diumenge, 27 de febrer del 2011

Tirant, Martorell, i els cavallers...

A penes queden dos setmanes perquè finalitze l'exposició 'Joanot Martorell i la tardor de la cavalleria' que des del passat mes de desembre acull el convent del Carme de València. Hui, per fi, he pogut veure-la. Com a amant de la literatura valenciana i de l'Edat Mitjana (o de la imatge idíl·lica d'aquesta època que ens han deixat Walter Scott i Hollywood) l'he trobada molt interessant.

Tot i que ja coneixia, pels meus estudis, alguns dels aspectes de la societat valenciana del segle XV -la València del Segle d'Or- m'ho he passat molt bé entre llibres d'hores, escuts nobiliaris, pintures religioses, i, per damunt de tot, espases i armadures.

L'exposició fa un recorregut pels episodis més importants de la vida de Martorell, des del seu naixement, a València, fins que va morir empobrit i amargat en l'últim terç del segle -no sabem exactament on-, passant pels viatges que el van dur per mitja Europa, les lletres de batalla a cavallers de l'època o les estades a la presó per culpa d'haver-se dedicat a activitats no massa pròpies de la seua categoria social, com el bandolerisme. Una vida plena de daltabaixos, d'aventures i de grans vivències, que l'autor valencià va reflectir a la seua gran obra 'Tirant lo Blanch'. Una obra que es publicà quasi trenta anys després de la seua mort i que el va convertir en immortal.

23-F a Javalambre

Aquest 23-F, mentre el 90% dels espanyols recordaven què feien aquell llunyà dia de fa trenta anys, una quarantena d'alumnes de la Secció IES Serra d'Espadà d'Onda i tres professors, ens anàrem a esquiar a l'estació de Javalambre. Bé, he utilitzat la primera persona perquè queda bé dir que has esquiat. Però sent fidel a la realitat, l'únic de l'expedició que no va esquiar vaig ser jo. Sí, continue sent un covard.

L'excursió va ser tot un èxit. Els alumnes s'ho van passar d'allò més bé i tret de dos esquinços lleus i de dos xicones que van bossar a l'autobús (una a l'anada i l'altra a la tornada) tot va anar molt bé.

La llàstima és que les condicions meteorològiques no van ser massa bones durant el matí: molta boira i molt de vent. Això va provocar que només estigueren obertes les pistes de debutants i que l'expedició del València CF (que havia previst una jornada de convivència a Javalambre) finalment se n'anara a l'estació veïna de Valdelinares.

En definitiva, bona jornada de convivència entre professors i alumnes.

 Si punxeu ací avall, podreu veure algunes de les fotos del dia.

30 anys del 23-F

Aquesta setmana l'Espanya oficialista ha celebrat el 30 aniversari de l'intent de colp d'estat de Tejero, Milans del Bosch i l'Elefant blanc -eixa autoritat militar competent, que s'esperava al Congrés dels Diputats aquella trista nit; però que mai va arribar-. Una celebració en la qual s'han tornat a destacar els aspectes hagiogràfics d'alguns dels personatges que hi van intervindre, que en una anàlisi real (que no reial) del va acontéixer entre la vesprada del 23 i el matí del 24 de febrer de 1981. Si em permeten emprar la terminologia de cine de barri, segons la major part d'hagiògrafs, el xic de la pel·lícula d'aquell colp d'estat 'Made in Berlanga' va ser el rei Joan Carles. La història oficial converteix el nostre monarca en un autèntic campió de la democràcia -com el va batejar Ronald Reagan, mesos després- que va aconseguir parar el pronunciament militar i va salvar les llibertats que els espanyols acabaven d'estrenar.

Però aquesta història oficial, aquesta decicida defensa de la Constitució que va manifestar el rei davant les càmeres de TVE, s'ajusta a la realitat; o, pel contrari, va ser d'una altra manera? Molt s'ha escrit, molt s'escriurà; però, de moment, hi ha massa incògnites: per què va tardar el rei tant de temps a comparéixer davant el poble espanyol, per manifestar el seu suport a la legalitat que marcava la Constitució? Qui paper van jugar els serveis d'intel·ligència espanyols? Hi havia algun govern estranger implicat?

diumenge, 20 de febrer del 2011

La lluita per la dignitat dels indígenes de Guatemala

Reconec que fins fa pocs dies no era capaç ni de situar Guatemala en el mapa. Sabia que era un dels països que intenten sobreviure enmig del continent americà, que havia patit una violenta guerra civil durant trenta anys i que era el lloc on havia nascut la premi Nobel de la pau, Rigoberta Menchú. Res més; però, tenint en compte els meus coneixements de la realitat internacional, que són ben pocs, no estava gens malament. Doncs bé, aquesta setmana he conegut Daniel Francisco Esteban i Juana Isabel Díaz Morales, dos indígenes guatemalencs, l'un professor, l'altra alumna, els dos compromesos amb la seua societat i amb la lluita pels drets de les comunitats indígenes guatemalenques. Els he conegut a l'institut on treballe. Han vingut des del seu país per participar en unes jornades d'intercanvi d'experiències educatives entre Guatemala i la Comunitat Valenciana, que ha organitzat la Fundació  Novessendes de Betxí.

dissabte, 19 de febrer del 2011

Crònica d'una mort anunciada

Sabíem que tard o prompte ocorreria, però no volíem creure-ho. I ahir, en acabar el Telenotícies, es va consumar la tragèdia. Perquè és així: que, després de 25 anys, ja no puga veure's TV3 al País Valencià, és una autèntica tragèdia per a la llibertat d'expressió, la democràcia i la salut mental. No em val la justificació del Consell -que l'emissió era il·legal-. No em val la bona voluntat del Govern Central per afavorir unes condicions tècniques que permeteren la reciprocitat de l'emissió de Canal 9 a Catalunya i TV3 ací. El cas és que per un i per altres, els valencians ens hem quedat sense una televisió de qualitat i, a més, en la nostra llengua.

Hui, la portaveu del govern valencià, Paula Sánchez de León, ha assegurat davant dels mitjans de comunicació que no es tracta de cap cas de censura: si Acció Cultural (la responsable dels repetidors que emetien el senyal de la televisió catalana a València), no complia la llei, algú havia de denunciar-ho. Què havia de dir? Fins i tot els assassins més cruels, tenen el dret de no dir la veritat davant d'un jutge, per defensar-se. Però, creuen vostés que si TV3 estiguera dirigida per Pedro J. Ramírez o per Federico Jiménez Losantos, el PP valencià hauria posat tant d'esforç per tallar les emissions? No, és clar que no.

divendres, 18 de febrer del 2011

Història d'una bicicleta

Hui s'ha produït una reconciliació. La reconciliació entre la meua bicicleta de carretera i jo. Jo li he perdonat la seua desconsideració per la meua esquena i l'intent d'homicidi de mon pare. I ella, per la seua part, li ha llevat importància a la meua promisqüitat ciclista, al meu oblit conscient i a la meua voluntat decidida de tallar les ales als seus somnis.

Quinze anys han passat, com corre el temps, des que la vaig comprar en una tenda de Gandia. Era l'estiu del 96, un estiu que va marcar un punt d'inflexió en la meua vida en molts sentits (i, desgraciadament, en alguns d'ells, en negatiu). Recorde que em sentia molt feliç: havia acabat el primer curs en la facultat;  no feia ni un mes que eixia amb una xica que, des del principi de curs, m'havia captivat amb la seua mirada plena de màgia i de fantasia; estava de vacances; i, a més, acabava de triar una bicicleta per continuar amb el meu amic Nando, les nostres aventures esportives de cada estiu. Malauradament, just el mateix dia que me la vaig comprar, vaig descobrir que estava a punt de començar una de les pitjors etapes de la meua vida. 

dissabte, 12 de febrer del 2011

Pedalant per on cacen les àguiles

Hui he conegut de primera mà una de les rutes que els ciclistes de València recorren cap de setmana sí, cap de setmana no. Es tracta de l'ascensió al port de Chirivilla, entre Gàtova i Sogorb. No és un port que destaque per les seues rampes, que no passen del 8% en alguns trams, a més està ple de descansos. Però, tenint en compte que des d'Olocau fins el cim són 19 quilòmetres, el final es fa realment pesat i la seua coronació sap igual de bé, que la del Tourmalet. Clar, que ningú pense que vull comparar aquest cim amb la mítica pujada dels Pirineus (el nostre té un 2'5% de pendent mitjana, mentre que el francés supera el 7%). El que vull dir és que aconseguir amb èxit qualsevol ascensió, sempre et deixa una bona sensació al cos.

diumenge, 6 de febrer del 2011

La 'provocació' de Laporta als valencians

De bestreta, demane disculpes perquè ja ha passat massa temps del fet sobre el qual vull escriure en aquesta entrada. De fet, en l’argot periodístic, aquest article ‘faria pudor’ o estaria més que caducat. Però és que les desventures dels últims quinze dies d’aquest  blogger-professor de secundària-pare de xiqueta de dos anys-marit de dona embarassada-escriptor de novel·les juvenils-porter de futbol aficionat-ciclista més aficionat, encara- i cuiner d’arrossos, no tan aficionat- han fet impossible que expressara, en el moment que tocava, la meua opinió sobre el míting de Laporta a València.

La Mort també sap crear bellesa

M'agrada veure com el dia agonitza a poc a poc. És l'única ocasió en la qual la mort s'oblida la seua tasca ingrata d'esborrador, i es converteix en un trosset de clarió, a mig camí entre el vermell i el taronja, per dibuixar sil·luetes plenes de màgia i de fantasia. 

Excel·lent paella al restaurant Creu Conca de Pinedo

Lògicament, el passeig per la platja no el podíem acabar (hui no vull contradir cap tòpic sobre la nostra terra) sense una bona paella de pollastre, ànec i conill. I així ho hem fet. A Pinedo, molt a prop de la platja, just darrere del col·legi públic, està el restaurant Creu Conca.


És un bon lloc per dinar, amb uns entrants casolans de primera i uns arrossos dignes de la taula d'un ministre. Per fer-los un poc goleta (com diem al meu poble), ací tenen la foto de la paella que ens hem menjat: sobren les paraules...


L'hivern ens dóna un respir

Després d'unes setmanes gelades, gelades, amb fred i neu per donar i vendre, aquest cap de setmana, per fi, han pujat les temperatures i hem pogut eixir dels nostres amagatalls casolans. I què millor que anar a la platja (per no contradir el tòpic espanyol del Levante feliz) gaudir d'aquest bon oratge. A continuació, podeu veure algunes de les instantànies que hem pres aquest matí en la platja de Pinedo.