dimarts, 21 de maig de 2013

Carta oberta a Alberto Ruiz-Gallardón, ministre de Justícia:



Distingit senyor:

Se’n recorda, senyor Gallardón, quan la premsa més rància d’
aquest país l’acusava de llibertari, de revolucionari i  de ser, pràcticament, un espia del Kremlin? Si, fins i tot, hi havia algun socialista despistat que li tirava els trastos, perquè canviara Génova per Ferraz. Quins temps aquells, eh? Com ens la va pegar, com diria la meua iaia. Vosté ha passat, en a penes dos anys, d’entonar la Internacional (quan l’ala més radical del seu partit desitjava que l’enviaren d’ambaixador al Kurdistan), a carregar amb l’encenser en les celebracions religioses preconciliars, que tant agraden a la Conferència Episcopal Espanyola. Què li ha ocorregut en aquests dos anys? Quin Gallardón era l’autèntic: el que jugava a ser Clark Kent, contra la malvada Esperanza Aguirre o l’actual ésser gris que cada dia que passa s’assembla més a Jack Nicholson en The Shining?

dimecres, 15 de maig de 2013

LES MASMORRES D’AMARION



Una fletxa negra contra la porta del castell anuncià la derrota de les tropes del Rei. Els temps de joglars i cançons havien acabat. Els merlets de POPLAR tremolaven davant dels cavallers de la NIT. Tambors de guerra... Parenostres i avemaries... Ulls destenyits...

                S’acomiadaren la tercera nit. ELLA li féu prometre que no moriria. ELL li respongué que tornaria. Caigué el pont llevadís. I els guerrers sortiren a cavall. Uns, amb gel al cor. Uns altres, amb foc a la boca. Concert d’espases i atxes. Rèquiem de fletxes i llances. Danses macabres a la llum de la lluna. Caps tallats. Boscos cremats. Muralles trencades.

                A ELL l’empresonaren a les masmorres d’AMARION. Fam i fred, menyspreu i turment. I cada nit, quan la brúixola del cel marca els camins, trau el cap per la finestra i somia que vola cap al NORD.

ELLA hagué de vestir-se l’armadura i cenyir l’espasa. Lluites a cavall, batalles a tota ultrança, pluges de fletxes i tempestes de foc: “Abans la mort, que veure les banderes de la NIT a POPLAR”.

I cap dels dos han deixat que els genolls toquen terra. I de tant en tant, juguen a despertar-se d’aquest malson. I els brúfols ploren perquè saben que ja falta menys perquè la foscor deixe pas a l’alba.