dimecres, 11 de setembre del 2013

UNA MIRADA A L’11 DE SETEMBRE, DES DE VALÈNCIA



Hui vora mig milió de catalans han enllaçat tota Catalunya, de nord a sud, per reivindicar la independència. La iniciativa (imitació d’una cadena semblant que l’any 89 van formar dos milions de persones entre Estònia, Letònia i Lituània per manifestar el desig d’abandonar la URSS) ha sigut tot un èxit. I és que en l’últim lustre l’independentisme ha crescut a Catalunya, fins situar-se en el 52% de la població (si fem cas de les últimes enquestes).

Si jo poguera votar en un referèndum sobre la independència de Catalunya, a dia de hui –segurament– votaria no. Comprenc el sentiment independentista (arguments a favor no els en falten). Tinc molts amics que s’hi identifiquen. Però jo pense que (trencar) és la eixida més fácil i considere que ara el que toca és construir. Sí, però construir què, em podrien preguntar vostés. La resposta a aquesta pregunta és més difícil ( o tal vegada molt més senzilla). Portem molts anys caminant junts, unes vegades més avinguts i unes altres vegades menys. Però, com en un matrimoni madur en crisi, si encara queda una espurna del que antigament va ser amor, val la pena revifar la flama. I jo no tinc tan clar que la història d’amor entre Espanya i Catalunya s’haja acabat del tot.

dilluns, 9 de setembre del 2013

LA FÓRMULA 1 PASSA DE LLARG



Ja està. S’ha acabat. Ecclestone s’ha emportat l’Scalextric, perquè no accepta que li paguem el cànon amb bitllets de Monopoly. És trist, però el temps ens ha acabat donant la raó a tots aquells que pensàvem, que la fórmula 1 –tal com s’havia plantejat– no seria tan beneficiosa per a València, com deien els nostres governants. 

diumenge, 8 de setembre del 2013

EL COI I LA MARCA ESPANYA



La Marca Espanya és fum. Un fum negre i pudent que s’ha inventat el departament de comunicació del govern Rajoy per tractar de maquillar la cara ressacosa que ens han deixat entre uns i altres. És una mà de pintura per a la façana d’una casa que es cau a trossos i que es necessita vendre, perquè ja no queda cap alternativa perquè entre cash a final de mes. És el Despotisme Il·lustrat del segle XXI que pretén que no canvie res de res, perquè els privilegiats continuen mirant-nos des de la torre, mentre compten els bitllets de 500 que els arriben gràcies al nostre esforç.