dijous, 12 de juliol de 2012

L’EURO, EL TITÀNIC DEL SEGLE XXI

Això era i no era, un vaixell que havia sigut dissenyat per ser el més fabulós del món. Tenia capacitat per més de cinc mil persones; dos piscines a l’aire lliure i dos més interiors; saló de balls; restaurants temàtics de tots els continents; i les habitacions més luxoses que ningú havia vist mai. “Serà l’enveja dels mars”, digué l’armador en trencar una botella del millor xampany francés, el dia de la seua botadura.  Succeí, doncs, que en el viatge inaugural, l’oceà, davant de tanta ostentació i coentor,  decidí mostrar el seu gran poder. I amb l’ajuda d’uns nuvolots negres i malcarats, que també se sentiren desafiats per aquell vaixell, començà a llançar ones, remolins, llamps, huracans i tempestes.
Davant d’aquella situació angoixosa, el capità, després de reunir-se amb els seus oficials més experimentats, pensà que només arribarien a port si tiraven per la borda l’equipatge de tots els passatgers. I això van fer. Per desgràcia, la tempesta no va cessar i les ones, que havien sigut de tres o quatre metres, creixeren fins els sis o set i colpejaren, encara amb més força, el buc d’aquell vaixell, enveja de tots els mars.
“Doncs, buidarem la bodega”. I llançaren a l’enfurismat oceà tot el menjar i totes les reserves que es guardaven a l’interior del vaixell. Però el temporal continuava i aquella fabulosa embarcació continuava lluitant per no ser engolit pel mar. Calia prendre mesures més dràstiques.
Aleshores el capità, amb llàgrimes als ulls, ordenà a la seua tripulació que oferirà en sacrifici al mar els passatgers de tercera. A continuació, com la situació no experimentar el menor canvi, per bé de la supervivència de tots, els passatgers de segona s’oferiren a sacrificar-se. El déu Neptú va esbossar un principi d’emoció davant d’aquella acció tan heroica; però no ho va considerar suficient i demanà el cap dels passatgers de primera classe i el de tots els membres de la tripulació. Entristits i vestits amb les seues millors gales, aquestes persones també foren admeses en el regne de les mars. I va ser aleshores quan el temporal cessà.
Dos dies més tard el vaixell, aquell que seria l’enveja de tots els mars, arribà a port. Les autoritats d’aquella ciutat, en comprovar que no hi viatjava ningú, el batejaren com ‘el vaixell fantasma’.
Doncs bé, senyors, l’euro és eixe vaixell tan fabulós en els que ens hem embarcat, quasi sense voler; i sí, al final se salvarà, però a costa de tots nosaltres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada