dilluns, 13 de desembre de 2010

Jo també sóc Abelard Saragossà

La conferència sobre Josep Nebot que el catedràtic de Filologia Catalana Abelard Saragossà va pronunciar el passat 2 de desembre no ha sentat massa bé en diversos cercles. Evidentment, el sector més ranci de la València blavera va embrutar amb pintades la façana de la seu de l'entitat valencianista, acusant el seu president de venut i de catalaniste.  No podíem esperar res millor d'unes persones que es van deixar la capacitat de raonar en l'úter matern, i que, a més, segurament ni s'expressen habitualment en valencià. Però, encara que algú puga pensar el contrari, aquesta conferència tampoc ha caigut massa bé en els sectors més propers a les tesis fusterianes -o, si ens deixem d'eufemismes, entre la gent més propera al catalanisme-. Un fet que, desgraciadament, tampoc sorprén ningú. I dic desgraciadament, perquè ja és hora que tots els valencianistes anem junts de la mà. Clar, si volem que alguna vegada se'ns prenga seriosament com a poble, regió, comunitat autònoma, país, regne, o el que siguem (que hui en dia algú continua investigant-ho).

No conec Abelard Saragossà. No sé si, com diuen alguns, està desitjant entrar en l'AVL i per això defensa un discurs lingüístic a mig camí entre vixca lo Regne i visca la Terra. Ara bé, després de llegir alguns dels seus escrits, he de confessar que estic bastant identificat amb l'essència del pensament saragossià. En la meua opinió, si parlem d'un estàndar per a la nostra llengua (que evidentment és la mateixa que encara parlem a Catalunya, València i les Balears) la realitat políticosocial actual fa prou complicat que vulguem pretendre tindre un únic model lingüístic per als tres territoris. Segurament eixe ha de ser el punt d'arribada, però, no el tret d'eixida. I és que, si una societat no s'identifica amb l'estàndar de la seua llengua, eixe model mai triomfarà.

Repassem alguns exemples. Joan Fuster. L'autor prolífic de Sueca va construir un model lingüístic farcit d'orientalismes, un model absolutament allunyat de la parla popular i orientat, únicament, a una minoria amb una competència lingüística elevada. Sé que el que vaig a dir, probablement, siga una miqueta injust;  però tal vegada aquest intent de potenciar un estàndar massa barceloní, no va col·laborar massa perquè la popularitat de Fuster cresquera entre la caverna regnícola. De fet, aquest model lingüístic és un dels pocs aspectes que no m'agraden de l'obra del suecà.

Un altre exemple: Canal 9. En els orígens, aquesta televisió, com a mitjà de comunicació de masses, havia d'apostar per un model lingüístic que respectara la norma i que, alhora, aconseguira ser entés pel major nombre possible d'espectadors. Va ser en aquesta època quan va eixir a la llum una llista de 500 paraules que els responsables de l'ens van aconsellar no utilitzar. Aquesta recomanació va encetar una de les primeres polèmiques que ha envoltat RTVV des del seu naixement. S'acusà els directius de la televisió de censors, però, en realitat, l'objectiu d'aquesta llista -segons em va comentar Juli Esteve, responsable d'informatius d'aquella primera redacció- era que els periodistes empraren un lèxic que s'acostara més a la realitat del carrer. Cal tindre en compte que la major part de l'audiència de Canal 9 mai havia estudiat valencià a l'escola i, per tant, no es podia potenciar un estàndar massa elevat. Malauradament,  els anys i la gestió del PP i del PSOE, van llarçar per terra les il·lusions que molts havien dipositat en aquesta televisió com a eina evangelitzadora de la nostra llengua. La tele que hauria d'haver potenciat el valencià emet majoritàriament en castellà.

Però tornem al que ens ocupa -les reaccions al voltant de la conferència de Saragossà-. A mi em pareix una acció constructiva, i jo sempre estaré al costat dels que s'esforcen per construir, no per separar. Fa molts anys, massa, que els valencians estem separats. No només ideològicament (blavers, catalanistes, econacionalistes, espanyolistes, ucedetistes, socioecologistes), sinó també geogràficament: els cap-i-casalins adoren el blau; en canvi,  pels voltants de l'ermita de la Magdalena s'estimen més el verd; i en les comarques del sud, no t'equivoques i els digues valencians, perquè et respondran que són alicantinos.

Per això, clar que sí que s'han de tendir ponts entre uns i altres valencians. Deixem de titlar-nos de catalanistes i blavers, de traïdors i de meninfots, i d'una vegada per totes, abracem-nos, simplement, com a valencians. Ja sé que no és fàcil i que hi ha massa ferides sense cicatritzar, però si no ens donem la mà, tornarem a fracassar una vegada més.

No val la pena intentar-ho?

3 comentaris:

  1. Si pagaria la pena intentar-ho? Naturalment; que eixe intent tinga possibilitats de materialitzar-se? Ho dubte. Efectivament, estem separats. Allò de la vertebració del territori sona a una broma de mal gust i per si faltava alguna cosa més, trobe que mai hem utilitzat la llengua més que per a separar-nos.
    No puc fer una anàlisi parcial, sóc "valencianonascut" que sempre m'he trobat dificultats per a poder estudiar en la meua llengua, tant a primària, a secundària, com a la universitat. Em subleva que una colla de "hooligans", la major part dels quals no ha parlat mai en valencià, em diga com ha de dir-se la meua llengua o quin és el seu origen.
    La llengua és motiu d'enfrontament permanent, no vaig viure la batalla de València ni sé si açò és conseqüència d'allò, però el que si sé és que alguna cosa s'ha fet malament.
    Trobe fonamental la consolidació d'un estàndard per poder tindre una llengua forta; tanmateix, potser eixa excessiva volença per la varietat occidental allunye la llengua del parlant mitjà. Per altra banda, des del blaverisme (sin acritú) s'ha lluitat permanentmet per una desestandarització sistemàtica de la llengua, de manera que no hi haja control possible i tot quede a l'arbitri del parlant. Per últim, com que al País Valencià o Regne de València ( ho sent però Comunitat Valenciana no m'acaba d'apanyar)tot és política, i política de la roïna, la situació va a pitjor. Tenim els uns (PP) advertint que lo que hablamos es valensiano; els altres (PSPV) ni saben ni contesten; i els nacionalites-valencianistes (hi ha d'això ací?) cada vegada li paren menys atenció a estos temes.
    En conclusió, si ens fixarem més en la llengua i menys en la nebulosa que l'acompanya potser ens aniria millo.

    ResponElimina
  2. Fe d'errates: oriental per occidental.

    ResponElimina
  3. Estic molt d'acord amb el que has escrit.Ja veig que, com a mi, és un tema que t'apassiona. El que vull dir amb el meu article és que els valencians mai avançarem si no estem units (almenys mínimament). És evident que els radicals mai sumaran. Però tant els d'un costat, com els de l'altre. Per a mi -que, com tu, tampoc vaig viure la batalla de València- tant els que tenen una visió massa espanyolista, com els que pensen en termes polítics de Països Catalans, no aporten ni aportaran mai res positiu. Però, com dic sempre, açò és únicament la meua opini, i tal vegada estic equivocat.

    ResponElimina