dimecres, 11 de setembre de 2013

UNA MIRADA A L’11 DE SETEMBRE, DES DE VALÈNCIA



Hui vora mig milió de catalans han enllaçat tota Catalunya, de nord a sud, per reivindicar la independència. La iniciativa (imitació d’una cadena semblant que l’any 89 van formar dos milions de persones entre Estònia, Letònia i Lituània per manifestar el desig d’abandonar la URSS) ha sigut tot un èxit. I és que en l’últim lustre l’independentisme ha crescut a Catalunya, fins situar-se en el 52% de la població (si fem cas de les últimes enquestes).

Si jo poguera votar en un referèndum sobre la independència de Catalunya, a dia de hui –segurament– votaria no. Comprenc el sentiment independentista (arguments a favor no els en falten). Tinc molts amics que s’hi identifiquen. Però jo pense que (trencar) és la eixida més fácil i considere que ara el que toca és construir. Sí, però construir què, em podrien preguntar vostés. La resposta a aquesta pregunta és més difícil ( o tal vegada molt més senzilla). Portem molts anys caminant junts, unes vegades més avinguts i unes altres vegades menys. Però, com en un matrimoni madur en crisi, si encara queda una espurna del que antigament va ser amor, val la pena revifar la flama. I jo no tinc tan clar que la història d’amor entre Espanya i Catalunya s’haja acabat del tot.


Ara que el meu vot fóra negatiu, no significa que estiga d’acord amb el model d’estat que tenim. En absolut. S’han de canviar moltes coses. S’ha de reformar l’estructura territorial d’Espanya. S’ha de reorganitzar el sistema polític, especialment la llei electoral. I, a més, s’ha de fer pedagogia per abandonar la mentalitat jacobina que impera en l’actualitat i aconseguir que un ciutadà de Valladolid puga estimar el ‘Tirant lo Blanch’ com a propi, de la mateixa manera que nosaltres admirem el ‘Quixot’. Si Espanya només pot existir segons la doctrina que emana dels Decrets de Nova Planta de Felip V (lleis i llengua de Castella per a tots), mal anem: el peix gran acabarà per menjar-se a tots els xicotets. I, per tant, la negativa que encapçala aquest article, els assegure que es transformaria en un ‘sí’ sense cap dubte.

Però aquestes línies són parlar per no callar. La meua opinió no compta per a res. Jo no puc ni podré mai decidir sobre la independència de Catalunya, perquè no sóc català. I són els catalans i ningú més, qui han de decidir si volen continuar sent espanyols o no. Els ho il·lustraré amb un exemple: a la meua finca viu un matrimoni, Miguel i Cristina, amb els que tenim una profunda relació d’amistat. A mi m’encantaria que sempre visquérem junts; però si arriba un moment que ells no estan a gust i decideixen anar-se’n; per molt que la resta de veïns ens oposem, ells faran el que millor els convinga. 

Sí, ja sé que molta gent em podria dir que no és el mateix una comunitat de veïns que un estat. Que la llei permet canviar-nos de casa, però no trencar Espanya. D’acord, així és. Ara bé, les lleis evolucionen i es transformen amb la societat. Si no, els reis continuarien fent-nos creure que el seu poder és d’origen diví,  les dones no podrien votar o els nobles tindrien el privilegi de gaudir de la primera nit d’una dona casada.

Per tant, ens agrade o no, si el poble català demana poder expressar-se en les urnes;  a la llarga, hauran de poder fer-ho. Escòcia es pronunciarà l’any que ve. I el Quebec ( a Canadà) ja ho va fer. 

I què pintem els valencians en tot aquest bullit? Ja en parlarem el 9 d’octubre...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada