dijous, 18 de novembre de 2010

El poder i la llibertat d'expressió, eixa història d'amor

Al poder no li agraden els mitjans de comunicació que no pot controlar. Durant la dictadura de Franco la censura s'encarregava que ningú parlara de res que poguera embrutar la imatge del règim; el NO-DO s'ocupava de lloar la labor del caudillo com a inaugurador de pantans; i la premsa del movimiento funcionava com a corretja de transmissió dels ideals de la gente de bien.

Per desgràcia, aquest vici no és només de règims dictatorials. Actualment els nostres governants també arriben al poder,  amb eixa fastigosa vocació de controlar cada fonema que es difon per les ones radiofòniques, cada grafia que s'escriu als diaris, i cada imatge que ix per les pantalles de televisions i ordinadors. Darrere d'aquest impuls controlador s'amaga la voluntat de perpetuar-se en el poder. Perquè si els mitjans de comunicació parlen bé de la gestió del governant de torn, la projecció pública d'aquest sempre estarà una passa per davant de la dels seus competidors. No importa ser un bon o mal gestor; el que conta és que la imatge que projecten els mitjans de comunicació siga bona.

I com s'aconsegueix açò? Bé n'hi ha diferents sistemes, però, com he dit anteriorment, el més senzill és controlar, directament o indirecta, les empreses informatives. Ací, al País Valencià, Zaplana, primer, i Camps, en l'actualitat, han teixit una complexa xarxa de mitjans afins que ha aconseguit, amb un èxit notable (o excel·lent), controlar el rumb de l'opinió pública valenciana.
Si descomptem la tasca informativa del grup Prisa (El País, la cadena Ser...), la del grup Prensa Ibérica (Levante, Información...) i la de TVE (des que ZP va guanyar les eleccions de 2004), la resta de mitjans de comunicació que treballen a València -la majoria- han oblidat la faceta de fiscalització del poder, i, tristament, només exercixen de gabinet de comunicació del Consell.

Radio Televisió Valenciana (Canal 9 i Ràdio 9) és l'element clau d'aquesta xarxa. Un ens dirigit per uns professionals especialment sensibles a les inqüietuds que emanen del Palau de Fuentehermosa -Presidència-des d'on es controla tot. Va ser allí mateix (o al carrer Gènova de Madrid) on es va decidir la concessió de les llicències de les televisions digitals que operarien al territori valencià. Unes llicències que, pràcticament totes, van acabar en mans d'empresaris vinculats al PP. Per altra banda, si estudiarem les inversions en publicitat institucional de la Generalitat, veuríem que també se'n beneficien més uns, que altres.

Tot açò deixa un panorama informatiu ben curiós i, alhora, preocupant. Hui en dia hi ha més mitjans de comunicació que mai; però la gran majoria reflecteixen el pensament únic que el PP valencià ha volgut (i ha aconseguit) implantar. Per tant, la Comunitat Valenciana suspén en pluralitat informativa.

Ara bé, en aquesta matèria les bastonades no han d'anar únicament per al PP. Els socialistes tampoc van massa sobrats i no sempre aproven aquesta assignatura. Sense eixir del País Valencià, a Gandia, el PSOE  aplica les mateixes pràctiques informatives a la televisió pública local, que les que ells mateixos critiquen a Canal 9. Clar, que a la Safor, l'aplicació de la llei de la TDT fa que la situació s'embolique encara més.

A hores d'ara el Consell amenaça amb multar l'ajuntament gandià, si no deixa d'emetre i ocupar un canal digital, ja que encara no tenen llicència. I no tenen llicència, perquè la legislació marca que ha d'haver un mínim de població per poder atorgar una llicència pública. En el cas que ens ocupa, per arribar al mínim de població cal formar un consorci entre els ajuntaments de les tres poblacions més importants de la comarca: Gandia i Oliva, del PSOE, i Tavernes, on governa el PP. Però com Tavernes encara no ha donat l'OK per entrar al consorci (des de València no els deixen) el projecte està paralitzat, i no té pinta que es desbloquege fins que passen les eleccions autonòmiques de l'any que ve.

També podríem parlar de les concessions que ZP ha fet al seu amic Roures (la Sexta, Público...), però això ja seria allargar-se massa...

En definitiva, el poder vol els mitjans de comunicació només si pot aprofitar-se'n. Si no, posarà tots els mitjans que tinga al seu abast per comprar-los, denigrar-los i obstaculitzar la tasca informativa dels que no ballen al ritme que toca.

Hi ha, per tant, quart poder?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada