dimarts, 29 de maig de 2012

L’ESPORT I LA POLÍTICA

La xiulada que el passat divendres les aficions del Barcelona i de l’Athletic van dedicar a l’himne espanyol i a la família reial  durant els vint-i-set segons previs a la disputa de la final de la Copa del Rei, han tornat a omplir els bars i les cafeteries de tertúlies enceses. Uns ho han celebrat, sobretot per Catalunya i pel País Basc, i uns altres ho han criticat durament. A favor, els que pensen que estan de sobra en un país construït amb una perspectiva excessivament castellana. I, també, els que no es lleven del cap les llàgrimes d’aquell elefant boswanés, que un matí del passat mes d’abril va tindre la mala sort de creuar-se en el camí del rifle de Joan Carles I, el Caçador. En contra, els que no toleren una Espanya que puga escriure’s sense “ñ”. I també, qui considera que no s’ha d’utilitzar l’esport com a plataforma política.
Aquests últims, al meu parer, tenen part de raó, ja que l’esport hauria de ser simplement això, una competició o un espectacle. Per desgràcia, els amants de l’esport veiem, amb cert desencant, que esport i política van, han anat i aniran, massa sovint, de la mà de la política. I per molt que moleste als que van criticar la xiulada del Calderón, la unió entre el futbol (o qualsevol altre esport) i la política no l’han inventat ni els independentistes bascos ni els catalans. El poder, ja siga pel seu factor narcòtic o per les enormes possibilitats propagandístiques, sempre ha volgut controlar de prop les manifestacions esportives.

dimarts, 22 de maig de 2012

Bye, bye, José Luis

“Han ocorregut coses difícils d’explicar”. Amb aquesta frase lapidària, envoltada de misteri i, per damunt de tot, amb una clara intenció exculpatòria, José Luis Olivas va posar punt final al seu periple com a president de Bancaixa. No ha sigut gens original. S’ha cenyit estrictament al guió i no s’ha permés cap improvisació de figura estelar. Se n’ha anat traent pit per la seua gran labor i, més o menys, ha culpat al “cha cha cha” de la ruïna que ens ha deixat.

dijous, 17 de maig de 2012

Les mentides de la conselleria d'Educació

Des que el Consell va mamprendre la croada contra la Comunitat Educativa, ha anat acompanyant els retalls amb una campanya de desprestigi contra els docents, per comptar amb la complicitat de la societat. Un procés en el qual ha gaudit de la col·laboració dels mitjans afins (els que controla i els que subvenciona d’una o altra manera). Des del principi han volgut que calara aquest missatge en l’opinió pública: “nosotros no hemos aplicado ningún recorte. Los profesores sólo se movilizan porque el año que viene trabajaran dos horas más y porque algunos cobraran menos.”

dimecres, 16 de maig de 2012

Els ganduls dels professors es manifesten

Els professors som uns desvergonyits. És així. I ja és hora que comencem a assumir-ho. Perquè si tot el món t’assenyala pel carrer i et diu que ets un desvergonyit, no podem pensar que tots ells estan equivocats, o sí? Supose que som uns desvergonyits, perquè quan vam començar a preparar les oposicions per convertir-nos en funcionaris de l’Estat, vam amenaçar de mort a la resta del planeta perquè no es presentaren. A sant de què? Només nosaltres, l’essència de l’espècie humana, teníem dret a entrar a la funció pública.

dimarts, 15 de maig de 2012

2400 sols, 96 llunes i uns quants núvols

Es van conéixer a classe. La primera vegada que parlaren ell es va burlar d'ella. Ella li digué que era un imbècil. Però, en el fons, darrere d'aquella aparent hostilitat, ell feia temps que s'havia fixat en ella. I ella... Bé, ella pel que va confessar després, des del principi de curs no li llevava l'ull.

Acabaren les classes. Es va celebrar un sopar; però ell va preferir anar-se'n al seu poble. Ella, que havia tret el millor vestit de l'armari, es va conformar amb la companyia de la lluna.

dimecres, 9 de maig de 2012

Per on para la Bastilla?

               Sempre he sigut un home molt pacífic. No m’agrada la violència. Tot i que alguna vegada he perdut els nervis, com a qualsevol li pot passar, sóc una persona més partidària del diàleg que del “fes açò, per imperatiu legal dels meus òrgans masculins ovoides”. Ara bé, reconec que el got de la paciència està a punt de vessar i la inexistent sang de revolucionari que corre per les meues venes, cada dia avança una passa més cap al costat fosc. Hui, amb la notícia de la nacionalització de Bankia, tinc ganes de traure el meu sabre làser i buscar a algun Luck per confessar-li que sóc son pare. Ja està bé de prendre’ns el pèl!
               

dissabte, 5 de maig de 2012

‘LA RONDALLA DE LA FADA DE LES ALES DE PAPER’

        Fa molts, molts anys; tants, que fins i tot, encara no s’havien inventat les paraules, va nàixer una fada a qui posaren el nom de Farigoleta. Només arribar al món va rebre les seues primeres ales: les de paper. Si tot anava bé i superava tots els reptes que les criatures de la seua natura han de superar, en deu anys canviaria eixes ales de paper, per les de cristall. Quinze anys més tard aconseguiria les d’or. I vint després, com sospiraven totes les fades des que eren ben petites, guanyaria les de pols màgics de diamant. Però, malauradament, molt poques les aconseguien.

dimarts, 1 de maig de 2012

Entrevista en Levante TV

El passat 27 d'abril em van entrevistar al pograma 'Vent de Llevant' de Levante TV a propòsit de la meua última novel·la 'Rèquiem per Reginald Huxley'. Les dos periodistes que van conduir l'entrevista van ser Verònica March i Maria Sánchez. Cal dir que vaig estar molt a gust i que vaig eixir molt satisfet. Per altra banda, no voldria oblidar-me d'agrair la tasca de l'equip de producció, encapçalat per Míriam Civera, i la de la resta del personal tècnic. Per si algú no la va poder veure, ací la teniu. Espere que vos agrade.