treballant a l’ombra de la godalla, en un camp de batalla on tardarà a desparéixer l’esgarrifadora aroma de la mort.

Ells i ells (si se’m permet aquesta comparació impossible) han sigut les altres víctimes d’aquest ERO macabre.

2 comentaris:

  1. La síndrome del supervivent és combat prenent nota de tots els abusos, les manipulacions i les censures que es veuen, es detecten, es saben... Prenent nota i, després, publicant-les, firmades, a internet, en un bloc, en el twitter, en el facebook... o en un article als diaris. I, per suposat, sense col.laborar en les maldats. No hi ha millor antídot, no hi ha camí alternatiu.Eixe és el límit que separa als periodistes (millors o pitjors) dels mercenaris miserables

    ResponElimina