divendres, 31 de desembre de 2010

Adéu, 2010...

L'any que hui acomiadarem, quan pentinem canes, patim d'artrosi, i passegem els néts -si encara s'estilen- el recordarem per un fum de coses. Ha sigut l'any en el quan, per fi, la selecció espanyola ha guanyat el mundial. Ha sigut l'any en el qual hem conegut el significat de la paraula Gürtel i en el qual hem sabut que el nostre president Camps tenia amics ovoides. Desgraciadament ha sigut, també, l'any en el qual Zapatero es va baixar els pantalons i aplicava, punt per punt, totes les mesures que la Unió Europea li va dictar per a què l'Euro no anara pels aires. Ha sigut l'any de l'atur, l'any dels EROs, i de la caiguda del sector immobiliari. I si fem una ullada a l'exterior, 2010 ha sigut l'any del terratrèmol d'Haití, el de l'adéu de Lula, el de la derrota d'Obama en les eleccions al congrés, i el de l'aparició de Julian Assange i Wikileaks, com a justiciers mundiasl. Moltes notícies, massa, per a resumir només en unes línies.
Amb tot, jo recordaré aquest any per altres coses, segurament no tan transcendents per a la marxa mundial, però molt més importants per a mi i per als meus. 2010 ha sigut l'any del meu exili a Ibi. Allí vaig estar des de setembre de 2009, fins juny de 2010, ocupant una plaça de professor substitut de valencià. Un exili, això sí, dolç, perquè vaig tindre uns alumnes meravellosos i vaig fer uns amics, com Sergi, Alberto, Miguel, Julián, Olga, Rosa Anna, Ana, Pep, Emma o Macarena -me'n deixe alguns- que ja ho seran per a tota la vida. Un exili, per altra banda, en el qual vaig patir molt de fred -estàvem a vora 900 metres d'altura envoltats de serralades com el Maigmó, la Teixereta o la Font Roja-, i en el qual vaig disputar incomptables duels frontennístics amb Sergi; alguns guanyats i uns altres perduts.

2010 ha sigut l'any en el qual he aprovat les oposicions a professor de secundària amb una nota -en la fase d'oposició- de quasi 9'5. Tot un èxit, després de dos anys estudiant, que m'ha portat a  treballar aquest curs a Onda, on també he fet bons amics. 

Per altra banda, recordaré aquest any, com aquell en el qual la meua filla, Mar, va començar a xarrar i xarrar, i a dir que tot era seu i que no tenia cap intenció de compartir-ho. Però, per damunt de tot, a casa recordarem el 2010 com l'any en el qual vam saber que la meua dona, Laura, estava embarassada del nostre segon fill que, de moment, pareix que serà xic. O siga, un Manelet.

Per finalitzar, només un desig: que l'any que estem a punt de començar, com a mínim, siga igual que el deixarem aquesta mitjanit. Que no ens falte salut, ni treball. I que, de tant en tant, puguem juntar-nos per celebrar-ho.

Feliç Any 2011!!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada