divendres, 31 de desembre del 2010

El meu 2010 en 20 imatges

Ibi sota la neu.

Adéu, 2010...

L'any que hui acomiadarem, quan pentinem canes, patim d'artrosi, i passegem els néts -si encara s'estilen- el recordarem per un fum de coses. Ha sigut l'any en el quan, per fi, la selecció espanyola ha guanyat el mundial. Ha sigut l'any en el qual hem conegut el significat de la paraula Gürtel i en el qual hem sabut que el nostre president Camps tenia amics ovoides. Desgraciadament ha sigut, també, l'any en el qual Zapatero es va baixar els pantalons i aplicava, punt per punt, totes les mesures que la Unió Europea li va dictar per a què l'Euro no anara pels aires. Ha sigut l'any de l'atur, l'any dels EROs, i de la caiguda del sector immobiliari. I si fem una ullada a l'exterior, 2010 ha sigut l'any del terratrèmol d'Haití, el de l'adéu de Lula, el de la derrota d'Obama en les eleccions al congrés, i el de l'aparició de Julian Assange i Wikileaks, com a justiciers mundiasl. Moltes notícies, massa, per a resumir només en unes línies.

MIL VISITES AL BLOC!!!!

Després de dos mesos d'aventures en la xarxa, comentant temes d'actualitat i contant-vos algunes de les meues vivències, ahir, 30 de desembre de 2010, el bloc va arribar a la visita número 1000. Moltíssimes gràcies a tots aquells que alguna vegada l'heu visitat, en especial els meus seguidors Elena -la primera, muac, muac, mai ho oblidaré- i Pensador; i a uns altres que no signen, però que jo sé que esteu ahí (Lizzie, Dani...).

També vull agrair, de tot cor, a tots aquells que s'han connectat des de llocs tan allunyats de la nostra realitat com ara: els Estats Units, Mèxic, Croàcia, Colòmbia, Singapur, Eslovènia, el Regne Unit o Malàisia.

Continuarem enviant cròniques des de Xopilàndia.

dijous, 30 de desembre del 2010

En què pensa Reig Pla?

He d'avisar la meua amiga Anna. Tot i que ella no ho sap, corre un greu perill. La seua vida està en perill i qui té tots els punts per acabar amb ella és el seu home, Toni. Sí, així és, que ningú s'estranye. A pesar que Toni, a dia de hui, estiga absolutament enamorat de la seua dona i siga un pare amantíssim del fill que comparteixen, el xicotet Xavi, no hi ha res a fer. Més tard o més prompte es produirà la terrible transformació i qui hui és un àngel, no tardarà a convertir-se en un dimoni perillós. La culpa no és només d'ell; Anna també té part de la responsabilitat per no haver volgut casar-se com Déu mana: és a dir, davant de l'altar, amb un rector, dos padrins i uns dos-cents convidats. Ells, pobres desgraciats, mai han cregut en l'Església i, per això, han preferit viure el seu amor com a parella de fet. El que no sabien és que, com va manifestar despús-ahir el bisbe Juan Antonio Reig Pla, la seua situació conjugal serà la causa del maltractament que Anna patirà a mans de Toni.

dimecres, 29 de desembre del 2010

Jo, de major, vull ser Carlos Fabra

Els xiquets de Castelló, quan els pregunten què volen ser de majors, ja no diuen Ronaldo, Messi, o Tom Cruise. Des de fa uns anys responen: Carlos Fabra. I, la veritat, és comprensible. Et toca la loteria quasi sempre que jugues. Et conviden a dinar en tots els llocs on vas. Tot el món vol sentar-se al teu costat. Coneixes a dones espectaculars. I, a més -això és el que més il·lusiona a les iaies dels Fabres del futur-, poden fer-te una estàtua en l'entrada del futur aeroport. No mola mogolló ser Carlos Fabra?

dimarts, 28 de desembre del 2010

La desil·lusió ZP

D'entrada he de confessar que mai he votat Zapatero. Ja fa temps que les meues inquietuds polítiques s'han allunyat de la socialdemocràcia que representa el PSOE. Ara bé, després de vuit anys de govern d'Aznar -especialment els últims quatre-, vaig pensar que a la política espanyola li feia falta un canvi d'aires. Una nova manera de fer política. Un nou talante, com el candidat socialista deia en cada míting, abans que els espanyols l'elegiren com a president del govern. I, almenys durant la primera legislatura, em va semblar que per fi alguna cosa estava canviant en la societat espanyola.

Es posaren en marxa mesures per recolzar -mínimament, però més del que havia fins aleshores- la natalitat. Es normalitzaven les relacions homosexuals amb la reforma del codi civil que permetia les unions de persones del mateix sexe. Les famílies amb persones especialment necessitades tenien la llei de la dependència -que no ha acabat de funcionar, per culpa d'uns i d'altres-. Espanya retirava les tropes d'Irak -eixa guerra capritxosa en la qual ens van embarcar Bush, Blair i Aznar, entre d'altres-. Una llei de memòria història, per fi, permetia que els signes franquistes desaparegueren de la vida quotidiana i que els repressaliats per Franco pogueren buscar els seus desapareguts. A més, pujaven les pensions i el salari mínim interprofessional. Zapatero, en definitiva, volia passar a la història com el president més social de la història de la democràcia, i, almenys en aparença, ho estava aconseguint.

divendres, 24 de desembre del 2010

Si plou, somriu, que ja pararà (jornada de collita a Vilallonga)

De vegades em fa vergonya reconéixer que mai, fins que vaig acabar la carrera, havia treballat en res. En canvi, la major part dels meus amics, dedicaren alguns estius, per exemple, a treballar de cambrers a la platja de Gandia, a descarregar camions de fruita, a cuinar pizzes en la cafeteria del poble, a fer com que arreglaven aixetes i banyeres, o a canviar rodes i embrutar-se les mans de greix al taller mecànic que hi havia només deixar arrere el rètol que anunciava l'arribada a Vilallonga. No, ho confesse, jo no vaig tindre eixa vocació. Si necessitava diners per als meus capritxets -que, per altra banda, no en tenia massa-, només havia d'iniciar unes negociacions amb la meua iaia, per tractar d'aconseguir un avançament de les estrenes de Nadal o dels diners que em corresponien legalment cada 24 d'agost, dia de celebració del meu natalici. Ara bé, com amb les regles ortogràfiques, la meua proposta vital també va tindre una excepció, i aquesta va ser: ajudar el meu padrí al bancal (a unes cinc-centes pessetes l'hora, més l'esmorzar) sempre que m'ho demanava.

L'esdeveniment ocorria sempre en diumenge. Al voltant de les vuit del matí, mon tio Pepito engegava el cotxe i ens anàvem al bancal de navelines que encara  té a la partida del Raconc. El meu cosí David, també nebot de Pepito, completava la quadrilla. A què l'ajudàvem? A arrancar brosta, a fumigar els tarongers, a llevar els caragolets que s'encabotaven a menjar-se les fulles més tendres dels arbres més joves, a adobar, a podar... En definitiva, a totes les faenes que cal fer en un bancal de taronges.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Ciudad Juárez, la porta de l'infern

Benet XVI encertà, l'infern existeix. Però quan ho va assegurar no va precisar la seua ubicació amb massa exactitud. Tres anys més tard, no cal que ningú li ho torne a preguntar. Jo, almenys, ho tinc ben clar: l'infern està a la ciutat mexicana de Ciudad Juárez, a l'estat de Chihuahua. Es tracta d'un territori corromput pel narcotràfic i dominat per diverses bandes de delinqüents sense escrúpols que imposen la seua llei a punta de pistola. No tenen pietat. No coneixen aquesta paraula. Segurament perquè no és sinònim de matar o de mort. Afusellar, ajusticiar, escabetxar, assassinar, decapitar, degollar, estrangular, executar, linxar, rematar o immolar, són alguns dels verbs que conjuguen cada dia. Què fa la policia? Ah, però hi ha policia? I la justícia? Ah, però queda algun jutge que no estiga comprat pels narcos?

Amb tot, la xifra que més aborrona és la que estan a punt de llegir. En l'última dècada vora tres-centes joves han sigut assassinades i més de cinc-centes continuen desaparegudes. Qui hi ha darrere d'aquestes morts? No se sap. Però, tampoc ningú s'ha esforçat a preguntar-ho. Total, la majoria eren pobres i ningú les esperava a casa per sopar...

diumenge, 19 de desembre del 2010

No ens deixeu sense Julian (Assange)

Com a bon aficionat a les anomenades 'teories de la conspiració', estic convençut que res ocorre per casualitat, almenys en l'esfera política. I si no, pregunten-li-ho a Julian Assange. No els resulta massa sospitós que, just en el moment que el seu web, Wikileaks, destapava alguns els assumptes més foscos de la diplomàcia nord-americana, hagen aparegut dos dones que l'acusen d'assetjament sexual? Estava clar que més prompte o més tard els advocats que assessoren la Casa Blanca trobarien alguna taca negra en l'expedient d'Assange i l'utilitzarien per acabar amb ell.

dijous, 16 de desembre del 2010

La bona educació

Quan exercia de periodista i la gent em preguntava a què em dedicava, en respondre'ls que treballava a la tele, sovint em deien: "Periodista? Que bonic! Quina enveja!" Aleshores jo, per llevar-los la idea errònia que la meua faena no podia equiparar-se, ni de bon tros, a la d'un ajudant de Santa Claus en el món màgic dels joquets, els responia: "bé, sí, no està mal... però no podeu ni imaginar-se les hores que currem i el poquet que ens paguen..." La cosa canvia ara, quan a eixes mateixes persones, els confesse que he canviat la ploma de periodista, pel clarió de professor de secundària. "Uff, treballar amb adolescents, jo no podria". "Bé", els responc, "és un treball emocionant... Mai saps com acabarà el dia." I és cert. Els adolescents són uns animalets -en el sentit bo de la paraula- tan imprevisibles, amb tanta energia vital dins del cos, que fins que no els coneixes, no saps per on te n'eixiran.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Jo també sóc Abelard Saragossà

La conferència sobre Josep Nebot que el catedràtic de Filologia Catalana Abelard Saragossà va pronunciar el passat 2 de desembre no ha sentat massa bé en diversos cercles. Evidentment, el sector més ranci de la València blavera va embrutar amb pintades la façana de la seu de l'entitat valencianista, acusant el seu president de venut i de catalaniste.  No podíem esperar res millor d'unes persones que es van deixar la capacitat de raonar en l'úter matern, i que, a més, segurament ni s'expressen habitualment en valencià. Però, encara que algú puga pensar el contrari, aquesta conferència tampoc ha caigut massa bé en els sectors més propers a les tesis fusterianes -o, si ens deixem d'eufemismes, entre la gent més propera al catalanisme-. Un fet que, desgraciadament, tampoc sorprén ningú. I dic desgraciadament, perquè ja és hora que tots els valencianistes anem junts de la mà. Clar, si volem que alguna vegada se'ns prenga seriosament com a poble, regió, comunitat autònoma, país, regne, o el que siguem (que hui en dia algú continua investigant-ho).

No conec Abelard Saragossà. No sé si, com diuen alguns, està desitjant entrar en l'AVL i per això defensa un discurs lingüístic a mig camí entre vixca lo Regne i visca la Terra. Ara bé, després de llegir alguns dels seus escrits, he de confessar que estic bastant identificat amb l'essència del pensament saragossià. En la meua opinió, si parlem d'un estàndar per a la nostra llengua (que evidentment és la mateixa que encara parlem a Catalunya, València i les Balears) la realitat políticosocial actual fa prou complicat que vulguem pretendre tindre un únic model lingüístic per als tres territoris. Segurament eixe ha de ser el punt d'arribada, però, no el tret d'eixida. I és que, si una societat no s'identifica amb l'estàndar de la seua llengua, eixe model mai triomfarà.

dissabte, 11 de desembre del 2010

El dopatge i el sentit de la vida

En una societat com la nostra se li pot perdonar al polític de torn que caiga en la temptació de clavar la mà en la butxaca de tots per poder conduir un cotxe d'acord amb la seua categoria social. Tampoc és massa mal vist que un banquer -sempre i quan no estavie en bona roba, somriures a la premsa, i gomina ultrafixadora-  s'ho jugue tot damunt d'un mantell verd per convertir-se en el puto amo del país, tot i que porte sis o set asos amagats en la màniga o que trie per jugar una baralla amb les cartes marcades. Tampoc s'acaba el món si ens assabentem que tal empresa o tal altra, inverteix part del seu patrimoni en comissions al govern de torn, per aconseguir més i més obra pública. Són coses que passen, que s'han fet sempre i sempre es faran, no? Per això, ja ningú s'escandalitza. Ara bé, quan descobrim que un esportista dels nostres ha construït tot el seu palmarés, gràcies a haver-se clavat de tot, pràcticament podria celebrar-se el Juí Final, perquè per a molta gent, la vida ja no té sentit.

dimarts, 7 de desembre del 2010

30 anys sense John (Imagineu com podria haver sigut el món)

Cada època de la nostra vida té una banda sonora. I la del final de la meua adolescència l'interpretaren The Beatles. La culpa la va tindre un company de classe de tercer de BUP a qui tothom anomenava el Beatle. Un Beatle que vivia entre la plaça de Patraix i la Finca Roja de València. Un Lord Byron nascut a finals dels setantes, amb l'ànima perduda entre els aldarulls del maig del 68 parisenc i el cor turmentat al fons d'un got de vodka amb llima. Un jove que vivia perquè no tenia res millor que fer i que amagava el seu patiment vital darrere d'una jaqueta de cuiro mig exqueixada i d'unes vidres obscurs. Aquest Beatle, que aprofitava els moments morts de les classes per esborrallar en xicotets trossos de paper les angoixes que li furtaven la son, va ser el primer que em deixà un cassette dels Beatles.

Tampoc seria just deixar fora d'aquest homenatge el meu amic Richy. Quines nits passàvem en sa casa amb el seu germà Fran, amb Juanjo i amb la resta de la colla del poble, escoltant els vinils de Lennon que tenia son pare... Volíem canviar el món! Pensàvem, com cantava John, que era possible!

dilluns, 6 de desembre del 2010

Que la màgia del Nadal faça realitat els nostres somnis






Els carrers del poble ja fan olor a Nadal! Sí, és veritat, ja ha arribat l'esperit nadalenc! Eixiu de casa, tanqueu els ulls i oloreu... No ho noteu? Fa fred, la ximeneia convida a quedar-se vora el foc i els menuts de la casa corren amunt i avall, amb les figuretes del betlem a la mà, els ulls plens d'espurnejos i el cor ple de somnis. Són els mateixos somnis que nosaltres també teníem quan no alçàvem ni mig metre del terra i escrivíem la carta als Reis d'Orient: Melcior, Gaspar, Baltasar i el rei volaor, que era qui sempre ens deixava els joguets als xiquets del meu poble.

Han passat molts anys des que pujàvem amb els nostres iaios al balcó de casa i penjàvem un cabàs amb palla i garrofes, per a què els rossins de Ses Majestats, agafaren forces per a la nit tan dura que els esperava, repartint joquets per tot el món. Tants anys que, sense voler, ens vam oblidar de la màgia d'aquests dies i vam arribar a creure que això dels reis era només una fantasia que s'havien inventat els nostres pares per a què ens portàrem bé tot l'any. Enguany, gràcies a la il·lusió que té la meua filla perquè arriben eixos dies, he tornat a creure en el Nadal i, fins i tot, ja he enviat la meua carta al rei volaor. No m'he demanat massa regals (encara que he sigut molt bon xiquet); perquè estem en crisi, i, a més, perquè els millors regals ja els tinc a casa i són la meua dona, la meua filleta, la resta de la família i una sorpreseta que esperem que ens porte el nou any.

En fi, per a compartir amb tots vosaltres tots aquests sentiments vos deixe aquesta cançó del barceloní Josep Thió, que m'ha paregut preciosa. Du per títol: "És un desig". Que servisca per desitjar-vos a tot -si no vos veig- un Bon Nadal i un excel·lent principi de 2011, que tots necessitem.

Ja entenc l'obsessió per la visita del Papa

No poden ni imaginar-se com de nerviosos es posaven els membres del govern valencià quan algun periodista (no massa, per cert) s'aventurava a llançar la terrible pregunta del cost de la visita del Papa. Dic terrible perquè després de veure les cares dels interpel·lats, en lloc d'una pregunta, semblava que els hagueren pegat un colp en l'entrecuixa o que s'hagueren referit a la seua progenitora en termes ofensius.

Mai cap representant del govern valencià ha tingut la dignitat de respondre públicament a aquesta pregunta. "Als valencians no els interessen eixes petiteses", els hem escotat dir les poques vegades que han tingut el valor de no fugir dels micròfons. Respondre, mai, però quedar-se amb la cara de l'atrevit que ha llançat la pregunta i apuntar-lo en una llista negra de periodistes non grats, sempre. En aquesta terra, és així de trist, si preguntes per la visita del Papa, estàs cavant la teua fossa com a periodista. I alguns, en servei de la veritat i de la justícia, no hem tingut més remei que cavar i cavar, i presidir les pompes fúnebres del nostre soterrar. Però, per què eixa obsessió? Per què tenien tanta por que es coneguera el cost real de la visita de Benet XVI? La resposta l'hem tinguda aquests dies, en alçar-se el secret de sumari del cas Gürtel.

diumenge, 5 de desembre del 2010

Controladors incontrolats

Avise de bestreta que, segurament, vaig a dir algunes inexactituds, perquè no conec l'assumpte en profunditat. Però després del que ha ocorregut en els últims dies, cada vegada estic més convençut que triar l'avió com a mitjà de transport en les vacances, és com si te les jugares als daus. En primer lloc, ja s'ha de ser prou valent per pujar-se a un autobús amb ales que desafia la llei de la gravetat. Confesse que no em fa gens d'il·lusió muntar-me en un aparell que viatja a uns quants milers de metres del sòl. Però bé, una vegada superades aquestes pors irracionals, hi ha una sèrie de factors que si es barregen, poden aconseguir arruinar-te les vacances.

Pot donar-se que a alguna operadora li done per conjugar el verb overbook. També la boira, eixe fenomen atmosfèric característic de les pel·licules de Jack l'Esbudellador, podria tindre la genial idea de posar-se a jugar a la gallineta cega amb els avions, just el mateix dia que tu havies de volar fins la Martinica. O, veges tu per a on, el mateix dia que estaves a punt de conéixer els fiords noruegs,  el pilot del teu avió ha decidit posar-se de vaga, perquè no cobra tant com els seus col·legues birmans i, a més, treballa el triple. O, en el súmmun de les desgràcies -patrocinades per un tal Murphy-, el dia que havies triat per viatjar a la ciutat on viu la dona dels teus somnis per donar-li una sorpresa, -xicona, per cert, a la qual només coneixes a través d'Internet-, tots els controladors aeris d'Espanya, misteriosament, es posen malalts alhora. Al remat, per figues o per bacores, no has conegut la Martinica, els fiords noruegs continuen sent preciosos en la foto del catàleg de l'agència de viatges del barri, i Alèxia, la xicona pèl-roja amb els ulls verds que admeteres al Facebook, es quedarà sense saber que mai t'han agradat ni la filosofia clàssica ni la literatura belga de principis del segle XX, i que si intercanviaves comentaris al seu mur sobre aquestes matèries, és perquè -ningú sap massa bé per què- t'havies enamorat d'ella, bojament. Quina putada, no! Hauries d'haver anat amb cotxe, amb tren o amb vaixell, com t'havia aconsellat el teu amic Natxo, que sap de tot.

divendres, 3 de desembre del 2010

Wikileaks, la cara B dels governs

Fins fa un mes pràcticament ningú havia sentit parlar de Wikileaks. Hui ja sabem que es tracta d'una organització que ha nascut amb la voluntat de convertir-se en el Pepito Grillo del complicat món de les relacions internacionals. Coneguérem la seua existència a partir d'una sèrie de denúncies sobre els abusos de les tropes nord-americanes a l'Irak. I, a poc a poc, ha anat creixent la seua popularitat.

Aquesta setmana, l'organització ha donat una passa més, i ha aconseguit, que tant ella, com el seu creador, Julian Assange, es guanyen a pols l'enemistat dels principals governs d'Occident. El motiu, la publicació d'una sèrie de documents que, per una part, demostra que no hi ha tanta diferència entre les marujes d'una perruqueria de barri i alguns funcionaris del govern dels EUA; i, per altra part-si parlem dels 'papers espanyols'- no deixa en massa bon lloc al govern de ZP.

Quo vadis, PSPV?

No conec ningú (bé, tal vegada siga una exageració) que parle bé de la gestió del PP valencià. Especialment en l'últim any quan, un rere d'altre, els suposats casos de corrupció han anat omplint pàgines i pàgines dels diaris. Que si els tratges de Camps, que si les concessions del fem de la Vega Baixa, que si els diners que es destinen a determinades ONG's, que si la depuradora de Pinedo... Per no parlar de les notícies que deixen una miqueta en entredit (ús irònic del diminutiu miqueta) la suposada bona gestió del govern Camps: que si hi ha retall en Educació, que si Telefònica (o com es diga ara) amenaça de tallar els telèfons a les conselleries perquè no paguen, que si els becaris de RTVV no cobren, que si Correus tampoc cobra... Imaginen com està el panorama que entre determinats cercles periodístics circula el rumor que les nòmines dels funcionaris valencians les paga un conegut Gran Magatzem (el que cada any dóna permís perquè comence el Nadal), que actuaria com a prestamista a l'ús. Amb totes aquestes taques que embruten la gestió del PP valencià, moltes vegades em faig la pregunta següent: com és possible que guanyen sempre per majoria absoluta?