diumenge, 20 de febrer del 2011

La lluita per la dignitat dels indígenes de Guatemala

Reconec que fins fa pocs dies no era capaç ni de situar Guatemala en el mapa. Sabia que era un dels països que intenten sobreviure enmig del continent americà, que havia patit una violenta guerra civil durant trenta anys i que era el lloc on havia nascut la premi Nobel de la pau, Rigoberta Menchú. Res més; però, tenint en compte els meus coneixements de la realitat internacional, que són ben pocs, no estava gens malament. Doncs bé, aquesta setmana he conegut Daniel Francisco Esteban i Juana Isabel Díaz Morales, dos indígenes guatemalencs, l'un professor, l'altra alumna, els dos compromesos amb la seua societat i amb la lluita pels drets de les comunitats indígenes guatemalenques. Els he conegut a l'institut on treballe. Han vingut des del seu país per participar en unes jornades d'intercanvi d'experiències educatives entre Guatemala i la Comunitat Valenciana, que ha organitzat la Fundació  Novessendes de Betxí.

Daniel és un maia de trenta-vuit anys que va nàixer en una de les innumerables comunitats indígenes que hi ha perdudes enmig de la selva guatemalenca. Com tots els de la seua generació i els de la generació dels seus pares, va tindre la mala sort d'arribar al món en una època equivocada, quan mitja Guatemala tractava d'eliminar a l'altra mitja. Va veure morir a familiars, amics i veïns. Com milers i milers d'indígenes guatemalencs, va haver d'abandonar la seua terra i refugiar-se a la selva per fugir de la mort. Va patir fam, va tindre fred, i no va tindre més remei que dormir sobre l'herva banyada, quan l'exèrcit o la guerrilla, destrossaven algun dels seus assentaments. Anys de patiment forjats amb llàgrimes de sal i de sang. Hui, afortunadament, ja no n'hi ha guerra, però la lluita de persones com Daniel, o Juana Isabel, encara tardarà molts anys -dècades; segles, inclús- a finalitzar.

Guatemala és un dels països més pobres del món. Com malauradament sol passar, hi ha una elit dirigent amb molts més recursos que qualsevol de nosaltres, i un ample percentatge de la població que ha de conformar-se amb sobreviure dia a dia. Dins d'aquest sector, en la part més baixa de l'escalafó, es troben les comunitats indígenes. Una població que, tot i conservar el llegat mil·lenari dels maies, veu com la vida oficial i la classe dirigent margina i menysprea les seues llengues, cultures i creences.


És per això, que persones com Daniel i Juana treballen cada dia perquè el seu poble recupere la dignitat i la fe en el futur que algú els va furtar ja fa massa temps. No és un camí ni una lluita fàcil; però saben que la llavor que ha de donar origen a la nova societat ha de ser l'educació. Daniel és mestre i en la seua comunitat ha aconseguit que tots valoren l'educació com a l'eina que els portarà el progrés. Alumnes, pares i mestres treballen junts, perquè tenen clar que els coneixements que adquirisquen els més menuts redundaran en el benefici de tota la comunitat. En aquestes escoles s'ensenya llengua, matemàtiques, ciències... Però tot aplicat a la realitat més immediata dels alumnes i amb l'objectiu que tot ho puguen aplicar per resoldre els problemes que es troben cada dia. Ens contava Daniel que treballen per projectes; projectes on els xiquets han d'aplicar el que han aprés. Per exemple, la construcció d'un xicotet pont per superar un toll que dificulta l'accés a l'escola. O l'organització d'un hort escolar.


Juana és estudiant de magisteri. Als seus dèsset anys té clar que vol continuar la senda que han obert professors com Daniel. És una lluitadora nata que, a pesar dels prejudicis de la societat fortament masclista en la qual viu, vol continuar progressant amb els seus estudis. Quan acabe magisteri vol estudiar dret per poder ajudar a les dones indígenes. Perquè si la situació dels indígenes guatemalencs és complicada, la vida de les dones indígenes es podria qualificar d'inhumana. Sense drets, sense veu, i, en ocasions, sense cara. Són les grans invisibles, les oblidades per la societat, les que necessiten una mà que els ajude a alçar-se i un micròfon perquè el món escolte la seua veu. 


No ho tenen gens fàcil; però almenys ja conéixen quin és el camí que han de recórrer i no els falta ni força ni energia per començar a caminar. Hauríem de prendre bona nota d'aquest entusiasme i tindre clar que, si volem un món millor i més just, no ho podem fer sense l'educació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada