dilluns, 29 de novembre de 2010

El món d'Enric Valor

Quan Enric Valor va morir jo era un jovenet de vint-i-dos anys, que lluitava per convertir-me en periodista. En aquella època estava de redactor en pràctiques en la delegació de TV3 del País Valencià. D'aquell dia -dia trist per a les lletres valencianes, que havien perdut a un dels màxims referents del segle XX- guarde uns quants records. Al voltant de les deu, Juli -el delegat de TV3-, Miquel -l'operador-, Xavi -el productor-, i jo -l'aprenent- ens vam traslladar a l'Aula Magna de la Universitat de València, on s'havia instal·lat la capella ardent de l'intel·lectual. Recorde que només arribar vam enregistrar les imatges del conseller de Cultura -el desaparegut Manuel Tarancón- presentant els respectes del govern valencià a la família Valor. Recorde aquest detall, perquè l'equip de Canal 9 va fer tard, i vaig haver d'acompanyar la periodista Elpídia Bellver a la nostra delegació, per fer-li un repicat de les imatges.

Recepta màgica per a un diumenge (quasi) perfecte

Entre els ingredients (per a tres o quatre persones) que calen per cuinar un diumenge perfecte, no han de faltar:

Un quilo de muntanya -si és saforenca, millor que millor-, dos quartes de bones vistes, un pessiguet d'herves màgiques, el suc de tres o quatre taronges, i, especialment, algú especial per compartir-ho.






dissabte, 27 de novembre de 2010

Dos anys sense tu

Quan  et vaig conéixer, Pepica, ja feia uns quants anys que cada dos dissabtes rejovenies els teus cabells amb Kolestin canyella número tres, per dissimular la blancor d’anys i de patiments. No et costava somriure; però només una o dos vegades cada lustre -sempre i quan l’autoritat no diguera el contrari-, deixaves fugir alguna rialla. I és que diuen, que qui ha conviscut tant de temps amb  l’obligació d’acatxar el cap per imperatiu legal, de vegades oblida que la rialla és l’únic elixir capaç de revitalitzar l’ànima.
Només tu saps quant vas patir.  La guerra trencà les teues il·lusions de joventut. La misèria de la postguerra et deixà sense marit i t’envià a París per guanyar les quatre pessetes rovellades que necessitaves per a què a la teua filleta no li faltara cada dia un tros de pa amb oli i un got de llet calenta. Molt de patiment, moltes llàgrimes, i massa plats de sopa gelats...

divendres, 26 de novembre de 2010

Per què, Sara? Era necessari?

Des de ben menut he estat bastant sensibilitzat amb totes les qüestions ecològiques. Per aquest motiu, sempre he preferit els productes naturals als artificials. I en aquest capítol també incloc les mamelles. Sí, ja sé que la majoria d'homes no opinaran com jo; però és que les mamelles operades no em posen. Gens ni miqueta. Especialment eixes que estan tan farcides de silicona, que més que mamelles pareixen planetes. Planetes artificials, sense cap moviment de rotació ni, per supost, de traslació. Dos esferes grans i pesants que no cedirien ni un milímetre en un terratrèmol de grau 9 en l'escala Richter

La cosa canvia si parlem de les altres mamelles, de les mamelles de tota la vida, d'eixes que, a poc a poc agafen la silueta periforme (ja siguen les petites de sant Joan o les abundoses i nutritives d'aigua). Eixes que amb un suau sangoleig poden aconseguir que el rellotge de la Humanitat es pare, mentre pugen i baixen, dibuixant interminables espirals de passió... No importa que siguen grans o menudes. Són, senzillament, meravelloses. Són les joies més preades del cos de la dona.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Missatge per a l'amic que està fent les Amèriques

Necessite que organitzes un sopar colombià per a mitjans de juliol. Que no falte el hobbit.

Privatitzar Canal 9?

El dilluns passat vaig descobrir que RTVV tenia consell d'administració i, a més, que eixe consell tenia president! I encara vaig flipar més quan aquell home -que sincerament, no me'n recorde com li deien- feia unes declaracions en les quals demanava, per favor, que privatitzaren l'ens públic, que "ja no podem aguantar el deute, que és intolerable i bla, bla, bla, bla..." Em va cridar molt l'atenció, perquè ací, al País Valencià, no és habitual que una persona triada a dit pel partit que governa tinga les agalles de fer cap declaració en contra de la línia oficial del partit. Perquè diuen -almenys oficialment- que Camps no vol privatitzar la seua tele. Per això, em va sorprendre l'eixida a la palestra del citat president del consell d'administració.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Benvolgut (benvolguda) amic (amiga) trepa:

Què tal, com estàs?

Feia molt de temps que volia escriure't una carta; però, ja saps, unes vegades per la xiqueta, unes altres per la feina i alguna altra per pura gossera -si t'ho confesse-, fins a hui no me decidit a sentar-me cara l'ordinador i preguntar-te com et va.

M'alegra que les coses et vagen tan rebé... Quina enveja! Ja quasi tens programa propi! Que guapa ixes en la tele! Segur que els teus companys t'ho diuen cada dia. Guapa, guapa, guapa!

Bé, suposant que encara et parlen. Conec a poques persones tan preparades com tu, per quedar com el cul, amb tot aquell que t'envolte. Perdó, amb tot aquell que t'envolte i no tinga el poder de fer que la teua imatge puge com la bromera. Que complicat que és quedar bé amb els jefes i que bé que se't donava (i supose que se't dóna)! Que ve que ho feies!

diumenge, 21 de novembre de 2010

L'esperit sant... Perdó... El sentit comú aterra al Vaticà

Feia temps que tenia ganes de llegir un titular com el que ahir destacaven la major part de la premsa digital: 'El papa obri la porta a l'utilització del condó'. Per fi. Per fi, l'Església se n'ha adonat que aquest envasa-penis pot ser un element fonamental per detindre l'avanç de la Sida. Fins aleshores, la doctrina oficial de l'Església et plantejava la disjuntiva entre sentenciar la teua ànima (si gastaves el condó), o condemnar el teu cos (si contreies la sida, per haver tingut relacions sexuals sense preservatiu). Hui, sembla que algú dins del Vaticà ha tingut una il·luminació que ha permés que el Sant Pare diga, amb la boca xicoteta -és cert- que "si és per evitar la sida, podeu comprar-vos presertatius i... vinga, va... utilitzar-los com cal." Ara, que ningú es pense que Benet ha donat permís perquè el preservatiu es puga emprar com a mètode per a controlar la natalitat. En eixe cas, continua la doctrina de: "si Déu volguera que els homes es posaren condons, els hauria creat amb el penis de làtex." Per tant, el condó sí, però no.

dissabte, 20 de novembre de 2010

"Españoles, Franco, ha muerto..."


Ja han passat 35 anys des que Arias Navarro, amb el rostre compungit i les llàgrimes esvarant-se-li amb tristor per les galtes, anunciava la mort del dictador. Arrere quedaven quaranta anys d'un règim totalitari sense llibertats; dominat per una moral ultracatòlica que -fins i tot- impedia mostrar l'afecte en públic; i molta misèria. Un país en blanc i negre en el qual ser homosexual era delicte, si eres dona no podies fer certes coses sense el permís del teu marit, i, tot i que hagueres nascut a la Font d'En Carròs, el teu poble -oficialment- es deia Fuente Encarroz.

Amb la mort de Franco s'inicià un període incert per a la societat espanyola. Pel que m'ha contat mon pare, entre els espanyolets de l'època hi havia certa por que tornara a esclatar un conflicte armat, com el que havia dividit Espanya per la meïtat, quaranta anys arrere. I podria haver ocorregut. Cal tindre en compte que l'oposició al règim (partits d'esquerra, sindicats, col·lectius ciutadans...) reclamava trencar amb el passat més immediat perquè retornara la democràcia a Espanya. I, enfront, els sectors més intransigents del franquisme, l'anomenat búnquer, no estaven disposats a què es malbaratara la memòria de Franco. Afortunadament, aquella segona guerra civil no va esclatar i l'evolució cap a la democràcia va eixir raonablement bé.

dijous, 18 de novembre de 2010

El poder i la llibertat d'expressió, eixa història d'amor

Al poder no li agraden els mitjans de comunicació que no pot controlar. Durant la dictadura de Franco la censura s'encarregava que ningú parlara de res que poguera embrutar la imatge del règim; el NO-DO s'ocupava de lloar la labor del caudillo com a inaugurador de pantans; i la premsa del movimiento funcionava com a corretja de transmissió dels ideals de la gente de bien.

Per desgràcia, aquest vici no és només de règims dictatorials. Actualment els nostres governants també arriben al poder,  amb eixa fastigosa vocació de controlar cada fonema que es difon per les ones radiofòniques, cada grafia que s'escriu als diaris, i cada imatge que ix per les pantalles de televisions i ordinadors. Darrere d'aquest impuls controlador s'amaga la voluntat de perpetuar-se en el poder. Perquè si els mitjans de comunicació parlen bé de la gestió del governant de torn, la projecció pública d'aquest sempre estarà una passa per davant de la dels seus competidors. No importa ser un bon o mal gestor; el que conta és que la imatge que projecten els mitjans de comunicació siga bona.

I com s'aconsegueix açò? Bé n'hi ha diferents sistemes, però, com he dit anteriorment, el més senzill és controlar, directament o indirecta, les empreses informatives. Ací, al País Valencià, Zaplana, primer, i Camps, en l'actualitat, han teixit una complexa xarxa de mitjans afins que ha aconseguit, amb un èxit notable (o excel·lent), controlar el rumb de l'opinió pública valenciana.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Parlem valencià (o català, o llemosí, o el que siga; però parlem-ne...)

La polèmica entre el valencià i el català (absurda des d'un punt de vista eminentment lingüístic) ha tornat a ocupar les primeres pàgines de la premsa valenciana. Evidentment en les capçaleres més properes a la dreta. El motiu, les declaracions del president català, José Montilla, al voltant de la unitat de la llengua. Montilla, com és normal, va manifestar que a València es parla català, tot i que nosaltres, l'anomenem valencià, com venim fent des del segle XIV, amb tot el dret del món.

La resposta del govern valencià no va tardar ni vint-i-tres segons a produir-se. La portaveu del Consell, Paula Sánchez de León, en un perfecte castellà, va carregar amb duresa contra "el nuevo ataque a las señas de identidad de los valencianos".

Immediatament també es va manifestar el líder de l'oposició, alçant un penó a favor de la unitat de la llengua. Que no, que és broma! Alarte i els seus ja tenen prou amb netejar les sigles del seu partit de qualsevol moteta de pols, que puga relacionar-los amb el seu passat nacionalista. Ja no pressumeixen de ser el PSPV (Partit Socialista del País Valencià), sinó que firmen com a 'Socialistes Valencians'. Per tant, res de manifestar-se públicament al voltant d'aquesta qüestió.

dilluns, 15 de novembre de 2010

Paraules...

AMOR: (substantiu fugisser) Roma a l'altre costat de l'espill. Vertigen. Somnis. Llàgrimes de taronja o de llima. Sotragueig de molls en companyia.

EDUCACIÓ: (substantiu maltractat) Espurna en la nit. Far en la tempesta. Brúixola de l'ànima. Tresor devaluat. Luxe inabastable. Quimera inútil.

ESCRIURE: (verb i compromís vital) Traçar figuretes tremoloses que, en barrejar-se amb el blanc del paper, prenen vida pròpia i aconsegueixen transformar nit en dia; blanc en negre; goig en dol i fel en mel.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Llàgrimes per Alonso?

Sóc el primer a qui li hauria agradat que Alonso haguera guanyat el seu tercer campionat del món. Reconec que no tinc ni idea de Fòrmula 1, però quan hi ha algun espanyolet que està jugant-se la vida (esportivament parlant) acabe agafant-li certa simpatia. A més, admire molt a les persones que han tingut l'oportunitat de fer realitat els seus somnis.

Per altra banda, he de confessar-los que sóc un apassionat de l'esport. No tant de l'esport de sofà, cervesa i televisió (que de tant en tant no està mal), sinó del que es practica amb xandall, sabatilles i bons amics. Amb tot açò, el que vull dir-los és que l'esport, com a espectacle, és una bona manera en la qual invertir part del nostre oci; però ja està: és un espectacle i res més.

Arròs del senyoret amb boletus i alls trendres a Antonio Alba


Els que em coneixen saben que, per a mi, menjar és un dels plaers que figuren molt amunt en la meua classificació de prioritats. Un bon menjar, t'allarga la vida i fa que t'oblides dels problemes que s'encaboten a complicar-te la vida. I, a més, si es fa amb bona companyia, el resultat és immillorable. El diumenge passat els parlava del blat picat, eixe tresor gastronòmic que, entre d'altres localitats, és molt típic del meu poble, Vilallonga. Doncs bé, hui em referiré al bon moment que hem passat aquest migdia al restaurant Antonio Alba de València. Un establiment, que per a mi, reuneix tots els detalls per convertir-se en un restaurant de referència.

dissabte, 13 de novembre de 2010

Adéu, Mestre

El cinema s'ha quedat orfe després de la mort de Luis García Berlanga. Com han observat darrere de cinema no he volgut escriure cap adjectiu d'índole nacional (valencià, espanyol, europeu...), perquè, entenc, que quan desapareix un geni de les característiques de Berlanga, el dol és de tots i no només de la ciutat que el va veure nàixer o del lloc on va passar els seus últims dies. Tots ens hem rigut, ens hem emocionat i, com no, hem reflexionat amb la gran obra cinematogràfica de Berlanga.

Un ferrari, por caridad...

Cada dia em sorprenen més algunes de les accions de govern del PP valencià. Una de les últimes m'ha deixat a mig camí entre l'estupefacció i la hilaritat. Em referisc a la visita que Paco Camps i Rita Barberà han realitzat aquesta setmana a Itàlia, amb la intenció que la multinacional automobilística Ferrari, instal·le a València un gran parc temàtic, com el que ja n'hi ha a Abu Dhabi. Un parc temàtic que, segons publicava ahir la premsa, ens costaria al voltant de 800 milions d'euros. Si es fixen, davant del verb costar he col·locat el pronom feble 'ens' (primera persona del plural). Evidentment l'he utilitzat conscientment; perquè els senyors de Ferrari, per molt simpàtics que siguen, no crec que es decidiren a engegar el motor del citat parc temàtic, sense una bona mostra de bona voluntat de les autoritats locals. Una bona mostra de bona voluntat en forma de 'pagueu-ho vosaltres, i ja vos portarem els cotxets'.

dijous, 11 de novembre de 2010

Ignasi Mora i Ulisses aprenen anglés

Ja han passat vora deu anys des de la primera vegada que vaig parlar amb Ignasi Mora. Ell ja era un escriptor de renom en el panorama literari valencià, i des de març de 2001 intentava dirigir la sempre complicada Televisió Pública de Gandia. I jo, amb a penes vint-i-quatre anyets, feia uns mesos que m'acabava de llicenciar com a periodista per la Universitat Cardenal Herrera de València (sí, la universitat privada de l'Associació Catòlica de Propagandistes). La iniciativa de la conversa va ser seua. Em va telefonar a casa dels meus pares. La setmana anterior li havia enviat el meu currículum per e-mail, sense cap esperança que el llegira. Però coses de la vida, el va llegir, li va agradar la meua proposta de programa agrari per a Gandia Televisió, i dos setmanes més tard vaig començar a treballar a les seues ordres.

Va ser una etapa difícil; no per la gestió d'Ignasi sinó, especialment, per la terrible divisió que hi havia entre la plantilla de treballadors (divisió, per cert, que responia a la voluntat dels diferents partits de Gandia -sobretot el PSOE- per controlar l'ens televisiu local). En fi, historietes periodístiques a banda -que ja contarem quan toque- aquella relació professional inicial, va esdevindre en una profunda relació personal.

dimecres, 10 de novembre de 2010

Déu, eixe home (o el que siga)


En primer lloc, he de dir que tota la meua educació l'he rebuda en centres religiosos. Preescolar en un col·legi de monges, les dominiques. EGB i BUP (sí, afortunadament sóc d'una de les últimes generacions anteriors als desgavells de la LOGSE) als escolapis. I el COU, al CEU Sant Pau (un any per oblidar). Després d'estudiar tants anys l'assignatura de religió, puc dir que em sé de memòria tot el cerimonial de la missa; conec de sobra el contingut de l'Antic i el Nou Testament; i, fins i tot, he passat alguns estius en campaments catòlics. Malauradament per als interesos divins (o eclesiàstics): no crec en Déu. I si no crec en Déu no és perquè ara estiga de moda, o perquè els amics més rojeras de la facultat m'ho clavaren dins del cervell, després de taladrar-me el crani, aprofitant algun dels meus habituals viatges a la lluna (o qualsevol altre satèl·lit interplanetari). No, no és això.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Felipe, el poder, la mà negra i el món

Continue encara mig trasbalsat després d'haver llegit part de l'entrevista que Juan José Millás li va fer el passat diumenge a Felipe González en 'El País". Especialment després de llegir tot allò que fa referència als mecanismes interns del poder. I és que, segons González, els ciutadans d'a peu  a penes coneixem una cinquena part de les coses que realment ocorren.

Si això és realment així, la veritat és que fa un poquet de por. I fa por perquè sembla que els que estem fora d'eixos cercles de poder, no tenim dret a conéixer la veritat. Per què puja el petroli? Per què ens ofega una crisi terrible? Per què un ministre diu 'mu', quan podria dir 'ma'? Qui ho sap?

diumenge, 7 de novembre de 2010

Arriba el temps del blat picat

El blat picat és un dels tresors més ben amagats de la nostra gastronomia. És una olleta que aporta la dosi calòrica necessària per afrontar les jornades més esgarrifadorament gelades de l'hivern. Té carn de porc, de vedella, de corder i de pollastre i, fins i tot, hi ha qui li posa algun os de pernil. Pel que fa als ingredients trets del camp o de l'horta, cal destacar la creïlla, les penques, la carlota, els cigrons i, com no, el blat. Un blat lliure de pells i posat en remulla la nit abans, perquè la seua cocció no es convertisca en tota una epopeia. De fet, antigament, les dones de Vilallonga (un dels pocs llocs on aquesta olleta és ben popular)  s'alçaven a les sis del matí, perquè l'olla bullira pacientment tots els ingredients durant les sis hores de rigor que marcava el Kamasutra gastronòmic de la comarca.

Hui en dia, gràcies a les olles a pressió, no cal alçar-se tan matí per aconseguir una bona ració d'aquest plat. Ara bé, les tres hores en la cuina (sense comptar el temps de preparació dels ingredients) no te les lleva ningú.

Evidentment estem parlant d'un plat d'hivern i indicat, especialment, per a tots aquells valents que no tinguen por d'aguantar una digestió de més de tres hores. De fet, no és gens estrany no sopar el dia que s'ha dinat una bona platerada d'aquesta olleta.

Zarra, el cementeri nuclear i l'aire condicionat

La possible instal·lació d'un cementeri nuclear a Zarra ha omplit pàgines i pàgines als principals diaris del país, des que al ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, se li va escapar que aquesta població valenciana havia sigut l'afortunada en el sorteig dels residus nuclears de tot Espanya. Eixe mateix dia, el Consell presidit per Paco Camps va encendre un dels habituals castells de focs d'arfici mediàtics per denunciar la nova malifeta del malvat Zapatero contra els valencians. En aquesta ocasió els esbirros de ZP havien comés el pecat d'haver nomenat unilateralment i sense cap consulta, Zarra com a seu del futur cementeri nuclear espanyol. Eixa era la queixa del govern valencià: que ningú els havia permís. Si estaven en contra de la instal·lació no va quedar clar del tot. 

Immediatament el debat "cementeri sí", "cementeri no" va eixir als carrers, no només de Zarra, sinó de tota la comarca de la Vall de Cofrents. A favor, els qui pensen que aquesta instal·lació portarà molts beneficis econòmics al poble: treball per a tots i unes inversions, si no estic mal informat, de vora cinc-cents milions d'euros. En contra, els grups ecologistes i els col·lectius ciutadans que pensen que no és el model de progrés que volen deixar a les generacions futures, ja que la manipulació de material radioactiu coporta uns riscos innegables.

divendres, 5 de novembre de 2010

Les altres llengües espanyoles


La setmana passada es va reunir a A Corunya una representació del Galeusca literari. Per a qui no sàpia de què es tracta, els direm que aquesta associació reunieix a una representació d'alguns dels escriptors més destacats dels àmbits literaris gallec (Gal), basc (eus) i català (ca). Aquest grup es reuneix una vegada a l'any (des de fa vint-i-set) amb l'objectiu de crear un espai de reflexió i reivindicació, per tractar de superar els desequilibris existents entre aquestes literatures i la castellana.

Com a escriptor (i ciutadà) espanyol que empra habitualment una llengua distinta de la castellana, aquesta qüestió em pareix fonamental. Cal aconseguir que la societat espanyola aprenga a estimar i a valorar com a pròpia, la gran tasca cultural que representa la labor d'aquest col·lectiu. Em pareix d'una pobresa cultural considerable que autors de la talla de Manuel Baixauli, Ignasi Mora, Joan Francesc Mira o Marc Granell (perdonen-me si només he citat autors valencians) siguen uns absoluts desconeguts, fins i tot en la seua pròpia casa.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Aquella visita que alguns no esperaren

Aquest cap de setmana, Sa Santedat (mentre no es demostre el contrari) Benet XVI vindrà a pegar una volteta per terres espanyoles. Si no estic mal informat dissabte estarà a Sant Jaume de Galícia i l'endemà visitarà Barcelona. La visita, lògicament, m'ha portat a la memòria la que el pontífex va realitzar a València l'estiu del 2006.

Encara guarde per casa (en concret al calaix que hi ha junt al meu ordinador) l'acreditació que vaig lluir aquells dies com a periodista. Quins records! Va ser una setmaneta particularment moguda a València. El dia 3 de juliol, data que desgraciadament mai oblidarem, l'accident del metro: 43 morts, desenes de ferits i famílies destrossades per sempre. Mai oblidaré la vesprada que vam passar fent guàrdia en la porta de l'Institut Anatòmic Forense de València; va ser molt desagradable... I és que, en general, als periodistes no ens agrada cobrir notícies en les quals tastem en primera persona el dolor o tragèdies humanes, com les d'aquell fatídic accident.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Salvem Sakineh



Hui, seguint els consells de la cap de redacció d'aquest bloc -que no és una altra que la meua dona- havíem previst parlar de la difícil situació que travessen Obama i els demòcrates a la, encara, primera potència mundial. Segurament és la notícia més important del dia a nivell internacional: eleccions legislatives als EUA, amb la derrota previsible del partit de Barak Obama, per part dels republicans i d'eixe curiós ens ultraconservador anomenat Tea Party. Però a mesura que avançava el dia he tingut clar que hui calia reflexionar en veu alta sobre la injusta situació de Sakineh Ashtiani.

dilluns, 1 de novembre de 2010

Sense morts i amb ànecs

La tradició mana que dediquem part de tots els 1 de novembre a visitar els que ja no estan amb nosaltres. Una paradoxa ben curiosa , ja que si no estan, evidentment, no els podem visitar. Per tant caldria dir que el que toca és visitar les tombes on reposen les restes -cada any que passa més i més reduïdes a pols- dels que alguna vegada van ser familiars nostres.
És per això que, des de temps immemorials, les setmanes, els dies i les hores anteriors a l'avinentesa, les matriarques de cada família (especialment als pobles) posen totes les seues energies en la direcció dels treballs de neteja de nínxols o panteons. La pols, que durant mesos i mesos ha anat sepultant (mai millor dit) fotografies i epitafis dels nostres familiars difunts, desapareix com per art de màgia. I les làpides, ben tristes i mig oblidades fins aleshores, s'omplin de flors dignes de qualsevol nóvia abans de pujar a l'altar.
I cada any, per aquestes dates, jo em faig la mateixa pregunta: per què fem açò si els destinataris de tantes atencions no estan en disposició d'alçar-se per agrair-nos res? Serà per culpa dels difunts? "Mira, xiqueta, si vols heretar, procura que la meua tomba siga la més bonica del cementeri." O, tal vegada, darrere de tot açò s'amaga un poquet de l'ancestral 'què diran' que tant predomina en la nostra societat. "Què pensarà la tia Mari Tere si s'acosta al cementeri i veu que no li hem canviat les flors a la iaia des de l'any passat?". Segur que molts de vostés han escotat alguna vegada aquesta frase dins del context de la celebració 'totsantina'.