divendres, 31 de desembre del 2010

El meu 2010 en 20 imatges

Ibi sota la neu.

Adéu, 2010...

L'any que hui acomiadarem, quan pentinem canes, patim d'artrosi, i passegem els néts -si encara s'estilen- el recordarem per un fum de coses. Ha sigut l'any en el quan, per fi, la selecció espanyola ha guanyat el mundial. Ha sigut l'any en el qual hem conegut el significat de la paraula Gürtel i en el qual hem sabut que el nostre president Camps tenia amics ovoides. Desgraciadament ha sigut, també, l'any en el qual Zapatero es va baixar els pantalons i aplicava, punt per punt, totes les mesures que la Unió Europea li va dictar per a què l'Euro no anara pels aires. Ha sigut l'any de l'atur, l'any dels EROs, i de la caiguda del sector immobiliari. I si fem una ullada a l'exterior, 2010 ha sigut l'any del terratrèmol d'Haití, el de l'adéu de Lula, el de la derrota d'Obama en les eleccions al congrés, i el de l'aparició de Julian Assange i Wikileaks, com a justiciers mundiasl. Moltes notícies, massa, per a resumir només en unes línies.

MIL VISITES AL BLOC!!!!

Després de dos mesos d'aventures en la xarxa, comentant temes d'actualitat i contant-vos algunes de les meues vivències, ahir, 30 de desembre de 2010, el bloc va arribar a la visita número 1000. Moltíssimes gràcies a tots aquells que alguna vegada l'heu visitat, en especial els meus seguidors Elena -la primera, muac, muac, mai ho oblidaré- i Pensador; i a uns altres que no signen, però que jo sé que esteu ahí (Lizzie, Dani...).

També vull agrair, de tot cor, a tots aquells que s'han connectat des de llocs tan allunyats de la nostra realitat com ara: els Estats Units, Mèxic, Croàcia, Colòmbia, Singapur, Eslovènia, el Regne Unit o Malàisia.

Continuarem enviant cròniques des de Xopilàndia.

dijous, 30 de desembre del 2010

En què pensa Reig Pla?

He d'avisar la meua amiga Anna. Tot i que ella no ho sap, corre un greu perill. La seua vida està en perill i qui té tots els punts per acabar amb ella és el seu home, Toni. Sí, així és, que ningú s'estranye. A pesar que Toni, a dia de hui, estiga absolutament enamorat de la seua dona i siga un pare amantíssim del fill que comparteixen, el xicotet Xavi, no hi ha res a fer. Més tard o més prompte es produirà la terrible transformació i qui hui és un àngel, no tardarà a convertir-se en un dimoni perillós. La culpa no és només d'ell; Anna també té part de la responsabilitat per no haver volgut casar-se com Déu mana: és a dir, davant de l'altar, amb un rector, dos padrins i uns dos-cents convidats. Ells, pobres desgraciats, mai han cregut en l'Església i, per això, han preferit viure el seu amor com a parella de fet. El que no sabien és que, com va manifestar despús-ahir el bisbe Juan Antonio Reig Pla, la seua situació conjugal serà la causa del maltractament que Anna patirà a mans de Toni.

dimecres, 29 de desembre del 2010

Jo, de major, vull ser Carlos Fabra

Els xiquets de Castelló, quan els pregunten què volen ser de majors, ja no diuen Ronaldo, Messi, o Tom Cruise. Des de fa uns anys responen: Carlos Fabra. I, la veritat, és comprensible. Et toca la loteria quasi sempre que jugues. Et conviden a dinar en tots els llocs on vas. Tot el món vol sentar-se al teu costat. Coneixes a dones espectaculars. I, a més -això és el que més il·lusiona a les iaies dels Fabres del futur-, poden fer-te una estàtua en l'entrada del futur aeroport. No mola mogolló ser Carlos Fabra?

dimarts, 28 de desembre del 2010

La desil·lusió ZP

D'entrada he de confessar que mai he votat Zapatero. Ja fa temps que les meues inquietuds polítiques s'han allunyat de la socialdemocràcia que representa el PSOE. Ara bé, després de vuit anys de govern d'Aznar -especialment els últims quatre-, vaig pensar que a la política espanyola li feia falta un canvi d'aires. Una nova manera de fer política. Un nou talante, com el candidat socialista deia en cada míting, abans que els espanyols l'elegiren com a president del govern. I, almenys durant la primera legislatura, em va semblar que per fi alguna cosa estava canviant en la societat espanyola.

Es posaren en marxa mesures per recolzar -mínimament, però més del que havia fins aleshores- la natalitat. Es normalitzaven les relacions homosexuals amb la reforma del codi civil que permetia les unions de persones del mateix sexe. Les famílies amb persones especialment necessitades tenien la llei de la dependència -que no ha acabat de funcionar, per culpa d'uns i d'altres-. Espanya retirava les tropes d'Irak -eixa guerra capritxosa en la qual ens van embarcar Bush, Blair i Aznar, entre d'altres-. Una llei de memòria història, per fi, permetia que els signes franquistes desaparegueren de la vida quotidiana i que els repressaliats per Franco pogueren buscar els seus desapareguts. A més, pujaven les pensions i el salari mínim interprofessional. Zapatero, en definitiva, volia passar a la història com el president més social de la història de la democràcia, i, almenys en aparença, ho estava aconseguint.

divendres, 24 de desembre del 2010

Si plou, somriu, que ja pararà (jornada de collita a Vilallonga)

De vegades em fa vergonya reconéixer que mai, fins que vaig acabar la carrera, havia treballat en res. En canvi, la major part dels meus amics, dedicaren alguns estius, per exemple, a treballar de cambrers a la platja de Gandia, a descarregar camions de fruita, a cuinar pizzes en la cafeteria del poble, a fer com que arreglaven aixetes i banyeres, o a canviar rodes i embrutar-se les mans de greix al taller mecànic que hi havia només deixar arrere el rètol que anunciava l'arribada a Vilallonga. No, ho confesse, jo no vaig tindre eixa vocació. Si necessitava diners per als meus capritxets -que, per altra banda, no en tenia massa-, només havia d'iniciar unes negociacions amb la meua iaia, per tractar d'aconseguir un avançament de les estrenes de Nadal o dels diners que em corresponien legalment cada 24 d'agost, dia de celebració del meu natalici. Ara bé, com amb les regles ortogràfiques, la meua proposta vital també va tindre una excepció, i aquesta va ser: ajudar el meu padrí al bancal (a unes cinc-centes pessetes l'hora, més l'esmorzar) sempre que m'ho demanava.

L'esdeveniment ocorria sempre en diumenge. Al voltant de les vuit del matí, mon tio Pepito engegava el cotxe i ens anàvem al bancal de navelines que encara  té a la partida del Raconc. El meu cosí David, també nebot de Pepito, completava la quadrilla. A què l'ajudàvem? A arrancar brosta, a fumigar els tarongers, a llevar els caragolets que s'encabotaven a menjar-se les fulles més tendres dels arbres més joves, a adobar, a podar... En definitiva, a totes les faenes que cal fer en un bancal de taronges.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Ciudad Juárez, la porta de l'infern

Benet XVI encertà, l'infern existeix. Però quan ho va assegurar no va precisar la seua ubicació amb massa exactitud. Tres anys més tard, no cal que ningú li ho torne a preguntar. Jo, almenys, ho tinc ben clar: l'infern està a la ciutat mexicana de Ciudad Juárez, a l'estat de Chihuahua. Es tracta d'un territori corromput pel narcotràfic i dominat per diverses bandes de delinqüents sense escrúpols que imposen la seua llei a punta de pistola. No tenen pietat. No coneixen aquesta paraula. Segurament perquè no és sinònim de matar o de mort. Afusellar, ajusticiar, escabetxar, assassinar, decapitar, degollar, estrangular, executar, linxar, rematar o immolar, són alguns dels verbs que conjuguen cada dia. Què fa la policia? Ah, però hi ha policia? I la justícia? Ah, però queda algun jutge que no estiga comprat pels narcos?

Amb tot, la xifra que més aborrona és la que estan a punt de llegir. En l'última dècada vora tres-centes joves han sigut assassinades i més de cinc-centes continuen desaparegudes. Qui hi ha darrere d'aquestes morts? No se sap. Però, tampoc ningú s'ha esforçat a preguntar-ho. Total, la majoria eren pobres i ningú les esperava a casa per sopar...

diumenge, 19 de desembre del 2010

No ens deixeu sense Julian (Assange)

Com a bon aficionat a les anomenades 'teories de la conspiració', estic convençut que res ocorre per casualitat, almenys en l'esfera política. I si no, pregunten-li-ho a Julian Assange. No els resulta massa sospitós que, just en el moment que el seu web, Wikileaks, destapava alguns els assumptes més foscos de la diplomàcia nord-americana, hagen aparegut dos dones que l'acusen d'assetjament sexual? Estava clar que més prompte o més tard els advocats que assessoren la Casa Blanca trobarien alguna taca negra en l'expedient d'Assange i l'utilitzarien per acabar amb ell.

dijous, 16 de desembre del 2010

La bona educació

Quan exercia de periodista i la gent em preguntava a què em dedicava, en respondre'ls que treballava a la tele, sovint em deien: "Periodista? Que bonic! Quina enveja!" Aleshores jo, per llevar-los la idea errònia que la meua faena no podia equiparar-se, ni de bon tros, a la d'un ajudant de Santa Claus en el món màgic dels joquets, els responia: "bé, sí, no està mal... però no podeu ni imaginar-se les hores que currem i el poquet que ens paguen..." La cosa canvia ara, quan a eixes mateixes persones, els confesse que he canviat la ploma de periodista, pel clarió de professor de secundària. "Uff, treballar amb adolescents, jo no podria". "Bé", els responc, "és un treball emocionant... Mai saps com acabarà el dia." I és cert. Els adolescents són uns animalets -en el sentit bo de la paraula- tan imprevisibles, amb tanta energia vital dins del cos, que fins que no els coneixes, no saps per on te n'eixiran.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Jo també sóc Abelard Saragossà

La conferència sobre Josep Nebot que el catedràtic de Filologia Catalana Abelard Saragossà va pronunciar el passat 2 de desembre no ha sentat massa bé en diversos cercles. Evidentment, el sector més ranci de la València blavera va embrutar amb pintades la façana de la seu de l'entitat valencianista, acusant el seu president de venut i de catalaniste.  No podíem esperar res millor d'unes persones que es van deixar la capacitat de raonar en l'úter matern, i que, a més, segurament ni s'expressen habitualment en valencià. Però, encara que algú puga pensar el contrari, aquesta conferència tampoc ha caigut massa bé en els sectors més propers a les tesis fusterianes -o, si ens deixem d'eufemismes, entre la gent més propera al catalanisme-. Un fet que, desgraciadament, tampoc sorprén ningú. I dic desgraciadament, perquè ja és hora que tots els valencianistes anem junts de la mà. Clar, si volem que alguna vegada se'ns prenga seriosament com a poble, regió, comunitat autònoma, país, regne, o el que siguem (que hui en dia algú continua investigant-ho).

No conec Abelard Saragossà. No sé si, com diuen alguns, està desitjant entrar en l'AVL i per això defensa un discurs lingüístic a mig camí entre vixca lo Regne i visca la Terra. Ara bé, després de llegir alguns dels seus escrits, he de confessar que estic bastant identificat amb l'essència del pensament saragossià. En la meua opinió, si parlem d'un estàndar per a la nostra llengua (que evidentment és la mateixa que encara parlem a Catalunya, València i les Balears) la realitat políticosocial actual fa prou complicat que vulguem pretendre tindre un únic model lingüístic per als tres territoris. Segurament eixe ha de ser el punt d'arribada, però, no el tret d'eixida. I és que, si una societat no s'identifica amb l'estàndar de la seua llengua, eixe model mai triomfarà.

dissabte, 11 de desembre del 2010

El dopatge i el sentit de la vida

En una societat com la nostra se li pot perdonar al polític de torn que caiga en la temptació de clavar la mà en la butxaca de tots per poder conduir un cotxe d'acord amb la seua categoria social. Tampoc és massa mal vist que un banquer -sempre i quan no estavie en bona roba, somriures a la premsa, i gomina ultrafixadora-  s'ho jugue tot damunt d'un mantell verd per convertir-se en el puto amo del país, tot i que porte sis o set asos amagats en la màniga o que trie per jugar una baralla amb les cartes marcades. Tampoc s'acaba el món si ens assabentem que tal empresa o tal altra, inverteix part del seu patrimoni en comissions al govern de torn, per aconseguir més i més obra pública. Són coses que passen, que s'han fet sempre i sempre es faran, no? Per això, ja ningú s'escandalitza. Ara bé, quan descobrim que un esportista dels nostres ha construït tot el seu palmarés, gràcies a haver-se clavat de tot, pràcticament podria celebrar-se el Juí Final, perquè per a molta gent, la vida ja no té sentit.

dimarts, 7 de desembre del 2010

30 anys sense John (Imagineu com podria haver sigut el món)

Cada època de la nostra vida té una banda sonora. I la del final de la meua adolescència l'interpretaren The Beatles. La culpa la va tindre un company de classe de tercer de BUP a qui tothom anomenava el Beatle. Un Beatle que vivia entre la plaça de Patraix i la Finca Roja de València. Un Lord Byron nascut a finals dels setantes, amb l'ànima perduda entre els aldarulls del maig del 68 parisenc i el cor turmentat al fons d'un got de vodka amb llima. Un jove que vivia perquè no tenia res millor que fer i que amagava el seu patiment vital darrere d'una jaqueta de cuiro mig exqueixada i d'unes vidres obscurs. Aquest Beatle, que aprofitava els moments morts de les classes per esborrallar en xicotets trossos de paper les angoixes que li furtaven la son, va ser el primer que em deixà un cassette dels Beatles.

Tampoc seria just deixar fora d'aquest homenatge el meu amic Richy. Quines nits passàvem en sa casa amb el seu germà Fran, amb Juanjo i amb la resta de la colla del poble, escoltant els vinils de Lennon que tenia son pare... Volíem canviar el món! Pensàvem, com cantava John, que era possible!

dilluns, 6 de desembre del 2010

Que la màgia del Nadal faça realitat els nostres somnis






Els carrers del poble ja fan olor a Nadal! Sí, és veritat, ja ha arribat l'esperit nadalenc! Eixiu de casa, tanqueu els ulls i oloreu... No ho noteu? Fa fred, la ximeneia convida a quedar-se vora el foc i els menuts de la casa corren amunt i avall, amb les figuretes del betlem a la mà, els ulls plens d'espurnejos i el cor ple de somnis. Són els mateixos somnis que nosaltres també teníem quan no alçàvem ni mig metre del terra i escrivíem la carta als Reis d'Orient: Melcior, Gaspar, Baltasar i el rei volaor, que era qui sempre ens deixava els joguets als xiquets del meu poble.

Han passat molts anys des que pujàvem amb els nostres iaios al balcó de casa i penjàvem un cabàs amb palla i garrofes, per a què els rossins de Ses Majestats, agafaren forces per a la nit tan dura que els esperava, repartint joquets per tot el món. Tants anys que, sense voler, ens vam oblidar de la màgia d'aquests dies i vam arribar a creure que això dels reis era només una fantasia que s'havien inventat els nostres pares per a què ens portàrem bé tot l'any. Enguany, gràcies a la il·lusió que té la meua filla perquè arriben eixos dies, he tornat a creure en el Nadal i, fins i tot, ja he enviat la meua carta al rei volaor. No m'he demanat massa regals (encara que he sigut molt bon xiquet); perquè estem en crisi, i, a més, perquè els millors regals ja els tinc a casa i són la meua dona, la meua filleta, la resta de la família i una sorpreseta que esperem que ens porte el nou any.

En fi, per a compartir amb tots vosaltres tots aquests sentiments vos deixe aquesta cançó del barceloní Josep Thió, que m'ha paregut preciosa. Du per títol: "És un desig". Que servisca per desitjar-vos a tot -si no vos veig- un Bon Nadal i un excel·lent principi de 2011, que tots necessitem.

Ja entenc l'obsessió per la visita del Papa

No poden ni imaginar-se com de nerviosos es posaven els membres del govern valencià quan algun periodista (no massa, per cert) s'aventurava a llançar la terrible pregunta del cost de la visita del Papa. Dic terrible perquè després de veure les cares dels interpel·lats, en lloc d'una pregunta, semblava que els hagueren pegat un colp en l'entrecuixa o que s'hagueren referit a la seua progenitora en termes ofensius.

Mai cap representant del govern valencià ha tingut la dignitat de respondre públicament a aquesta pregunta. "Als valencians no els interessen eixes petiteses", els hem escotat dir les poques vegades que han tingut el valor de no fugir dels micròfons. Respondre, mai, però quedar-se amb la cara de l'atrevit que ha llançat la pregunta i apuntar-lo en una llista negra de periodistes non grats, sempre. En aquesta terra, és així de trist, si preguntes per la visita del Papa, estàs cavant la teua fossa com a periodista. I alguns, en servei de la veritat i de la justícia, no hem tingut més remei que cavar i cavar, i presidir les pompes fúnebres del nostre soterrar. Però, per què eixa obsessió? Per què tenien tanta por que es coneguera el cost real de la visita de Benet XVI? La resposta l'hem tinguda aquests dies, en alçar-se el secret de sumari del cas Gürtel.

diumenge, 5 de desembre del 2010

Controladors incontrolats

Avise de bestreta que, segurament, vaig a dir algunes inexactituds, perquè no conec l'assumpte en profunditat. Però després del que ha ocorregut en els últims dies, cada vegada estic més convençut que triar l'avió com a mitjà de transport en les vacances, és com si te les jugares als daus. En primer lloc, ja s'ha de ser prou valent per pujar-se a un autobús amb ales que desafia la llei de la gravetat. Confesse que no em fa gens d'il·lusió muntar-me en un aparell que viatja a uns quants milers de metres del sòl. Però bé, una vegada superades aquestes pors irracionals, hi ha una sèrie de factors que si es barregen, poden aconseguir arruinar-te les vacances.

Pot donar-se que a alguna operadora li done per conjugar el verb overbook. També la boira, eixe fenomen atmosfèric característic de les pel·licules de Jack l'Esbudellador, podria tindre la genial idea de posar-se a jugar a la gallineta cega amb els avions, just el mateix dia que tu havies de volar fins la Martinica. O, veges tu per a on, el mateix dia que estaves a punt de conéixer els fiords noruegs,  el pilot del teu avió ha decidit posar-se de vaga, perquè no cobra tant com els seus col·legues birmans i, a més, treballa el triple. O, en el súmmun de les desgràcies -patrocinades per un tal Murphy-, el dia que havies triat per viatjar a la ciutat on viu la dona dels teus somnis per donar-li una sorpresa, -xicona, per cert, a la qual només coneixes a través d'Internet-, tots els controladors aeris d'Espanya, misteriosament, es posen malalts alhora. Al remat, per figues o per bacores, no has conegut la Martinica, els fiords noruegs continuen sent preciosos en la foto del catàleg de l'agència de viatges del barri, i Alèxia, la xicona pèl-roja amb els ulls verds que admeteres al Facebook, es quedarà sense saber que mai t'han agradat ni la filosofia clàssica ni la literatura belga de principis del segle XX, i que si intercanviaves comentaris al seu mur sobre aquestes matèries, és perquè -ningú sap massa bé per què- t'havies enamorat d'ella, bojament. Quina putada, no! Hauries d'haver anat amb cotxe, amb tren o amb vaixell, com t'havia aconsellat el teu amic Natxo, que sap de tot.

divendres, 3 de desembre del 2010

Wikileaks, la cara B dels governs

Fins fa un mes pràcticament ningú havia sentit parlar de Wikileaks. Hui ja sabem que es tracta d'una organització que ha nascut amb la voluntat de convertir-se en el Pepito Grillo del complicat món de les relacions internacionals. Coneguérem la seua existència a partir d'una sèrie de denúncies sobre els abusos de les tropes nord-americanes a l'Irak. I, a poc a poc, ha anat creixent la seua popularitat.

Aquesta setmana, l'organització ha donat una passa més, i ha aconseguit, que tant ella, com el seu creador, Julian Assange, es guanyen a pols l'enemistat dels principals governs d'Occident. El motiu, la publicació d'una sèrie de documents que, per una part, demostra que no hi ha tanta diferència entre les marujes d'una perruqueria de barri i alguns funcionaris del govern dels EUA; i, per altra part-si parlem dels 'papers espanyols'- no deixa en massa bon lloc al govern de ZP.

Quo vadis, PSPV?

No conec ningú (bé, tal vegada siga una exageració) que parle bé de la gestió del PP valencià. Especialment en l'últim any quan, un rere d'altre, els suposats casos de corrupció han anat omplint pàgines i pàgines dels diaris. Que si els tratges de Camps, que si les concessions del fem de la Vega Baixa, que si els diners que es destinen a determinades ONG's, que si la depuradora de Pinedo... Per no parlar de les notícies que deixen una miqueta en entredit (ús irònic del diminutiu miqueta) la suposada bona gestió del govern Camps: que si hi ha retall en Educació, que si Telefònica (o com es diga ara) amenaça de tallar els telèfons a les conselleries perquè no paguen, que si els becaris de RTVV no cobren, que si Correus tampoc cobra... Imaginen com està el panorama que entre determinats cercles periodístics circula el rumor que les nòmines dels funcionaris valencians les paga un conegut Gran Magatzem (el que cada any dóna permís perquè comence el Nadal), que actuaria com a prestamista a l'ús. Amb totes aquestes taques que embruten la gestió del PP valencià, moltes vegades em faig la pregunta següent: com és possible que guanyen sempre per majoria absoluta?  

dilluns, 29 de novembre del 2010

El món d'Enric Valor

Quan Enric Valor va morir jo era un jovenet de vint-i-dos anys, que lluitava per convertir-me en periodista. En aquella època estava de redactor en pràctiques en la delegació de TV3 del País Valencià. D'aquell dia -dia trist per a les lletres valencianes, que havien perdut a un dels màxims referents del segle XX- guarde uns quants records. Al voltant de les deu, Juli -el delegat de TV3-, Miquel -l'operador-, Xavi -el productor-, i jo -l'aprenent- ens vam traslladar a l'Aula Magna de la Universitat de València, on s'havia instal·lat la capella ardent de l'intel·lectual. Recorde que només arribar vam enregistrar les imatges del conseller de Cultura -el desaparegut Manuel Tarancón- presentant els respectes del govern valencià a la família Valor. Recorde aquest detall, perquè l'equip de Canal 9 va fer tard, i vaig haver d'acompanyar la periodista Elpídia Bellver a la nostra delegació, per fer-li un repicat de les imatges.

Recepta màgica per a un diumenge (quasi) perfecte

Entre els ingredients (per a tres o quatre persones) que calen per cuinar un diumenge perfecte, no han de faltar:

Un quilo de muntanya -si és saforenca, millor que millor-, dos quartes de bones vistes, un pessiguet d'herves màgiques, el suc de tres o quatre taronges, i, especialment, algú especial per compartir-ho.






dissabte, 27 de novembre del 2010

Dos anys sense tu

Quan  et vaig conéixer, Pepica, ja feia uns quants anys que cada dos dissabtes rejovenies els teus cabells amb Kolestin canyella número tres, per dissimular la blancor d’anys i de patiments. No et costava somriure; però només una o dos vegades cada lustre -sempre i quan l’autoritat no diguera el contrari-, deixaves fugir alguna rialla. I és que diuen, que qui ha conviscut tant de temps amb  l’obligació d’acatxar el cap per imperatiu legal, de vegades oblida que la rialla és l’únic elixir capaç de revitalitzar l’ànima.
Només tu saps quant vas patir.  La guerra trencà les teues il·lusions de joventut. La misèria de la postguerra et deixà sense marit i t’envià a París per guanyar les quatre pessetes rovellades que necessitaves per a què a la teua filleta no li faltara cada dia un tros de pa amb oli i un got de llet calenta. Molt de patiment, moltes llàgrimes, i massa plats de sopa gelats...

divendres, 26 de novembre del 2010

Per què, Sara? Era necessari?

Des de ben menut he estat bastant sensibilitzat amb totes les qüestions ecològiques. Per aquest motiu, sempre he preferit els productes naturals als artificials. I en aquest capítol també incloc les mamelles. Sí, ja sé que la majoria d'homes no opinaran com jo; però és que les mamelles operades no em posen. Gens ni miqueta. Especialment eixes que estan tan farcides de silicona, que més que mamelles pareixen planetes. Planetes artificials, sense cap moviment de rotació ni, per supost, de traslació. Dos esferes grans i pesants que no cedirien ni un milímetre en un terratrèmol de grau 9 en l'escala Richter

La cosa canvia si parlem de les altres mamelles, de les mamelles de tota la vida, d'eixes que, a poc a poc agafen la silueta periforme (ja siguen les petites de sant Joan o les abundoses i nutritives d'aigua). Eixes que amb un suau sangoleig poden aconseguir que el rellotge de la Humanitat es pare, mentre pugen i baixen, dibuixant interminables espirals de passió... No importa que siguen grans o menudes. Són, senzillament, meravelloses. Són les joies més preades del cos de la dona.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Missatge per a l'amic que està fent les Amèriques

Necessite que organitzes un sopar colombià per a mitjans de juliol. Que no falte el hobbit.

Privatitzar Canal 9?

El dilluns passat vaig descobrir que RTVV tenia consell d'administració i, a més, que eixe consell tenia president! I encara vaig flipar més quan aquell home -que sincerament, no me'n recorde com li deien- feia unes declaracions en les quals demanava, per favor, que privatitzaren l'ens públic, que "ja no podem aguantar el deute, que és intolerable i bla, bla, bla, bla..." Em va cridar molt l'atenció, perquè ací, al País Valencià, no és habitual que una persona triada a dit pel partit que governa tinga les agalles de fer cap declaració en contra de la línia oficial del partit. Perquè diuen -almenys oficialment- que Camps no vol privatitzar la seua tele. Per això, em va sorprendre l'eixida a la palestra del citat president del consell d'administració.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Benvolgut (benvolguda) amic (amiga) trepa:

Què tal, com estàs?

Feia molt de temps que volia escriure't una carta; però, ja saps, unes vegades per la xiqueta, unes altres per la feina i alguna altra per pura gossera -si t'ho confesse-, fins a hui no me decidit a sentar-me cara l'ordinador i preguntar-te com et va.

M'alegra que les coses et vagen tan rebé... Quina enveja! Ja quasi tens programa propi! Que guapa ixes en la tele! Segur que els teus companys t'ho diuen cada dia. Guapa, guapa, guapa!

Bé, suposant que encara et parlen. Conec a poques persones tan preparades com tu, per quedar com el cul, amb tot aquell que t'envolte. Perdó, amb tot aquell que t'envolte i no tinga el poder de fer que la teua imatge puge com la bromera. Que complicat que és quedar bé amb els jefes i que bé que se't donava (i supose que se't dóna)! Que ve que ho feies!

diumenge, 21 de novembre del 2010

L'esperit sant... Perdó... El sentit comú aterra al Vaticà

Feia temps que tenia ganes de llegir un titular com el que ahir destacaven la major part de la premsa digital: 'El papa obri la porta a l'utilització del condó'. Per fi. Per fi, l'Església se n'ha adonat que aquest envasa-penis pot ser un element fonamental per detindre l'avanç de la Sida. Fins aleshores, la doctrina oficial de l'Església et plantejava la disjuntiva entre sentenciar la teua ànima (si gastaves el condó), o condemnar el teu cos (si contreies la sida, per haver tingut relacions sexuals sense preservatiu). Hui, sembla que algú dins del Vaticà ha tingut una il·luminació que ha permés que el Sant Pare diga, amb la boca xicoteta -és cert- que "si és per evitar la sida, podeu comprar-vos presertatius i... vinga, va... utilitzar-los com cal." Ara, que ningú es pense que Benet ha donat permís perquè el preservatiu es puga emprar com a mètode per a controlar la natalitat. En eixe cas, continua la doctrina de: "si Déu volguera que els homes es posaren condons, els hauria creat amb el penis de làtex." Per tant, el condó sí, però no.

dissabte, 20 de novembre del 2010

"Españoles, Franco, ha muerto..."


Ja han passat 35 anys des que Arias Navarro, amb el rostre compungit i les llàgrimes esvarant-se-li amb tristor per les galtes, anunciava la mort del dictador. Arrere quedaven quaranta anys d'un règim totalitari sense llibertats; dominat per una moral ultracatòlica que -fins i tot- impedia mostrar l'afecte en públic; i molta misèria. Un país en blanc i negre en el qual ser homosexual era delicte, si eres dona no podies fer certes coses sense el permís del teu marit, i, tot i que hagueres nascut a la Font d'En Carròs, el teu poble -oficialment- es deia Fuente Encarroz.

Amb la mort de Franco s'inicià un període incert per a la societat espanyola. Pel que m'ha contat mon pare, entre els espanyolets de l'època hi havia certa por que tornara a esclatar un conflicte armat, com el que havia dividit Espanya per la meïtat, quaranta anys arrere. I podria haver ocorregut. Cal tindre en compte que l'oposició al règim (partits d'esquerra, sindicats, col·lectius ciutadans...) reclamava trencar amb el passat més immediat perquè retornara la democràcia a Espanya. I, enfront, els sectors més intransigents del franquisme, l'anomenat búnquer, no estaven disposats a què es malbaratara la memòria de Franco. Afortunadament, aquella segona guerra civil no va esclatar i l'evolució cap a la democràcia va eixir raonablement bé.

dijous, 18 de novembre del 2010

El poder i la llibertat d'expressió, eixa història d'amor

Al poder no li agraden els mitjans de comunicació que no pot controlar. Durant la dictadura de Franco la censura s'encarregava que ningú parlara de res que poguera embrutar la imatge del règim; el NO-DO s'ocupava de lloar la labor del caudillo com a inaugurador de pantans; i la premsa del movimiento funcionava com a corretja de transmissió dels ideals de la gente de bien.

Per desgràcia, aquest vici no és només de règims dictatorials. Actualment els nostres governants també arriben al poder,  amb eixa fastigosa vocació de controlar cada fonema que es difon per les ones radiofòniques, cada grafia que s'escriu als diaris, i cada imatge que ix per les pantalles de televisions i ordinadors. Darrere d'aquest impuls controlador s'amaga la voluntat de perpetuar-se en el poder. Perquè si els mitjans de comunicació parlen bé de la gestió del governant de torn, la projecció pública d'aquest sempre estarà una passa per davant de la dels seus competidors. No importa ser un bon o mal gestor; el que conta és que la imatge que projecten els mitjans de comunicació siga bona.

I com s'aconsegueix açò? Bé n'hi ha diferents sistemes, però, com he dit anteriorment, el més senzill és controlar, directament o indirecta, les empreses informatives. Ací, al País Valencià, Zaplana, primer, i Camps, en l'actualitat, han teixit una complexa xarxa de mitjans afins que ha aconseguit, amb un èxit notable (o excel·lent), controlar el rumb de l'opinió pública valenciana.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Parlem valencià (o català, o llemosí, o el que siga; però parlem-ne...)

La polèmica entre el valencià i el català (absurda des d'un punt de vista eminentment lingüístic) ha tornat a ocupar les primeres pàgines de la premsa valenciana. Evidentment en les capçaleres més properes a la dreta. El motiu, les declaracions del president català, José Montilla, al voltant de la unitat de la llengua. Montilla, com és normal, va manifestar que a València es parla català, tot i que nosaltres, l'anomenem valencià, com venim fent des del segle XIV, amb tot el dret del món.

La resposta del govern valencià no va tardar ni vint-i-tres segons a produir-se. La portaveu del Consell, Paula Sánchez de León, en un perfecte castellà, va carregar amb duresa contra "el nuevo ataque a las señas de identidad de los valencianos".

Immediatament també es va manifestar el líder de l'oposició, alçant un penó a favor de la unitat de la llengua. Que no, que és broma! Alarte i els seus ja tenen prou amb netejar les sigles del seu partit de qualsevol moteta de pols, que puga relacionar-los amb el seu passat nacionalista. Ja no pressumeixen de ser el PSPV (Partit Socialista del País Valencià), sinó que firmen com a 'Socialistes Valencians'. Per tant, res de manifestar-se públicament al voltant d'aquesta qüestió.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Paraules...

AMOR: (substantiu fugisser) Roma a l'altre costat de l'espill. Vertigen. Somnis. Llàgrimes de taronja o de llima. Sotragueig de molls en companyia.

EDUCACIÓ: (substantiu maltractat) Espurna en la nit. Far en la tempesta. Brúixola de l'ànima. Tresor devaluat. Luxe inabastable. Quimera inútil.

ESCRIURE: (verb i compromís vital) Traçar figuretes tremoloses que, en barrejar-se amb el blanc del paper, prenen vida pròpia i aconsegueixen transformar nit en dia; blanc en negre; goig en dol i fel en mel.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Llàgrimes per Alonso?

Sóc el primer a qui li hauria agradat que Alonso haguera guanyat el seu tercer campionat del món. Reconec que no tinc ni idea de Fòrmula 1, però quan hi ha algun espanyolet que està jugant-se la vida (esportivament parlant) acabe agafant-li certa simpatia. A més, admire molt a les persones que han tingut l'oportunitat de fer realitat els seus somnis.

Per altra banda, he de confessar-los que sóc un apassionat de l'esport. No tant de l'esport de sofà, cervesa i televisió (que de tant en tant no està mal), sinó del que es practica amb xandall, sabatilles i bons amics. Amb tot açò, el que vull dir-los és que l'esport, com a espectacle, és una bona manera en la qual invertir part del nostre oci; però ja està: és un espectacle i res més.

Arròs del senyoret amb boletus i alls trendres a Antonio Alba


Els que em coneixen saben que, per a mi, menjar és un dels plaers que figuren molt amunt en la meua classificació de prioritats. Un bon menjar, t'allarga la vida i fa que t'oblides dels problemes que s'encaboten a complicar-te la vida. I, a més, si es fa amb bona companyia, el resultat és immillorable. El diumenge passat els parlava del blat picat, eixe tresor gastronòmic que, entre d'altres localitats, és molt típic del meu poble, Vilallonga. Doncs bé, hui em referiré al bon moment que hem passat aquest migdia al restaurant Antonio Alba de València. Un establiment, que per a mi, reuneix tots els detalls per convertir-se en un restaurant de referència.

dissabte, 13 de novembre del 2010

Adéu, Mestre

El cinema s'ha quedat orfe després de la mort de Luis García Berlanga. Com han observat darrere de cinema no he volgut escriure cap adjectiu d'índole nacional (valencià, espanyol, europeu...), perquè, entenc, que quan desapareix un geni de les característiques de Berlanga, el dol és de tots i no només de la ciutat que el va veure nàixer o del lloc on va passar els seus últims dies. Tots ens hem rigut, ens hem emocionat i, com no, hem reflexionat amb la gran obra cinematogràfica de Berlanga.

Un ferrari, por caridad...

Cada dia em sorprenen més algunes de les accions de govern del PP valencià. Una de les últimes m'ha deixat a mig camí entre l'estupefacció i la hilaritat. Em referisc a la visita que Paco Camps i Rita Barberà han realitzat aquesta setmana a Itàlia, amb la intenció que la multinacional automobilística Ferrari, instal·le a València un gran parc temàtic, com el que ja n'hi ha a Abu Dhabi. Un parc temàtic que, segons publicava ahir la premsa, ens costaria al voltant de 800 milions d'euros. Si es fixen, davant del verb costar he col·locat el pronom feble 'ens' (primera persona del plural). Evidentment l'he utilitzat conscientment; perquè els senyors de Ferrari, per molt simpàtics que siguen, no crec que es decidiren a engegar el motor del citat parc temàtic, sense una bona mostra de bona voluntat de les autoritats locals. Una bona mostra de bona voluntat en forma de 'pagueu-ho vosaltres, i ja vos portarem els cotxets'.

dijous, 11 de novembre del 2010

Ignasi Mora i Ulisses aprenen anglés

Ja han passat vora deu anys des de la primera vegada que vaig parlar amb Ignasi Mora. Ell ja era un escriptor de renom en el panorama literari valencià, i des de març de 2001 intentava dirigir la sempre complicada Televisió Pública de Gandia. I jo, amb a penes vint-i-quatre anyets, feia uns mesos que m'acabava de llicenciar com a periodista per la Universitat Cardenal Herrera de València (sí, la universitat privada de l'Associació Catòlica de Propagandistes). La iniciativa de la conversa va ser seua. Em va telefonar a casa dels meus pares. La setmana anterior li havia enviat el meu currículum per e-mail, sense cap esperança que el llegira. Però coses de la vida, el va llegir, li va agradar la meua proposta de programa agrari per a Gandia Televisió, i dos setmanes més tard vaig començar a treballar a les seues ordres.

Va ser una etapa difícil; no per la gestió d'Ignasi sinó, especialment, per la terrible divisió que hi havia entre la plantilla de treballadors (divisió, per cert, que responia a la voluntat dels diferents partits de Gandia -sobretot el PSOE- per controlar l'ens televisiu local). En fi, historietes periodístiques a banda -que ja contarem quan toque- aquella relació professional inicial, va esdevindre en una profunda relació personal.

dimecres, 10 de novembre del 2010

Déu, eixe home (o el que siga)


En primer lloc, he de dir que tota la meua educació l'he rebuda en centres religiosos. Preescolar en un col·legi de monges, les dominiques. EGB i BUP (sí, afortunadament sóc d'una de les últimes generacions anteriors als desgavells de la LOGSE) als escolapis. I el COU, al CEU Sant Pau (un any per oblidar). Després d'estudiar tants anys l'assignatura de religió, puc dir que em sé de memòria tot el cerimonial de la missa; conec de sobra el contingut de l'Antic i el Nou Testament; i, fins i tot, he passat alguns estius en campaments catòlics. Malauradament per als interesos divins (o eclesiàstics): no crec en Déu. I si no crec en Déu no és perquè ara estiga de moda, o perquè els amics més rojeras de la facultat m'ho clavaren dins del cervell, després de taladrar-me el crani, aprofitant algun dels meus habituals viatges a la lluna (o qualsevol altre satèl·lit interplanetari). No, no és això.

dimarts, 9 de novembre del 2010

Felipe, el poder, la mà negra i el món

Continue encara mig trasbalsat després d'haver llegit part de l'entrevista que Juan José Millás li va fer el passat diumenge a Felipe González en 'El País". Especialment després de llegir tot allò que fa referència als mecanismes interns del poder. I és que, segons González, els ciutadans d'a peu  a penes coneixem una cinquena part de les coses que realment ocorren.

Si això és realment així, la veritat és que fa un poquet de por. I fa por perquè sembla que els que estem fora d'eixos cercles de poder, no tenim dret a conéixer la veritat. Per què puja el petroli? Per què ens ofega una crisi terrible? Per què un ministre diu 'mu', quan podria dir 'ma'? Qui ho sap?

diumenge, 7 de novembre del 2010

Arriba el temps del blat picat

El blat picat és un dels tresors més ben amagats de la nostra gastronomia. És una olleta que aporta la dosi calòrica necessària per afrontar les jornades més esgarrifadorament gelades de l'hivern. Té carn de porc, de vedella, de corder i de pollastre i, fins i tot, hi ha qui li posa algun os de pernil. Pel que fa als ingredients trets del camp o de l'horta, cal destacar la creïlla, les penques, la carlota, els cigrons i, com no, el blat. Un blat lliure de pells i posat en remulla la nit abans, perquè la seua cocció no es convertisca en tota una epopeia. De fet, antigament, les dones de Vilallonga (un dels pocs llocs on aquesta olleta és ben popular)  s'alçaven a les sis del matí, perquè l'olla bullira pacientment tots els ingredients durant les sis hores de rigor que marcava el Kamasutra gastronòmic de la comarca.

Hui en dia, gràcies a les olles a pressió, no cal alçar-se tan matí per aconseguir una bona ració d'aquest plat. Ara bé, les tres hores en la cuina (sense comptar el temps de preparació dels ingredients) no te les lleva ningú.

Evidentment estem parlant d'un plat d'hivern i indicat, especialment, per a tots aquells valents que no tinguen por d'aguantar una digestió de més de tres hores. De fet, no és gens estrany no sopar el dia que s'ha dinat una bona platerada d'aquesta olleta.

Zarra, el cementeri nuclear i l'aire condicionat

La possible instal·lació d'un cementeri nuclear a Zarra ha omplit pàgines i pàgines als principals diaris del país, des que al ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, se li va escapar que aquesta població valenciana havia sigut l'afortunada en el sorteig dels residus nuclears de tot Espanya. Eixe mateix dia, el Consell presidit per Paco Camps va encendre un dels habituals castells de focs d'arfici mediàtics per denunciar la nova malifeta del malvat Zapatero contra els valencians. En aquesta ocasió els esbirros de ZP havien comés el pecat d'haver nomenat unilateralment i sense cap consulta, Zarra com a seu del futur cementeri nuclear espanyol. Eixa era la queixa del govern valencià: que ningú els havia permís. Si estaven en contra de la instal·lació no va quedar clar del tot. 

Immediatament el debat "cementeri sí", "cementeri no" va eixir als carrers, no només de Zarra, sinó de tota la comarca de la Vall de Cofrents. A favor, els qui pensen que aquesta instal·lació portarà molts beneficis econòmics al poble: treball per a tots i unes inversions, si no estic mal informat, de vora cinc-cents milions d'euros. En contra, els grups ecologistes i els col·lectius ciutadans que pensen que no és el model de progrés que volen deixar a les generacions futures, ja que la manipulació de material radioactiu coporta uns riscos innegables.

divendres, 5 de novembre del 2010

Les altres llengües espanyoles


La setmana passada es va reunir a A Corunya una representació del Galeusca literari. Per a qui no sàpia de què es tracta, els direm que aquesta associació reunieix a una representació d'alguns dels escriptors més destacats dels àmbits literaris gallec (Gal), basc (eus) i català (ca). Aquest grup es reuneix una vegada a l'any (des de fa vint-i-set) amb l'objectiu de crear un espai de reflexió i reivindicació, per tractar de superar els desequilibris existents entre aquestes literatures i la castellana.

Com a escriptor (i ciutadà) espanyol que empra habitualment una llengua distinta de la castellana, aquesta qüestió em pareix fonamental. Cal aconseguir que la societat espanyola aprenga a estimar i a valorar com a pròpia, la gran tasca cultural que representa la labor d'aquest col·lectiu. Em pareix d'una pobresa cultural considerable que autors de la talla de Manuel Baixauli, Ignasi Mora, Joan Francesc Mira o Marc Granell (perdonen-me si només he citat autors valencians) siguen uns absoluts desconeguts, fins i tot en la seua pròpia casa.

dimecres, 3 de novembre del 2010

Aquella visita que alguns no esperaren

Aquest cap de setmana, Sa Santedat (mentre no es demostre el contrari) Benet XVI vindrà a pegar una volteta per terres espanyoles. Si no estic mal informat dissabte estarà a Sant Jaume de Galícia i l'endemà visitarà Barcelona. La visita, lògicament, m'ha portat a la memòria la que el pontífex va realitzar a València l'estiu del 2006.

Encara guarde per casa (en concret al calaix que hi ha junt al meu ordinador) l'acreditació que vaig lluir aquells dies com a periodista. Quins records! Va ser una setmaneta particularment moguda a València. El dia 3 de juliol, data que desgraciadament mai oblidarem, l'accident del metro: 43 morts, desenes de ferits i famílies destrossades per sempre. Mai oblidaré la vesprada que vam passar fent guàrdia en la porta de l'Institut Anatòmic Forense de València; va ser molt desagradable... I és que, en general, als periodistes no ens agrada cobrir notícies en les quals tastem en primera persona el dolor o tragèdies humanes, com les d'aquell fatídic accident.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Salvem Sakineh



Hui, seguint els consells de la cap de redacció d'aquest bloc -que no és una altra que la meua dona- havíem previst parlar de la difícil situació que travessen Obama i els demòcrates a la, encara, primera potència mundial. Segurament és la notícia més important del dia a nivell internacional: eleccions legislatives als EUA, amb la derrota previsible del partit de Barak Obama, per part dels republicans i d'eixe curiós ens ultraconservador anomenat Tea Party. Però a mesura que avançava el dia he tingut clar que hui calia reflexionar en veu alta sobre la injusta situació de Sakineh Ashtiani.

dilluns, 1 de novembre del 2010

Sense morts i amb ànecs

La tradició mana que dediquem part de tots els 1 de novembre a visitar els que ja no estan amb nosaltres. Una paradoxa ben curiosa , ja que si no estan, evidentment, no els podem visitar. Per tant caldria dir que el que toca és visitar les tombes on reposen les restes -cada any que passa més i més reduïdes a pols- dels que alguna vegada van ser familiars nostres.
És per això que, des de temps immemorials, les setmanes, els dies i les hores anteriors a l'avinentesa, les matriarques de cada família (especialment als pobles) posen totes les seues energies en la direcció dels treballs de neteja de nínxols o panteons. La pols, que durant mesos i mesos ha anat sepultant (mai millor dit) fotografies i epitafis dels nostres familiars difunts, desapareix com per art de màgia. I les làpides, ben tristes i mig oblidades fins aleshores, s'omplin de flors dignes de qualsevol nóvia abans de pujar a l'altar.
I cada any, per aquestes dates, jo em faig la mateixa pregunta: per què fem açò si els destinataris de tantes atencions no estan en disposició d'alçar-se per agrair-nos res? Serà per culpa dels difunts? "Mira, xiqueta, si vols heretar, procura que la meua tomba siga la més bonica del cementeri." O, tal vegada, darrere de tot açò s'amaga un poquet de l'ancestral 'què diran' que tant predomina en la nostra societat. "Què pensarà la tia Mari Tere si s'acosta al cementeri i veu que no li hem canviat les flors a la iaia des de l'any passat?". Segur que molts de vostés han escotat alguna vegada aquesta frase dins del context de la celebració 'totsantina'.

diumenge, 31 d’octubre del 2010

Salutacions des del planeta bloc


La nau que em transporta acaba d'aterrar. Quina sensació més estranya! Estic sol i desorientat... Mire al meu voltant i no sóc capaç de distingir res... Normal; supose que això és el que ocorre quan deixes arrere el teu món i t'endinses en un completament diferent. No veig cares conegudes. De fet, no veig persones. En aquest planeta no n'hi han. Almenys de les de carn, ossos i esperit (o ànima, o matèria essencial, o com els agrade referir-se a eixa part nostra) que tant abunden a la Terra. Ací, pel que m'han dit, hauré d'acostumar-me a la solitud i a la companyia d'uns éssers virtuals que no sempre utilitzaran la seua capacitat de comunicar-se amb mi. Diuen que rarament ho fan. I que quan ho fan, normalment la utilitzen per llançar taques negres de tinta -també virtual- per angoixar el nostre, tristament acostumant i resignat , desorientat ego. Estrany aquest món i estranys aquests capritxosos habitants seus!

Acabe d'arribar, per tant, al planeta bloc amb l'humiltat de qui no sap i vol aprendre. Arribe amb la voluntat d'aportar lletres i sons per a la reflexió, en aquests temps en els quals resulta tan complicat formar determinades paraules, com ara solidaritat, convivència, tolerància o justícia. Quatre paraules que hauríem de ser capaços de traure del diccionari i, entre tots, utilitzar-les per construir un futur millor. Almenys, des d'aquest bloc que naix hui, 31 d'octubre de 2010, intentarem col·locar la nostra rajola en nom d'una humanitat millor. Sí, ja sé que, tal vegada, aquest objectiu programàtic és molt ambiciós; però considere que cada dia que ens alcem hauríem d'intentar introduir xicotets canvis en la nostra vida i en la dels que ens envolten, per fer realitat eixa màxima.

En fi, resumint; després de molts anys, per fi, m'he atrevit a obrir un bloc i amb aquesta primera entrada, habitants d'aquest estrany i excitant planeta, aprofite per enviar-los les meues afectuoses salutacions.