dilluns, 28 de desembre del 2015

Catalunya i Espanya



Catalunya. El problema català. ¿O, tal vegada, hauríem d’haver escrit “Espanya. El problema espanyol”? La resposta a aquesta qüestió, tot i que molts pogueren pensar el contrari, no és, en absolut, senzilla. Per això sóc conscient que amb aquest post no donaré una solució màgica a ningú; però, almenys, tractaré d’aportar la meua visió sobre aquest conflicte territorial. 

                Si ens centrem únicament en la primera part de la premissa que dóna inici al text (Catalunya. El problema català) el començament d’aquesta tensió l’hem de buscar quan el PP, aleshores en l’oposició, dugué l’Estatut Català, recentment aprovat pel Congrés i pels catalans en referèndum, al Constitucional. També en aquells mateixos anys els populars dugueren als tribunals el model educatiu català, un sistema que, lingüísticament, prioritza el català sobre el castellà. Aquestes mesures van servir, juntament amb la desastrosa política econòmica de Zapatero, perquè Mariano Rajoy aconseguira la majoria absoluta en les eleccions de 2011. Ara bé, eixe èxit del PP en tot Espanya, no va tindre la mateixa repercussió a Catalunya, on el PP, elecció rere elecció, ha anat afonant-se cada vegada més. Segurament molta  gent va interpretar les accions judicials del PP, com a atacs directes a l’essència de Catalunya. I, en conseqüència, molts votants optaren pels partits independentistes, que van créixer espectacularment. Si fem una miqueta de memòria, la majoria absoluta d’Aznar també coincideix amb el fenomen Carod-Rovira. Pot ser coincidència o no, però fa la impressió que els nacionalismes espanyol i català es necessiten i es retroalimenten mútuament. 

dimarts, 22 de desembre del 2015

'Sol davant el perill'

Ni Ciutadans ni Podem, el partit que té la clau i la solució és el PSOE.  Sí, així és. Tot i que l
a majoria donàvem per morts els socialistes, Pedro Sánchez ( i qui sap si l’apel·lació al vot útil o al vot de la por) ha aconseguit que la davallada del PSOE no fóra encara més exagerada del que ha sigut. Han salvat els mobles. Tot i que hauran d’arreglar la teulada, el soterrani (que s’inunda cada vegada que plou) i caldrà que revisen les bigues que, tal volta, ja estan infectades amb corcó. Ens agrade o no, en els pròxims mesos es jugarà al que vulga la direcció del PSOE; i ja els dic que no m’agradaria estar en la seua pell, encara que em regalaren dos o tres dècims del 79140, número agraciat amb la Grossa d’enguany. Encara no havien comptat les últimes paperetes i per l’esquerra ja els avisaven de les línies roges irrenunciables d’un hipotètic pacte. I per la dreta, populars i tarongetes assajaven el discurs de la responsabilitat i de la governabilitat. També alguns dels seus propis companys de partit, els mateixos que fa setmanes que esmolen els ganivets per acariciar-li el coll, s’afanyaren a dir-li el que li convenia a ell, al partit i a Espanya. No, no m’agradaria ser Pedro Sánchez.

dissabte, 5 de desembre del 2015

Falta de respecte



                El meu esperit futboler ha eixit aquest matí de la tomba on descansava des de ja no recorde quant de temps. Ha tornat a la vida enfurismat per culpa de totes les notícies que envolten l’actualitat valencianista, cada vegada més surrealista, per no dir decebedora. Reconec que cada dia em costa més identificar-me amb un club que, tot i estar (encara) a la nostra terra, el dirigeixen des de l’altra punta del món. Si, almenys, l’entrada de Lim a l’accionariat valencianista s’haguera traduït en el que prometien, en una autèntica homologació del  València als equips punters d’Europa, tira... Però, pel que estem observant, el nou propietari del club (almenys fins el moment) fa la impressió que està més preocupat pel compte de resultats dels seus negocis i dels de Jorge Mendes (el padrí de la majoria dels jugadors que han arribat al València en les dos últimes campanyes) que per la marxa real i el futur de l’equip. Per desgràcia una vegada més han jugat amb els sentiments del valencianisme i estan faltant al respecte a un club que (esperem) l’any 2019 complirà un segle d’història. L’última decisió de l’amo del club, la contractació del britànic Gary Neville com a entrenador del primer equip, és una nova mostra dels que els dic.

dimecres, 2 de desembre del 2015

Dos anys orfe



Recorde perfectament on estava i què feia. Era divendres. Feia una horeta que havia acabat les classes i tornava a casa després d’estar tota la setmana a Almoradí. En aquells moments, passaven pocs minuts de les dotze i quart (en concret eren les dotze i denou), jo conduïa per les primeres rampes del port d’Albaida. Tenia la Mariola a l’esquerra, el Benicadell a la dreta i una miqueta més al fons, encara podia intuir la silueta de la Safor. Tenia posada Sí Ràdio al cotxe, perquè des de la nit anterior, les urpes dels agents de Fabra ja havien desconnectat el senyal de Ràdio Nou. Els treballadors de l’emissora, entre ells la meua dona i molts amics, com els violistes del Titànic, narraven en directe, en un magazine improvisat, el que estava succeint a Burjassot i, a més, aprofitaven els últims minuts del naufragi per acomiadar-se de l’audiència. Tot i que ja feia uns quants anys que no seguia les emissions de la ràdio per les raons que a ningú se li escapen, no vaig poder evitar que se m’humitejaren els ulls. Llàgrimes de ràbia i d’impotència que s’intensificaren quan arribà la confirmació que havien tallat el senyal de Canal 9. 

dimarts, 1 de desembre del 2015

Enquestes



Per a què serveix una enquesta (electoral)? En un món pur i innocent on llops i corders jugaren al truc com a bons amics, és clar que les enquestes (electorals) serien uns estudis asèptics, freds i objectius que indicarien les preferències de la ciutadania en matèria política. Si ets més del de la cua, del de la barba, del guapet o del més guapet encara. Però, és clar, no vivim en un món ideal. Ací llops i corders ho tenen molt complicat per conviure en el mateix espai i allò de jugar al truc, quasi que ni ho plantegem. Per això hi ha un gran percentatge de malpensats que no acaben de creure en la pretesa innocència d’aquests estudis: realment indiquen el que pensa la gent? O, pel contrari, tenen l’objectiu influir directament en el vot de la ciutadania?