dilluns, 12 de març del 2018

Vaig poder assassinar l'alcaldessa de València



Aquest matí he entrat en un edifici oficial per fer unes gestions. Com quasi sempre, dins de la bossa de mà duia una navalla. És xicoteta. Roja. Una d’eixes suïsses, multiusos, com la que duia MacGyver, aquell agent especial que podia arreglar una fuga nuclear amb un xicle o construir una nau espacial amb un coet d’eixida. Al llarg de la vida n’he tingut moltes, de navalles. La primera me la va comprar mon pare als deu anys a la serra de Cazorla. Després vaig tindre una altra, més gran, el mànec de la qual imitava la pota d’un cérvol. Navalla que  l’any 92 vaig amagar en un arbre que hi havia al costat de la porta de la Exposició Universal de Sevilla i no vaig tornar a veure mai més. En plena adolescència vaig tindre dos suïsses més, però no com la que tinc ara, molt més completes, amb lupa i tot. La primera (mira que sóc la repera), blanca, me la vaig deixar en un dels bancs del frontó de Vilallonga. La segona, negra, va desparéixer misteriosament després que uns obrers canviaren la llar de la casa del poble, per una xemeneia d’eixes modernes.