dissabte, 29 de desembre de 2012

Adéu, 2012, no tornes



Senyores i senyors, el 2012 està a la UVI. Els doctors, després de parlar amb els familiars, han arrugat les celles i, resignats, els han remés a la providència. Hem d’assumir-ho, poc o res podem fer ja per aquest any. D’ací no res ens vestirem de dol per al funeral i, almenys, celebrarem que fins el segle que ve no tenim un altre 12. Han sigut 366 dies plens d’angoixa, d’incertesa, de por, de drames individuals i de tragèdies col·lectives. 

Enguany, tristament, hem conegut el significat de paraules i d’expressions com ara: desnonament, preferents, prima de risc, rescat financer, ERO, troika, retalls socials, banc dolent, o actius tòxics... 

2012, vora 4.000 pàgines plenes d’aventures, crims i secrets inconfessables...



              El 2012, com a lector, ha sigut l’any del retrobament amb la literatura fantàstica, de les relectures i, per damunt de tot, del descobriment de Jaume Cabré. Havia sentit parlar molt bé de l’autor barceloní, però no havia tingut temps encara (o no m’havia atrevit) d’acostar-me a la seua obra. Per fi, l’u d’agost em vaig decidir a traspassar la portada del ‘Jo confesso’ i em vaig rendir als seus peus. Considere que és un autèntic monument a la literatura i a l’ofici de l’escriptor. Imprescindible. 
 
                I sense més preàmbuls, ací vos deixe amb les meues lectures d’aquest any que està a punt de deixar-nos.

dijous, 20 de desembre de 2012

La síndrome del supervivent



         
Aquests dies hem parlat llargament dels injustament despatxats de la ràdio autonòmica, però no hem dedicat ni una sola línia per als que s’han quedat. Si açò fóra el guió d’una pel·lícula de Hollywood, evidentment els treballadors acomiadats serien els bons, els xics i les xiques de la pel·lícula. En canvi, els que s’han quedat, els caracteritzaríem de malvats. Però no uns malvats d’eixos amb pedigrí, com el Padrino de Marlon Brando, o com el que va interpretar Bardem en “No contry for old men”; no. Uns malvats de sèrie B o C, que encarnarien el pitjor de la classe humana. Per sort (o per desgràcia) la vida no sol ser una pel·lícula i els protagonistes de la realitat (i la realitat mateixa) són molt més complexos que la simplicitat que veiem a les produccions de la gran pantalla. 

dimecres, 19 de desembre de 2012

Per a l’enemic ni aigua



Què  puc escriure dels acomiadaments de Ràdio 9 que no s’haja dit ja? La veritat, poca cosa. Però no voldria que passaren aquests dies sense expressar tots els pensaments que se’m passen pel cap. La primera qüestió que voldria destacar és la inhumanitat dels que s’han tret de la màniga aquest maleït ERO i, sobretot, des que l’han posat en marxa. Fa la impressió que aquesta gentola, abans de planificar la matança indiscriminada de treballadors, deu haver-se llegit el Mein Kampf de Hitler. Quina manera tan gratuïta i impune de fer patir.

dilluns, 17 de desembre de 2012

Adéu, maleïts voltors



Demà
descansaré.
La destral del botxí
em donarà la pau.
Deixaré:
malsons de mussol,
torrents de llàgrimes,
paradisos cremats,
ulls acusadors
i paraules enverinades.

dissabte, 15 de desembre de 2012

La confessió de Fra Roderic de Vilanova



             Segurament molts de vostés coneixeran l’episodi de la història del nostre poble que narra la desaparició de la Mare de Déu de la Font, pocs anys després que la trobara Senent Pla. Doncs bé, furgant entre els arxius del Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, he trobat el manuscrit d’un monjo que confessa la seua participació en aquells tristos esdeveniments. Com que el document estava escrit en llatí he necessitat l’ajuda d’un amic, que és expert en llengües clàssiques, per poder-lo traduir al valencià. Sense més comentaris els deixe amb la transcripció d’aquest manuscrit que, a més, pense que aportarà un poc de llum al voltant de la procedència de la imatge de la patrona de Vilallonga.



Ja sonen les campanes que ploraran la meua mort. Ja escolte els renills dels cavalls que tiraran del carruatge que em transportarà en l'últim viatge. I quan tanque els ulls, m’arriben amb claredat les oracions que pregaran pel descans etern de la meua ànima. Però no ploreu, no canteu i no reseu per mi. No servirà de res. Ja fa massa temps que estic condemnat a cremar-me eternament en les flames de l’Infern. Però abans que se m’emporte la dama de negre, voldria alliberar-me d’una càrrega pesada que arrossegue des de fa molts, molts anys...

Corria l’any de gràcia del Nostre Senyor de 1715. Arrere havien quedat els terribles anys de la guerra que havien escampat la mort, la fam i la por per tot arreu. La fama que m’havia guanyat en aquells primers lustres del segle amb la pistola i la daga motivaren que un advocat de Cocentaina reclamara els meus serveis. Vaig arribar a sa casa, una de les més grans de la població, la matinada del quatre de novembre. Donada la natura, diguem-ne, poc cristiana del meu ofici, vaig ser convidat a entrar per les cavallerisses.

dimecres, 12 de desembre de 2012

SÍ A TV3, SÍ A LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ



Estic molt content, no vaig a negar-ho. Estic content perquè la justícia li ha tornat a tocar la careta al PP valencià. I que conste que la meua alegria no ve motivada perquè algú li faça la punyeta (o la mà, que és més valencià) al partit que representa la asimetria dels meus ideals polítics. No. Estic content perquè la justícia ha deslegitimat una actuació del govern valencià que , a totes llums, era il·legal, injusta i arbitrària. Hui el Tribunal Suprem (no el jutjat de pau de Benicolet) ha anul·lat l’ordre del Consell que prohibia les emissions de TV3 al País Valencià. 

dimarts, 11 de desembre de 2012

LA SÍNDROME DEL CORREDOR DE LA MORT, DOSTOIEVSKI I ELS TREBALLADORS DE RTVV...



‘El Muerto’, el professor de literatura que vam tindre a tercer de BUP, la classe anterior a convidar-nos a llegir ‘Crim i Càstig’ de Dostoievski (mare de Déu, quin susto!), ens va contar alguns dels passatges més destacats de la vida del gran autor rus. Recorde, segons ens explicà ‘el Muerto’, que per a Dostoievski el patiment i la literatura havien d’anar sempre de la mà. De fet, conten que quan ja era un autor consolidat, un jove estudiant li va portar alguns dels seus escrits perquè els llegira. Dostoievski, només acabà la lectura, li va respondre: “està ben escrit, però si vol convertir-se en un bon escriptor haurà de patir més en aquesta vida.” I Dostoievski sabia ben bé el que deia. Des de ben menut, va conviure amb la por, la inseguretat i els malsons produïts per l’ombra i la mà d’un pare autoritari que, l’espentejà a la carrera militar i intentà llevar-li del cap la vocació literària.

També, quan encara no havia complit els trenta, el van deportar a Sibèria i el condemnaren a mort per participar, suposadament, en activitats contra el tsar i l’Imperi Rus. Per sort per a la història de la literatura universal, arribà l’indult abans de fer-se efectiva la pena capital. I quan diem ‘abans de fer-se efectiva la pena capital’, ens referim exactament a això:  Dostoievski i la resta de condemnats a mort esperaven al paredó, amb els ulls embenats, que els soldats que els encanonaven obriren foc. Aquella experiència traumàtica, la de l’home que espera ser executat en qualsevol moment, l’afectà profundament i la reflectí en alguna de les seues novel·les.

dilluns, 3 de desembre de 2012

Si els cotxes menjaren pa...



La notícia econòmica de la setmana s’ha produït a Torrent. Un forner va obrir un despatx de pa i va tindre l’atreviment de fixar el preu de la barra a vint cèntims; és a dir, a menys de la meitat del que paguem habitualment per aquest producte. Com es podia preveure, el forner va aconseguir que es formaren cues interminables al seu establiment,  que els més vells no recordaven des de la postguerra. La notícia, que podria haver-se quedat en aquesta anècdota, ha donat per a més. La resta de forners de Torrent, que de la nit al dia s’havien quedat sense clientela –alguns, de fet, van arribar a pensar que una invasió alienígena s’havia emportat a tots els compradors de pa de Torrent–, han reaccionat. I després de passar-se tot el cap de setmana calfant-se el cap han trobat un mètode per aconseguir fabricar i comercialitzar, ells també, pa a vint cèntims. Hui dilluns, els hem vist més tranquils, després d’haver recuperat la clientela i els torrentins, més feliços que el Guerra, tornen a pagar la barra de pa al preu de l’època d’Espinete.

Aquest és un exemple clar del que ocorre quan es deixa que el mercat regule un sector i que els preus s’ajusten segons la llei de l’oferta i de la demanda. És la màxima dels defensors del Liberalisme, els que defensen que l’economia ha de funcionar sense cap (o molt poca) intervenció de l’estat. 

Clar, si realment funcionara així, els ciutadans ens beneficiaríem, clarament, amb les lluites de les diferents empreses per fer-se amb el mercat de qualsevol sector. Per desgràcia, quan ens fixem en sectors on es mouen quantitats de diners insultantment més grans, que les de qualsevol forn de Torrent, podem adonar-nos que algú està corrompent les santíssimes lleis del mercat i que, a més, ens està prenent el pèl.

dilluns, 26 de novembre de 2012

MAS APRÉN A CONJUGAR EL VERB RETALLAR (EN PASSIVA)



Estic convençut que a hores d’ara Artur Mas i els seus companys de partit continuaran pegant-se cabotades contra la paret, després d’haver assumit els desastrosos resultats electorals d’anit. Els ha eixit el tir per la culata. Han pecat (tant el partit, com el líder) de prepotència i de megalomania. Mas va voler apuntar-se a l’explosió d’independentisme que es va visualitzar el passat 11S i va intentar aprofitar eixe sentiment en benefici propi. Me l’imagine assegut al sofà de casa, amb el somriure ben dibuixat entre les galtes, amb una copa de brandy a les mans –Torres, per a més senyes–, somiant amb els llibres d’història del futur. Uns llibres que el destacarien com al President de la Generalitat més important de tots els temps, per damunt –fins i tot– de Pujol o de Tarradellas: “Artur Mas, l’home que aconseguí la independència per a Catalunya.” Però la retallada del suport popular que ha patit CiU en aquests comicis han trencat aquest somni.

dijous, 22 de novembre de 2012

El paradís



Volen que em crega que m’han expulsat del Paradís. Que només sóc una pedra. Que no tinc ànima. Com un llibre sense lletres. Com un ocell sense plomes. Com un ciri sense llum.

Volen que em crega que ma casa ja no és ma casa. Que les meues filles no tenen pare. I que la meua dona vist de negre i em porta flors cada diumenge.

Fins i tot, algunes nits sense llençols, jo també he somiat amb l’Edén, he plorat abraçat a les meues cadenes i, en alçar els ulls, només he vist la tapa d’un taüt.

dimecres, 21 de novembre de 2012

Mas, Pujol, Pedro Jota i Suïssa


Resulta, com a mínim curiós, que una setmana abans de les eleccions catalanes El Mundo –el periòdic de referència de la dreta moderada espanyola (si és que a Espanya podem fer conviure els dos termes)– haja tret a la llum un informe de la policia que assegura que Artur Mas i Jordi Pujol tenen comptes milionaris de dubtosa procedència a Suïssa. Quina coincidència, no? Però no s’equivoquen, en la vida pública res ocorre per casualitat. Per què els agents de Pedro Jota no ho van traure fa un mes o dos. O per què no s’han esperat a la setmana que ve? La resposta, molt fàcil: perquè si no, no hagueren aconseguit el seu objectiu que no és un altre que embrutar la imatge del candidat del partit que podria haver guanyar les eleccions amb majoria absoluta i iniciar així el tan temut procés independentista.

dijous, 15 de novembre de 2012

QUARANTA-HUIT



Hui volia riure.
Però
 m’han esborrat els llavis.
Volia córrer, volar,
pujar al cel
 i acariciar les estreles...
Però
m’han nugat les cames,
m’han cremat les ales
i m’han tallat les mans.

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Tardor



Plou.
Xip-xap! Xip-xap!
Els caragols afilen les banyes.
El Cel plora.
La terra beu.

Plou.
Si tanque els ulls,
la Safor em crida.
I respire pebrella,
farigola i romer.

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Quan el baló es converteix, simplement, en un tros de cuiro



És la primera vegada que em passa. I, la veritat, no m’ha sorprés. Ha sigut un procés gradual i, a poc a poc, el meu cos ha anat acostumant-se. Però no es preocupen. Són coses de l’edat. Estic madurant. Evolucione com a persona. I, per molt que ens faça mal, no podem pretendre que ens emocionen les mateixes coses que quan érem xiquets. Hui després d’una vesprada plena de feina de l’institut (prepara classes, assisteix a reunions, prepara la reunió de pares de demà...) i de mil mals de cap (què dinaré demà; què sope hui: ensalada o bullit; a vore si s’acaba aquest puto mes d’octubre i tornem a cobrar, perquè puguem continuar pagant factures, hipoteques, lloguers, guarderies, col·legis, gasoil, etc...)  m’he assentat davant d’un plat de bullit (acabat d’arribar del mateix infern) i he encés la tele. I saben vostés amb què m’he trobat? Amb el partit de futbol Espanya-França. Tot un partidàs, com els podran confirmar els amants de l’aquest esport.

dilluns, 8 d’octubre de 2012

La inspiració, la creativitat i els vídeos electorals

Aquesta historia, de la qual sóc protagonista accidental, va començar a finals d’abril de 2011, poc abans de les eleccions autonòmiques. Com sóc periodista i tinc certa experiència en el món audiovisual, els membres de la candidatura del Bloc-Verds-Compromís de Vilallonga (el meu poble) em va encomanar la realització d’un vídeo per a la campanya electoral. Després de calfar-me el cap durant una setmana i no tindre molt clar per on tirar, vaig veure una cartolina del programa ‘Ací pintem tots’ d’Infotelevisió –programa que vaig presentar durant una temporada– i em va vindre la inspiració: el lema podria ser “Un poble on pintem tots” i les imatges podrien mostrar als membres de la candidatura pintant amb diversos colors un llenç blanc. Dit i fet, la idea va agradar a la candidatura i ho vam gravar una vesprada. El resultat és el següent:


                I la sorpresa va vindre ahir diumenge a la nit. Alfred, un dels dos regidors que tenim al poble, em va enviar un e-mail amb el vídeo que ha elaborat el PP per a les eleccions al País Basc. Tal vegada es tracte d’una casualitat, però –després de veure’l un parell de vegades– trobe que el vídeo del PP està inspirat en el nostre. No sé, jutgeu vosaltres.
Ah, el cost del meu spot electoral va ser zero euros. No si el PP d’Euskadi haurà trobat un preu tan competitiu. Ací teniu l’espot del PP basc.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

La justícia, cega?

La meua salut mental necessita que entre algun polític corrupte en la presó. Ho necessite de veritat. Perquè si no, pensaré que l’educació que he rebut i tots els valors que m’han inculcat des de menut han sigut una mentida. I no m’agradaria assumir –tot i que de vegades no puc pensar d’una altra manera– que els ciutadans ordinaris sense pedigrí ni distinció vivim una realitat i els que ens governen gaudeixen la vida sense preocupar-se si allò que fan va o no en contra de la llei. “Furtar està malament”, “als que conten mentides els creix el nas”, “si no et portes bé, els Reis et duran carbó”. Tot açò ens deien quan érem menuts. El que en aquella època no sabíem és que això no era del tot cert. Hui en dia el panorama polític valencià –i l’espanyol, en general, també– està ple de personatges que no s’ha portat bé i que, a diferència de la resta dels humans, continuen gaudint d’uns privilegis intolerables.

dimarts, 25 de setembre de 2012

PRIMERA CARTA DES DEL SUD

Ja fa unes quantes hores que el sol ha decidit anar-se’n a dormir, ací a Almoradí. Supose que a la resta del territori amb qui compartim latitud i longitud, també haurà ocorregut el mateix. Però com ací estàs tan lluny de tot, sembla que totes les coses que succeeixen a partir de Dolores o de Rafal formen part d’una realitat paral·lela, absolutament aliena per a mi. Els informatius de la televisió, els butlletins de la ràdio i, com no, les notícies dels diferents mitjans electrònics et mostren el que passa en eixa altra realitat; la que se superposa a la que percebem els habitants de la Vega Baixa. I és tot tan diferent... Fins i tot, estic començant a pensar que ací els minuts tenen un poc més de seixanta segons i que els dies s’aproximen a la trentena d’hores. Lentitud, solitud i tots els substantius que acaben en ‘ud’ que mai, fins que arribes ací, hauries sospitat que existien.

dissabte, 18 d’agost de 2012

SENYORES I SENYORS, AÇÒ S’ACABA...

          Cada vegada que tanque els ulls i recorde els més de quinze anys que el PP porta ‘gestionant’ RTVV, no puc evitar de cabrejar-me. Podria haver emprat qualsevol altra expressió (indignar-me, enfadar-me, emprenyar-me, enutjar-me, empipar-me...); però, al cap i a la fi, es tractarien d’eufemismes que disfressarien l’autèntic significat del sentiment que, a hores d’ara, m’està rosegant els intestins.
Em cabrege cada vegada que veig com el Partit Popular ha transformat una televisió de tots (en teoria) en una  empresa de treball temporal, per a amics i coneguts. Sent ois cada vegada que recorde el tractament ‘informatiu’ que els responsables de l’ens han donat a determinades notícies. Sincerament, el NO-DO, amb les imatges en blanc i negre del Caudillo inaugurant pantans, em semblen un joc de nens, al costat de l’antologia de la manipulació que en aquests anys han convertit cada noticiari. I com no vull cabrejar-me tant,obviaré la gran sensibilitat que han mostrat cap a la nostra llengua, que seria per escriure una novel·la d’Stephen King, o d’Agatha Christie.

dimecres, 8 d’agost de 2012

Vilallonga/Villalonga, per què no?


                No m’agradaria, en absolut, que aquesta qüestió servira per dividir el poble i crear conflictes estèrils. No. Pense que, per damunt de tot, el que hauria de prevaldre és l’amor que sentim pel nostre poble i la necessitat de construir junts el nostre futur. S’acosten temps molt complicats i només els superarem si tots aportem el nostre granet d’arena i  tirem del carro en la mateixa direcció.
                Des que tinc memòria el nom del poble sempre ha estat envoltat de polèmica. És normal. Considere dins de l’àmbit de la normalitat que a la major part del poble li sone estrany pronunciar el nom de ‘Vilallonga’, quan, des de tota la vida –de la nostra i de tres o quatre generacions arrere– a l’entrada del nostre estimat poble ha figurat el rètol de ‘Villalonga’. Ara, també trobe normal i absolutament lícit, la postura de tots aquells que volem recuperar el nom històric valencià que va tindre el poble, fins a la meitat del segle XVIII.

dijous, 12 de juliol de 2012

EL SOL DE PARÍS

No hi havia dia que Víctor no plorara en traure’s la cartera i veure les fotos de les seues filles. Inés, la major, després de l’estiu, ja començaria les classes al col·legi dels majors. Mentre que Paula, la menuda, s’hauria de quedar un any més amb la iaia, perquè els diners no podien estirar-se més i no donava per poder pagar l’escoleta. El sol de París no era el mateix que el del seu poble. Vaja, no li arribava ni a la sola de les sabates. Els dies que naixien mig esglaiats, com deien al poble, els francesos, sobretot les franceses, cridaven emocionades “le soleil, le soleil”. Però elles què collons sabien com era el soleil, si no l’havien vist ni en foto. Al poble sí que hi havia bon soleil. Allí el fabricaven per a tot el  món. Un sol que ho omplia tot amb la seua llum i amb la seua alegria, que només alçar-te et carregava el cos d’energia i de ganes de viure. Però Víctor feia molts mesos que no podia ni abraçar les seues filles, ni deixar-se acaríciar pel soleil del seu poble.

L’EURO, EL TITÀNIC DEL SEGLE XXI

Això era i no era, un vaixell que havia sigut dissenyat per ser el més fabulós del món. Tenia capacitat per més de cinc mil persones; dos piscines a l’aire lliure i dos més interiors; saló de balls; restaurants temàtics de tots els continents; i les habitacions més luxoses que ningú havia vist mai. “Serà l’enveja dels mars”, digué l’armador en trencar una botella del millor xampany francés, el dia de la seua botadura.  Succeí, doncs, que en el viatge inaugural, l’oceà, davant de tanta ostentació i coentor,  decidí mostrar el seu gran poder. I amb l’ajuda d’uns nuvolots negres i malcarats, que també se sentiren desafiats per aquell vaixell, començà a llançar ones, remolins, llamps, huracans i tempestes.

dimarts, 29 de maig de 2012

L’ESPORT I LA POLÍTICA

La xiulada que el passat divendres les aficions del Barcelona i de l’Athletic van dedicar a l’himne espanyol i a la família reial  durant els vint-i-set segons previs a la disputa de la final de la Copa del Rei, han tornat a omplir els bars i les cafeteries de tertúlies enceses. Uns ho han celebrat, sobretot per Catalunya i pel País Basc, i uns altres ho han criticat durament. A favor, els que pensen que estan de sobra en un país construït amb una perspectiva excessivament castellana. I, també, els que no es lleven del cap les llàgrimes d’aquell elefant boswanés, que un matí del passat mes d’abril va tindre la mala sort de creuar-se en el camí del rifle de Joan Carles I, el Caçador. En contra, els que no toleren una Espanya que puga escriure’s sense “ñ”. I també, qui considera que no s’ha d’utilitzar l’esport com a plataforma política.
Aquests últims, al meu parer, tenen part de raó, ja que l’esport hauria de ser simplement això, una competició o un espectacle. Per desgràcia, els amants de l’esport veiem, amb cert desencant, que esport i política van, han anat i aniran, massa sovint, de la mà de la política. I per molt que moleste als que van criticar la xiulada del Calderón, la unió entre el futbol (o qualsevol altre esport) i la política no l’han inventat ni els independentistes bascos ni els catalans. El poder, ja siga pel seu factor narcòtic o per les enormes possibilitats propagandístiques, sempre ha volgut controlar de prop les manifestacions esportives.

dimarts, 22 de maig de 2012

Bye, bye, José Luis

“Han ocorregut coses difícils d’explicar”. Amb aquesta frase lapidària, envoltada de misteri i, per damunt de tot, amb una clara intenció exculpatòria, José Luis Olivas va posar punt final al seu periple com a president de Bancaixa. No ha sigut gens original. S’ha cenyit estrictament al guió i no s’ha permés cap improvisació de figura estelar. Se n’ha anat traent pit per la seua gran labor i, més o menys, ha culpat al “cha cha cha” de la ruïna que ens ha deixat.

dijous, 17 de maig de 2012

Les mentides de la conselleria d'Educació

Des que el Consell va mamprendre la croada contra la Comunitat Educativa, ha anat acompanyant els retalls amb una campanya de desprestigi contra els docents, per comptar amb la complicitat de la societat. Un procés en el qual ha gaudit de la col·laboració dels mitjans afins (els que controla i els que subvenciona d’una o altra manera). Des del principi han volgut que calara aquest missatge en l’opinió pública: “nosotros no hemos aplicado ningún recorte. Los profesores sólo se movilizan porque el año que viene trabajaran dos horas más y porque algunos cobraran menos.”

dimecres, 16 de maig de 2012

Els ganduls dels professors es manifesten

Els professors som uns desvergonyits. És així. I ja és hora que comencem a assumir-ho. Perquè si tot el món t’assenyala pel carrer i et diu que ets un desvergonyit, no podem pensar que tots ells estan equivocats, o sí? Supose que som uns desvergonyits, perquè quan vam començar a preparar les oposicions per convertir-nos en funcionaris de l’Estat, vam amenaçar de mort a la resta del planeta perquè no es presentaren. A sant de què? Només nosaltres, l’essència de l’espècie humana, teníem dret a entrar a la funció pública.

dimarts, 15 de maig de 2012

2400 sols, 96 llunes i uns quants núvols

Es van conéixer a classe. La primera vegada que parlaren ell es va burlar d'ella. Ella li digué que era un imbècil. Però, en el fons, darrere d'aquella aparent hostilitat, ell feia temps que s'havia fixat en ella. I ella... Bé, ella pel que va confessar després, des del principi de curs no li llevava l'ull.

Acabaren les classes. Es va celebrar un sopar; però ell va preferir anar-se'n al seu poble. Ella, que havia tret el millor vestit de l'armari, es va conformar amb la companyia de la lluna.

dimecres, 9 de maig de 2012

Per on para la Bastilla?

               Sempre he sigut un home molt pacífic. No m’agrada la violència. Tot i que alguna vegada he perdut els nervis, com a qualsevol li pot passar, sóc una persona més partidària del diàleg que del “fes açò, per imperatiu legal dels meus òrgans masculins ovoides”. Ara bé, reconec que el got de la paciència està a punt de vessar i la inexistent sang de revolucionari que corre per les meues venes, cada dia avança una passa més cap al costat fosc. Hui, amb la notícia de la nacionalització de Bankia, tinc ganes de traure el meu sabre làser i buscar a algun Luck per confessar-li que sóc son pare. Ja està bé de prendre’ns el pèl!
               

dissabte, 5 de maig de 2012

‘LA RONDALLA DE LA FADA DE LES ALES DE PAPER’

        Fa molts, molts anys; tants, que fins i tot, encara no s’havien inventat les paraules, va nàixer una fada a qui posaren el nom de Farigoleta. Només arribar al món va rebre les seues primeres ales: les de paper. Si tot anava bé i superava tots els reptes que les criatures de la seua natura han de superar, en deu anys canviaria eixes ales de paper, per les de cristall. Quinze anys més tard aconseguiria les d’or. I vint després, com sospiraven totes les fades des que eren ben petites, guanyaria les de pols màgics de diamant. Però, malauradament, molt poques les aconseguien.

dimarts, 1 de maig de 2012

Entrevista en Levante TV

El passat 27 d'abril em van entrevistar al pograma 'Vent de Llevant' de Levante TV a propòsit de la meua última novel·la 'Rèquiem per Reginald Huxley'. Les dos periodistes que van conduir l'entrevista van ser Verònica March i Maria Sánchez. Cal dir que vaig estar molt a gust i que vaig eixir molt satisfet. Per altra banda, no voldria oblidar-me d'agrair la tasca de l'equip de producció, encapçalat per Míriam Civera, i la de la resta del personal tècnic. Per si algú no la va poder veure, ací la teniu. Espere que vos agrade.



dimecres, 11 d’abril de 2012

Les Claus del ‘Rèquiem per Reginald Huxley’

                ‘Rèquiem per Reginald Huxley’ és un llibre de pirates, sense pirates. Una novel·la històrica que ocorre en l’actualitat. I una història d’amor plena d’entrebancs i sorpreses.
                L’inici del relat l’hem de buscar a principis del segle XIX, en plena Guerra de la Independència dels territoris que la Corona Espanyola tenia a Sud-amèrica. En concret la història succeïx al Virregnat del Perú, quan les autoritats espanyoles carreguen un vaixell anglés amb totes les riqueses de la catedral de Lima, per evitar que caiguen en les mans de les tropes independentistes. Malauradament per als interessos espanyols, aquell vaixell mai va arribar a la seua destinació prevista...
                La música també té una part fonamental en aquesta història ja que és una partitura, la del rèquiem en memòria de Reginald Huxley, la que té la clau per resoldre el misteri que naix en les pàgines de la novel·la.

La vida és per a llestos

               Un dels entrenadors que vaig tindre de xiquet ens insistia constantment que el futbol era un esport per a llestos. Com supose que hauran endevinat aquell entrenador no utilitzava la primera accepció de la paraula –intel·ligent–, sinó l’emprava com a sinònim d’espavilat o astut. No és que ens obligara a desmaiar-nos dins de l’àrea rival perquè l’àrbitre xiulara penal, no. Però pretenia que ens adonàrem que, moltes vegades, això del fair play queda políticament molt bé, pèro que la realitat era diferent.
                Amb els anys he arribat a la conclusió que aquell entrenador tenia part de raó i que en la vida ens trobem amb multitud d’exemples que ho corroboren. Per no allargar-me massa i no condemnar-los a un avorriment garantit, els parlaré de l’últim d’aquests exemples que ha saltat a l’opinió pública en les últimes setmanes: l’amnistia fiscal per als evasors d’impostos o, com prefereix anomenar-ho el ministre d’Hisenda, la regularització de rendes i actius.

dissabte, 21 de gener de 2012

Conillets, amagueu-se ja...

Esta vegada sí que s’ha amagat bé la mare. No puc imaginar-me on deu haver-se clavat. Ja porte buscant-la des d’ahir a la vesprada i sembla com si, de sobte, se l’haguera tragat la terra. No l’he vista ni a la cuina ni a la cambra ni al terrat... I tampoc m’ha paregut sentir-la cantussejar al llavador, tota engolida per la bugada, o traginant del celler al fumeral...
Ara, que per a mi, la tia Enriqueta encara està més desorientada. Veges tu, dir-me que la buscara a la seua habitació, només començar el joc. “M’ha paregut escoltar un roïdo per ahí dalt... Jo si fóra tu hi pujaria...” Un escaló, dos, tres... vuit... dotze! Emoció, nervis, ratolins pessigant-me el melic! Vaig entrar a l’habitació, vaig mirar davall del llit, vaig descórrer les cortines i, mireu si sóc valenta, que em vaig atrevir a obrir l’armari eixe tan vell i tan gran on la mare guarda la roba dels diumenges i els abrics d’hivern. Però no la hi vaig trobar. I és que, com diu el iaio, als armaris vells només sobreviuen els trastos, els mals records i, de vegades, algun que altre fantasma despistat. I clar, com la mare ni és un fantasma ni un trasto ni, per descomptat, un mal record...

dilluns, 16 de gener de 2012

La vida del Sant Job

Aquesta vesprada he llegit en l’edició electrónica d’un conegut diari valencià la noticia que l’expresident Camps –Paco, per als amics; tot i que cada dia en té menys– s’ha dut a la sessió de hui del judici dels trages un llibre molt adient a la seua talla d’intel·lectual: la biografia del sant Job. Segons conta el diari, aquest prohome de la Santa Església va morir després de patir un linxament. I jo em pregunte, haurà tingut Camps l’atreviment de voler manifestar davant de l’opinió pública que se sent molt identificat amb el final que va patir el senyor Job? O, tal vegada, era un missatge directe al senyor ‘Bigotes’ en assabentar-se que aquest l’ha qualificat de “gilipollas”, en la gravació que hui s’ha escoltat en el judici?  O, buscant altres interpretacions més pelegrines, qui sap si ha sigut un gest còmplice per a la política econòmica de Rajoy; cal recordar que Job en anglés significa treball i com el nou president del govern diu que la seua premissa principal és fomentar l’ocupació...

dimecres, 4 de gener de 2012

LLIÇONS D’ECONOMIA FAMILIAR (I)


Paco volia un cavall (la tria d’aquest nom és absolutament casual, que no malpense ningú. Però si a algú no li agrada pot canviar-lo. A mi, sense calfar-me massa el cap, se m’acuden alguns altres, com ara Eduardo, o Alfonso...) En fi, com els deia, Paco volia un cavall. Des de feia uns anys somiava a convertir-se en un d’eixos cowboys, estil John Wayne, que cada vesprada li feien companyia, gràcies a les facultats miraculoses de determinades ones hertzianes. I, més o menys de la mateixa manera que va fer un enginyós i somiador manxec, a poc a poc, va anar fent-se amb l’equip necessari per convertir-se en tot un conquistador de l’oest. En la cambra, perdut entre arroves de pols i baüls vells,  va trobar un barret de palla que, pel que conten, havia gastat un dels seus rebesavis bancal amunt, bancal avall, desfent-se l’esquena amb el llegó. En una botiga de la ciutat va aconseguir, per un preu ni massa alt ni massa baix, uns texans i una camisa de quadres. Pasqual, el seu veí de tota la vida, li va cedir per una temporadeta, un mocador que gastava cada vegada que anava al camp a sulfatar les carxofes. I, amagat en el calaix dels joguets d’un nebodet, va trobar un parell de revòlvers de plàstic que ningú recordava haver utilitzat mai. Només li faltava el cavall.