dissabte, 12 de febrer de 2011

Pedalant per on cacen les àguiles

Hui he conegut de primera mà una de les rutes que els ciclistes de València recorren cap de setmana sí, cap de setmana no. Es tracta de l'ascensió al port de Chirivilla, entre Gàtova i Sogorb. No és un port que destaque per les seues rampes, que no passen del 8% en alguns trams, a més està ple de descansos. Però, tenint en compte que des d'Olocau fins el cim són 19 quilòmetres, el final es fa realment pesat i la seua coronació sap igual de bé, que la del Tourmalet. Clar, que ningú pense que vull comparar aquest cim amb la mítica pujada dels Pirineus (el nostre té un 2'5% de pendent mitjana, mentre que el francés supera el 7%). El que vull dir és que aconseguir amb èxit qualsevol ascensió, sempre et deixa una bona sensació al cos.



La ruta l'hem començada a Paterna. Des d'ací hem anat fins Bètera, per Mas Camarena. Des d'aquesta població, tot un homenatge als aficionats a la bicicleta, hem agafat el carril bici que porta fins Olocau. Per a qui no el conega, es tracta d'una bona manera de practicar el ciclisme, sense haver de patir pels cotxes, que, malauradament, encara no tenen en compte que els ciclistes també tenim dret a circul·lar per les carreteres.

Bé, des d'Olocau la carretera s'endinsa en la Calderona i ens ofereix els millors paisatges de la ruta. La carretera tendeix a pujar, però són pendents molt suaus, assequibles per a qualsevol ciclista (especialment amb desenvolupaments com els de la meua bici híbrida: plat gran 48, plat mitjà 36 i pinyons de l'onze al trenta-dos; cap problema).


La següent parada és Marines Vell, una xicoteta població plena d'encant.



I, després, ja quasi al final, Gàtova. Aquesta és una bona estampa de la població.


Els últims quilòmetres, quasi es fan interminables, cal pensar que portem vora quaranta des de Paterna, sempre cap amunt, i que les nostres cames no són les d'Induráin, o Contador. Però, en veure aquest senyal, el que indica l'arribada a la província de Castelló, dóna forces per continuar.


El final de l'ascensió el tenim a penes uns cinquanta metres després i, com ja he dit, tot i que no es tracta del Tourmalet, ni del Xorret de Catí, ni, tan sols del Garbí, l'alegria és immensa. Especialment, perquè des d'aquest cim, fins casa, la carretera baixa i baixa, i les cames i els pulmons poden relaxar-se, i gaudir de la tornada.


En total, 90 quilòmetres. Una ruta que, segur, la meua ombra i jo repetirem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada