Els professors som uns desvergonyits. És així. I ja és hora que comencem a assumir-ho. Perquè si tot el món t’assenyala pel carrer i et diu que ets un desvergonyit, no podem pensar que tots ells estan equivocats, o sí? Supose que som uns desvergonyits, perquè quan vam començar a preparar les oposicions per convertir-nos en funcionaris de l’Estat, vam amenaçar de mort a la resta del planeta perquè no es presentaren. A sant de què? Només nosaltres, l’essència de l’espècie humana, teníem dret a entrar a la funció pública.
Admet, també, que sóc un desvergonyit per cobrar a fi de mes i per reivindicar una remuneració digna. Si fins i tot els banquers treballen per amor a l’art!
La meua família també pensa que sóc un desvergonyit. No suporten la meua patxorra existencial, que m’aboca a dur-me la feina a casa. Mea culpa, sóc un treballador improductiu. I, demane disculpes per utilitzar la paraula ‘treballador’, per si amb ella he ofés a algú.
També volia disculpar-me, en nom de tots els meus companys, per pretendre continuar cobrant el meu salari quan, alguna vegada, he patit una grip i no he pogut anar a l’institut. O quan he necessitat demanar-me una baixa perquè em tracten una d’eixes malalties de llarga durada. Com hem pogut ser tan atrevits!
Sóc, com la resta del meu col·lectiu, un ésser menyspreable. M’alce abans de les sis del matí només per fotre els veïns. Em passe cada dia tres hores al cotxe, simplement plaer de conduir (hauré de comprar-me un BMW, perquè amb el peasso sou que tenim...). Mil dos-cents quilòmetres a la setmana, que ràpid que es diu: MIL DOS-CENTS QUILÒMETRES A LA SETMANA. Que més dóna que el preu del gasoli estiga prohibitiu! Si ens el paga la Conselleria!
Reconec que mereixem que ens expulsen del país. En veritat som nosaltres els responsables d’aquesta crisi. Som nosaltres els que, amb les nostres classes, vam convéncer els alumnes perquè manipularen els seus pares i es llançaren a la especulació immobiliària. Hem sigut nosaltres, qui des de la pissarra, explicàvem una i una altra vegada els beneficis de les requalificacions i els pelotassos. De fet, vam ser nosaltres qui animàrem a la joventut perquè abandonara les aules i se n’anara a l’obra per cobrar el doble o el triple que nosaltres. També vam ser els responsables, especialment els professors de valencià, que les administracions públiques deixaren de pagar als seus proveïdors. La veritat és que encara no sé per què no ens ha reclamat el Tribunal Internacional de l’Haia.
Per tot açò, comprenc que ningú faça cas de les mobilitzacions que hem començat hui. A qui li importa que cada any n’hi haja menys recursos (econòmics o humans) en l’ensenyament públic? Què més dóna que l’any que ve la conselleria expulse del sistema a més de tres mil professors per culpa de massificar les aules? Li interessa a algú que enguany encara no s’hagen pagat les beques i que l’any que ve, ja veurem si en convoquen? I què passa amb l’augment de les taxes universitàries?
Ja sé que l’equivocat sóc jo i que, com a professor, sóc un dels principals sospitosos de l’assassinat de Kennedy, però... algú s’ha parat a pensar quin futur ens espera, si acabem transformant l’educació d’un dret a un privilegi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada