dissabte, 18 d’agost de 2012

SENYORES I SENYORS, AÇÒ S’ACABA...

          Cada vegada que tanque els ulls i recorde els més de quinze anys que el PP porta ‘gestionant’ RTVV, no puc evitar de cabrejar-me. Podria haver emprat qualsevol altra expressió (indignar-me, enfadar-me, emprenyar-me, enutjar-me, empipar-me...); però, al cap i a la fi, es tractarien d’eufemismes que disfressarien l’autèntic significat del sentiment que, a hores d’ara, m’està rosegant els intestins.
Em cabrege cada vegada que veig com el Partit Popular ha transformat una televisió de tots (en teoria) en una  empresa de treball temporal, per a amics i coneguts. Sent ois cada vegada que recorde el tractament ‘informatiu’ que els responsables de l’ens han donat a determinades notícies. Sincerament, el NO-DO, amb les imatges en blanc i negre del Caudillo inaugurant pantans, em semblen un joc de nens, al costat de l’antologia de la manipulació que en aquests anys han convertit cada noticiari. I com no vull cabrejar-me tant,obviaré la gran sensibilitat que han mostrat cap a la nostra llengua, que seria per escriure una novel·la d’Stephen King, o d’Agatha Christie.
Ara estem assistint als últims dies d’aquesta gran desil·lusió que ha sigut RTVV i, almenys els que creiem que té sentit una televisió pública de qualitat i en valencià, ho fem amb gran pesar. Gran pesar per doble motiu. En primer lloc, perquè el PP ha deixat morir un model de comunicació que podria haver portat grans beneficis per a la nostra societat. Però, sobretot, perquè centenars d’amics i familiars se n’aniran al carrer amb una mà davant i una altra darrere. En una època en la qual trobar feina de qualsevol tipus és molt complicat; però, en especial, treballar en un mitjà de comunicació. I és que, parafrasejant aquell grup musical dels vuitantes, no corren bons temps per al periodisme. L’ERO de RTVV, amb més de mil persones, és el cas més espectacular, però no podem oblidar casos semblants a Gandia TV, El País, la Cadena Ser, El Mundo... La llista és interminable.
El final de RTVV, tal com la coneixem, ha sigut igual de vergonyós que tota l’etapa popular al capdavant de l’ens autonòmic. Els dirigents, que durant anys han demostrat la seua ineptitud per dirigir la radiotelevisió autonòmica, ara se n’adonen –veges tu, com haurà passat?! Si estava tot controlat!– que RTVV arrossega un deute insuportable. Aleshores, en lloc de dimitir, assumir responsabilitats i anar-se’n a casa, assenyalen els treballadors com a grans culpables d’aquesta ruïnosa situació econòmica. Hala, doncs, haurem de tirar-los, que són uns malfaeners i uns ganduls! I l’estiu passat va i es trauen un ERO de davall de la mànega. Xan-ta-ta-xan! Si nosaltres no volem tirar-vos, és que ho diuen Pricewaterhouse i Garrigues! I els primers elaboren un informe, amb totes les dades que els ha subministrat l’empresa –sense contrastar res– i s’embutxaquen 225.000 euros. I els segons, després de guanyar un concurs públic, i de manera totalment neutral i imparcial, certifiquen que sobra el 75% de la plantilla de l’ens. I, uns dies després, el Consell d’Administració, tots ells grans experts en el món dels mitjans de comunicació, signen el document que posarà en marxa la guillotina que tallarà els més de 1000 caps dels treballadors que sobren a RTVV.
I seguint el procediment legal, l’empresa i els sindicats es reuneixen durant unes setmanes per tractar d’acostar postures. I l’empresa, els mateixos dirigents que han destrossat l’ens, no accepten cap alternativa que els donen els sindicats, per evitar el drama humà dels 1000 comiats.
I durant aquestes setmanes els representants del comité d’empresa, els bons –no els membres de cap sindicat titella al servei de l’empresa– ploren i assumeixen que la guerra està perduda i que no hi ha res a fer. I els treballadors, amb una unió tal que no es recordava des que Xelo Mirallés posà rostre i veu al primer informatiu de la casa, s’han mobilitzat, han protestat i han fet vaga, tot i que saben que servirà per a poc. Però, pensen, més val morir en peu, que viure eternament agenollat. I, com sempre, determinats mitjans de comunicació continuen oblidant sistemàticament les classes d’ètica periodística i cedeixen les seues pàgines a les mans dels escrivans del poder.
I els autèntics responsables d’aquesta barrabassada apuren l’havà a la coberta d’un veler camí de ses illes, mentre gaudeixen de la caiguda del sol. O assagen genuflexions impossibles, ai pecador de mi, als peus de la Geperudeta. I la gent, que abans nugava els gossos amb llonganisses i ara els mata per poder dur-se alguna cosa a l’estómac, es torca les llàgrimes amb emoció i respira amb tranquil·litat, perquè –per fi– ha tornat la lliga.

1 comentari:

  1. Desfer, per tornar a fer, ja que no poden continuar engreixant la llista de directius adeptes. Lamentable!
    Manel, et passe l'enlla´en què t'he inclòs dintre del llistat dels meus cinc 'Liebster Blog': http://jordipuigm.wordpress.com/2012/08/18/liebster-blog-i-lagost/ Sé que això no és gran cosa, però espere continaur llegint-te durant motl de temps. Xicon, que el curs que comença vagen bé les coses!

    Salut!
    Jordi

    ResponElimina