dimecres, 10 de novembre de 2010

Déu, eixe home (o el que siga)


En primer lloc, he de dir que tota la meua educació l'he rebuda en centres religiosos. Preescolar en un col·legi de monges, les dominiques. EGB i BUP (sí, afortunadament sóc d'una de les últimes generacions anteriors als desgavells de la LOGSE) als escolapis. I el COU, al CEU Sant Pau (un any per oblidar). Després d'estudiar tants anys l'assignatura de religió, puc dir que em sé de memòria tot el cerimonial de la missa; conec de sobra el contingut de l'Antic i el Nou Testament; i, fins i tot, he passat alguns estius en campaments catòlics. Malauradament per als interesos divins (o eclesiàstics): no crec en Déu. I si no crec en Déu no és perquè ara estiga de moda, o perquè els amics més rojeras de la facultat m'ho clavaren dins del cervell, després de taladrar-me el crani, aprofitant algun dels meus habituals viatges a la lluna (o qualsevol altre satèl·lit interplanetari). No, no és això.

No crec en Déu, perquè des d'un punt de vista racional em costa creure que existisca un ésser superior, que de la nit al dia, durant la setmana que li va costar crear la Terra, decidira, donar-nos la vida, a partir d'una pasterada de fang. És clar que no sóc tan ingenu com per no tindre clar que aquest passatge del Gènesi és simplement un relat simbòlic. Ara bé, idependentment de com fóra la creació humana, la simple acceptació de l'existència d'aquest Pare Creador i la de tota la seua prole divina (cal recordar que, segons les Escriptures, Crist va nàixer per obra i gràcia d'un colom eteri) se'm fa molt difícil de creure. Ningú m'ha pogut donar una prova irrefutable per confirmar-me l'existència d'aquest bon home transparent que està en tots els llocs. Ni els profes de religió d'escolapis, ni, per descomptat, els del CEU, ni les encícliques del Papa; ni les tesis de Sant Anselm, ni tampoc les de Sant Tomàs. En fi, que si, com diuen, a Déu només s'arriba amb la fe, que m'espere ben sentadet, perquè supose que tardarem a trobar-nos.
A pesar de tot, he de reconéixer que el tema religiós (com la política o la literatura) m'apassiona. També he de confessar que sent certa enveja d'alguns amics catòlics, que veritablement són creients (no només de boqueta). I els envege per l'alegria vital que senten, per la fortalesa amb la qual s'enfronten als obstacles de la vida. Déu i la fe cristiana omplin alguns dels buits espirituals als quals ens condemna, en algunes ocasions, aquesta societat nostra tan materialista. Però a pesar de l'entusiasme amb què viuen el dia dia, el seu model no és suficient perquè tot això de Déu i dels ángels, no em parega una explicació massa simplista de la nostra existència: no crec, i punt.

En canvi, sí que n'hi ha certs aspectes de l'acció social de l'Església amb les quals coincidisc plenament. Crec, i compartisc al cent per cent, que s'ha d'ajudar als dèbils, que cal repartir el que tenim amb els que no tenen... També estic d'acord amb la necessitat d'introduir l'amor en aquest món, per a què les coses vagen un poquet millor. De fet, estic convençut que l'egoisme irracional està darrere d'aquesta crisi que patim des de fa uns anys. Però, per altra banda, també és ben cert que discrepe d'altres qüestions que figuren en el quadern de bitàcora dels que estan capdavant del timó de l'Església.

Discrepe  de molts aspectes d'allò que s'anomena 'moral cristiana'. No comprenc com, hui en dia, encara continuen dimonitzant-se tant totes les qüestions relacionades amb el sexe. No té cap sentit que l'Església condemne l'ús del preservatiu, fins i tot, en llocs on la SIDA avança amb peus de gegant. Tampoc estic d'acord (encara que puc comprendre la seua posició) en la interrupció voluntària de l'embaràs. L'avortament és un autèntic drama. Però també ho pot ser (no dic taxativament que ho siga) nàixer en un lloc, on ningú et farà cap festa de benvinguda ni tampoc tenen el menor interés, ni la preparació per traure't endavant.

Afortunadament, avortar no és obligat. Com tampoc ho és divorciar-se. Ni casar-se amb una persona del teu mateix sexe. Que cadascú visca de la millor manera que vulga i puga, mentre no faça mal als seus veïns. I que ningú tracte d'imposar a la resta, com ha de viure. El mateix Jesucrist ja ho va dir: "No jutgeu, si no voleu ser jutjats".

Totes aquestes últimes qüestions, si s'han fixat, es refereixen més a temes mundans, que no als pròpiament espirituals, que haurien de ser la principal preocupació de l'Església. Perquè, citant de nou a Crist, "el seu Regne, és d'un altre món".

Amb tot, no hauríem d'utilitzar les nostres creences per buscar la confrontació i l'enfrontament. Amb confrontació i enfrontament no n'hi ha manera d'avançar. Deixe'm als que creuen en Déu, que creguen en ell. I que els que creuen en Déu, ens deixen que continuem sense saber en què creiem. I tots junts, agafats de la mà (metafòricament, és clar) lluitem per oblidar les diferències que ens separen (que no són tan grans) i treballem per construir un futur millor.

Un futur millor que pot començar demà.

2 comentaris:

  1. Ves en compte si no vols que Tyrius faça campanya en contra del bloc.

    ResponElimina
  2. Veig, estimat Pensador, que com a mi, t'apassiona la religió, je, je!

    En fi, esperem que les xicones de Tyrius no s'ho prenguen malament.

    ResponElimina