Matrimoni de conveniència?

El president del govern va concedir ahir una entrevista. El fet en si ja és notícia, perquè Rajoy no és massa aficionat a què li facen preguntes ni tampoc posa massa interés a facilitar la labor dels periodistes; però, en fi, això seria motiu per escriure un altre post. L’agraciat d’ahir va ser Carlos Herrera. “Sempre millor si els que t’interroguen són amics”, degué pensar Rajoy abans de donar l’OK a l’entrevista. No la vaig escoltar. Ho reconec. No m’interessen en absolut les declaracions oficialistes i triomfalistes del nostre president del govern. Sempre és el mateix: consignes, frases elaborades i eslògans per destacar el propi treball i carregar contra l’adversari polític; un adversari que hui en dia, ja no està tan clar si és el de la rosa, el de la coleta o Naranjito. Però he d’admetre que ahir Rajoy sí que va parlar, almenys entre línies. Com es nota quan està còmode el president!

Rajoy, en primer lloc, va llançar verí contra els nous partits que poden acabar amb la supremacia de PP-PSOE. “Senyores i senyors, no els poden votar, ja que no tenen cap experiència en la gestió pública”, va dir més o menys. El missatge, tot i que alguns pogueren pensar que estava dirigit a Pablo Iglesias, és evident que buscava embrutar el rostre virginal i immaculat d’Albert Rivera. I és que les enquestes indiquen que molts votants de dretes veuen amb bons ulls les propostes del partit català no catalanista i podrien deixar de votar el PP.

Però, per damunt de tot, a mi m’agradaria destacar una frase que, potser, va passar inadvertida. Respecte a qui hauria de governar a Andalusia, Rajoy va manifestar que el partit més votat; és a dir, segons totes les enquestes, Susana Díaz. Evidentment no va ser una proposta simplista ni innocent ni fruit del convenciment que el PP vaja a guanyar les eleccions andaluses. En realitat va ser una mà estesa al Partit Socialista, “tranquils, jo vos ajude allà, si després vosaltres m’ajudeu ací”. Clar i ras. Ahir Rajoy va escenificar el primer acostament entre PP i PSOE per configurar un futur pacte a l’alemanya després de les eleccions generals de novembre. Hem d’assumir-ho. És l’acord tàcit al qual han arribat els dos grans partits. Cap dels dos ho admetrà en públic. No caldran llargues negociacions ni convidaran als mitjans de comunicació perquè els facen una foto després; però governaran junts. El partit més votat donarà la cara i l’altre, donarà suport a l’ombra. Tot i que en públic continuen comportant-se com un matrimoni amargat. Què es pensaven? Que els que han ostentat el poder durant els últims 40 anys anaven a cedir-lo tan fàcilment? Ni de conya. Temps al temps.