diumenge, 27 de febrer de 2011

30 anys del 23-F

Aquesta setmana l'Espanya oficialista ha celebrat el 30 aniversari de l'intent de colp d'estat de Tejero, Milans del Bosch i l'Elefant blanc -eixa autoritat militar competent, que s'esperava al Congrés dels Diputats aquella trista nit; però que mai va arribar-. Una celebració en la qual s'han tornat a destacar els aspectes hagiogràfics d'alguns dels personatges que hi van intervindre, que en una anàlisi real (que no reial) del va acontéixer entre la vesprada del 23 i el matí del 24 de febrer de 1981. Si em permeten emprar la terminologia de cine de barri, segons la major part d'hagiògrafs, el xic de la pel·lícula d'aquell colp d'estat 'Made in Berlanga' va ser el rei Joan Carles. La història oficial converteix el nostre monarca en un autèntic campió de la democràcia -com el va batejar Ronald Reagan, mesos després- que va aconseguir parar el pronunciament militar i va salvar les llibertats que els espanyols acabaven d'estrenar.

Però aquesta història oficial, aquesta decicida defensa de la Constitució que va manifestar el rei davant les càmeres de TVE, s'ajusta a la realitat; o, pel contrari, va ser d'una altra manera? Molt s'ha escrit, molt s'escriurà; però, de moment, hi ha massa incògnites: per què va tardar el rei tant de temps a comparéixer davant el poble espanyol, per manifestar el seu suport a la legalitat que marcava la Constitució? Qui paper van jugar els serveis d'intel·ligència espanyols? Hi havia algun govern estranger implicat?


L'any 80 va ser un dels més complicats de la transició cap a la democràcia a Espanya. La situació econòmica era molt delicada. La banda terrorista ETA, dia sí i dia també, protagonitzava les portades dels principals diaris de l'època a base de bombes, segrests i tirs en la nuca. L'Espanya més nostàlgica veia amb mals ulls el procés descentralitzador de l'Estat i clamava contra el trencament del país. L'exèrcit, després de quaranta anys guiant els destins d'Espanya, no assumia el paper que el nou règim li havia reservat. De fet, la major part dels comandaments de les forces armades, havien lluitat en la la guerra civil al costat de Franco. I, enmig d'aquesta situació convulsa -des del punt de vista polític i social- la credibilitat del govern de Suárez estava pel terra, i el seu partit, l'UCD, comptava les hores que li quedaven per a la seua defunció política.

Tot açò va propiciar que, a principis de l'any 81, si fem cas del que va escriure Javier Cercas en 'Anatomía de un instante', diversos grups conspiraven per tirar a Suárez del poder i aplicar noves solucions per tractar de redreçar la marxa del país. Evidentment la ultra-dreta espanyola suspirava per retornar als temps del Generalísimo. S'ha parlat també d'un colp d'Estat estil De Gaulle -sense pistoles, ni tancs- que aconseguira traure l'UCD del poder i, posteriorment, formara un govern de concentració nacional presidit per algun militar de confiança del rei -Armada, per exemple-. Es diu, fins i tot, que els socialistes estaven d'acord i que el rei hauria donat el seu vist-i-plau.

Per altra banda, quan parles amb persones com José Luis Pitarch -que va ser membre de la Unión Militar Democrática, i que coneix molts dels secrets de l'exèrcit espanyol de final del franquisme- arribes a la conclussió que el 23-F va ser un teatret, que perseguia uns objectius ben clars. Pitarch, sense posar noms ni cognoms, sol fer la següent reflexió per tractar d'aportar un poquet de llum en aquest capítol de la nostra història: "Qui se'n va beneficiar de l'intent de colp d'estat? Respon a aquesta pregunta i trobaràs als organitzadors de la conspiració"

Dins d'aquesta teoria del teatret, hi ha qui opina que el 23-F va ser una operació dissenyada i planificada per a què Espanya no aprofundira més en les reformes del model territorial de l'Estat que estaven produint-se. És a dir, no es podia passar d'Una, Grande, y Libre a un model perillosament federal que podria posar en perill la unitat d'Espanya.

En definitiva, hui, trenta anys després de l'assalt al Congrés per Tejero i els seus guàrdies i de l'ocupació militar de València pels tancs de Milans del Bosch, l'únic que podem fer és especular amb la implicació d'uns i d'altres en els fets i, com sol ocórrer amb esdeveniments d'aquestes característiques, tractar de recordar que féiem cadascú de nosaltres, mentre s'estava escrivint la història.

A veure si d'ací trenta anys més, els que quedem vius tenim la sort de conéixer què va ocórrer, realment, el 23 de febrer de 1981.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada