dimarts, 17 de març de 2015

Matrimoni de conveniència?

El president del govern va concedir ahir una entrevista. El fet en si ja és notícia, perquè Rajoy no és massa aficionat a què li facen preguntes ni tampoc posa massa interés a facilitar la labor dels periodistes; però, en fi, això seria motiu per escriure un altre post. L’agraciat d’ahir va ser Carlos Herrera. “Sempre millor si els que t’interroguen són amics”, degué pensar Rajoy abans de donar l’OK a l’entrevista. No la vaig escoltar. Ho reconec. No m’interessen en absolut les declaracions oficialistes i triomfalistes del nostre president del govern. Sempre és el mateix: consignes, frases elaborades i eslògans per destacar el propi treball i carregar contra l’adversari polític; un adversari que hui en dia, ja no està tan clar si és el de la rosa, el de la coleta o Naranjito. Però he d’admetre que ahir Rajoy sí que va parlar, almenys entre línies. Com es nota quan està còmode el president!

diumenge, 15 de març de 2015

“El caos o nosaltres”

Fa uns mesos Xavier Aliaga va escriure al seu blog un post apocalíptic sobre el futur polític valencià. L’article (com tot el que escriu Aliaga) em va paréixer molt interessant i, per desgràcia, també molt creïble. Per a tot aquell que no va tindre l’oportunitat de llegir-lo, més o menys venia a dir que després de les pròximes eleccions autonòmiques el PP cediria el poder a una coalició d’esquerres, que començaria a governar. Un govern que, especialment durament els primers mesos, seria complicat, ja que el govern central, encara en mans de Rajoy, s’encarregaria de posar tota classe d’entrebancs. Desconec si Aliaga tenia fonts fiables o, com va assegurar, només es tractava d’un exercici de vidència política. El cas és que aquest cap de setmana he tingut l’oportunitat de parlar amb una persona ben relacionada i m’ha pintat un quadre molt semblant al que va descriure Aliaga. És evident que els gintònics que ens hem pres no m’han acabat de caure bé.

dimecres, 11 de març de 2015

L'altra batalla de l'Ebre



Em pareixen patètiques les campanyes que estan duent a terme alguns mitjans de comunicació per revifar la reivindicació del transvasament de l’Ebre. I no perquè considere que aquesta demanda no siga lícita o justa, sinó pel moment en el qual s’ha produït. Quan encara tenim a la retina les imatges de pobles i camps sencers engolits per l’Ebre, em pareix d’una catadura moral digna d’estudi psiquiàtric que apareguen certs il·luminats i insinuen (o diguen clarament, sense cap problema de consciència) que “encara els passa poc, per no voler compartir l’aigua que els sobra amb tots.” Com si l’existència del transvasament els haguera salvat de la riuada. Pel que diuen els expertes, aquestes inundacions només es podrien haver evitat amb dos tipus d’actuacions. En primer lloc amb la construcció d’una sèrie d’infraestructures (embassaments principalment) que controlen i regulen el cabal del riu. I també, com demanen la majoria dels alcaldes de les poblacions afectades per catàstrofes d’aquestes característiques, amb la neteja dels llits dels rius. Però ja saben tots vostés que, en general, només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. I, una vegada més, s’evidencia la poca planificació i el curterminisme que domina la gestió dels nostres polítics. Ara bé, no voldria posar el punt final d’aquest article sense entrar al joc d’aquests pseudocomunicadors i abordar la qüestió del transvasament de l’Ebre.