divendres, 26 de novembre de 2010

Per què, Sara? Era necessari?

Des de ben menut he estat bastant sensibilitzat amb totes les qüestions ecològiques. Per aquest motiu, sempre he preferit els productes naturals als artificials. I en aquest capítol també incloc les mamelles. Sí, ja sé que la majoria d'homes no opinaran com jo; però és que les mamelles operades no em posen. Gens ni miqueta. Especialment eixes que estan tan farcides de silicona, que més que mamelles pareixen planetes. Planetes artificials, sense cap moviment de rotació ni, per supost, de traslació. Dos esferes grans i pesants que no cedirien ni un milímetre en un terratrèmol de grau 9 en l'escala Richter

La cosa canvia si parlem de les altres mamelles, de les mamelles de tota la vida, d'eixes que, a poc a poc agafen la silueta periforme (ja siguen les petites de sant Joan o les abundoses i nutritives d'aigua). Eixes que amb un suau sangoleig poden aconseguir que el rellotge de la Humanitat es pare, mentre pugen i baixen, dibuixant interminables espirals de passió... No importa que siguen grans o menudes. Són, senzillament, meravelloses. Són les joies més preades del cos de la dona.


Ara bé, tampoc anem a ser hipòcrites. És evident que un pit gran, habitualment crida més l'atenció que un més modest. Però això no significa que l'atractiu (o la vàlua personal) d'una dona, l'hagem de mesurar segons la major o menor profunditat del seu escot. Per exemple, Jennifer López, Shakira, Kate Moss, Olivia Wilde, Keira Knightley o Evangeline Lilly són algunes de les celebrities més atractives del moment, i cap d'elles destaca pel seu volum pectoral.

Per això, quan ahir vaig llegir que Sara Carbonero -una xicona 10, amb permís de Bo Derek- s'havia operat els pits, no m'ho podia creure. Per què, Sara? Per què una xicona tan atractiva com tu es clava dins d'un quiròfan per guanyar un parell de talles de sostenidor? Algú li troba el sentit?

És clar que Sara Carbonero és major d'edat, que és propietària del seu cos i que, per tant, pot fer el que li done la gana amb ell. Però jo, des de la meua insignificàndia de corresponsal de Xopilàndia, considere que és una frivolitat absolutament innecessària. Algú s'ha parat a pensar en el missatge que li estem enviant a eixa enorme tropa d'adolescents acomplexades per la grandària dels seus pits (pits, per cert, que encara no han acabat de formar-se)? Què pot pensar una alumna de segon d'ESO, amb les inseguretats pròpies de la seua edat, en veure que una dona tan espectacular com la Carbonero, se n'entra a un quiròfan, perquè considera que no és perfecta sense unes bones loles.

"Pero chaval, yo soy periodista; no el modelo de la juventud", podria dir-me la Carbonero, molt raonablement. "Sí, Sara, tens raó", li respondria jo en eixa conversa imaginària que, malauradament, mai tindrem, "però, per desgràcia, la gent s'identifica amb els que eixiu en la tele, i vos vol imitar. Per això, no hauríeu de frivolitzar amb determinades qüestions..."

En la meua opinió, el debat no és quiròfan sí o quiròfan no. La cirurgia estètica té uns beneficis innegables. Pot ajudar a moltes persones a superar les seues inseguretats o a recuperar una vida que un accident, o una malaltia els havia furtat. Però, no podem consentir que el monstre se'ns escape de les mans, perquè si no, acabem en situacions com les que ja es produeixen, de pares que, a canvi que les seues filles adolescents aproven el curs, els paguen l'operació d'augment de pit. Això no té cap sentit.

Dones, xiques, xicones: aprengueu a valorar el vostre cos i a valorar-vos molt més del que feu, sense tindre en compte l'opinió del descervellat amb qui compartiu casa, vida, hipoteca, aventures i desventures. No passa res si no sou la Sabrina del barri. Que Sara Carbonero s'ha operat les mamelles? Pitjor per a ella, segur que li han costat una pasta... I, amb la que cau, millor guardar-se eixos diners per a altres coses més importants.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada