De bestreta, demane disculpes perquè ja ha passat massa temps del fet sobre el qual vull escriure en aquesta entrada. De fet, en l’argot periodístic, aquest article ‘faria pudor’ o estaria més que caducat. Però és que les desventures dels últims quinze dies d’aquest blogger-professor de secundària-pare de xiqueta de dos anys-marit de dona embarassada-escriptor de novel·les juvenils-porter de futbol aficionat-ciclista més aficionat, encara- i cuiner d’arrossos, no tan aficionat- han fet impossible que expressara, en el moment que tocava, la meua opinió sobre el míting de Laporta a València.
D’entrada, he de dir que no estic gens d’acord amb els titulars de periòdics com ‘Las Províncias’ que van qualificar l’acte de Laporta com “provocador”. És provocar convocar un acte polític per defensar unes idees polítiques? Almenys si fem cas de la santificada constitució de 1978, no. Gràcies a Déu (si existeix) a Espanya gaudim –encara- de llibertat d’expressió i d’associació. Per tant, defensar unes idees (sempre i quan no es faça apologia de la violència, o de la intolerància) no ha de ser una provocació. El que, pel contrari, sí que em pareix una provocació és reservar una habitació en l’hotel on havia de tindre lloc l’acte polític per insultar, increpar i escridassar els seus participants. Açò no ho va fer Laporta i sí alguns dels principals representants de la València Ultra i Radical que tots coneixem i que jo no pense malgastar ni cinc segons a escriure els seus noms. El que passa és que a València depén de qui insulte, és un acte reprovable o una heroïcitat.
Dit açò, he de confessar (per si algú que segueix aquest bloc no ho tenia clar) que no m’identifique en absolut amb l’independentisme. El comprenc, perquè aquesta Espanya té la mania de santificar la cultura feta en castellà i, malauradament, condemnar als inferns a la feta en qualsevol altra llengua peninsular. Però front a la utopia de crear uns Països Catalans, jo defense una altra, encara més complicada, de construir una Espanya realment plurinacional, en la qual un madrileny –per exemple- puga emocionar-se escoltant una cançó de Lluís Llach. Són diferents maneres de veure la vida; no dic que la meua siga la correcta. Però, per altra banda, és una manera de ser fidel a les meues arrels: jo sóc fill d’andalús i de valenciana i, encara que puga semblar buit o gratuït, estic orgullós dels meus orígens.
Per altra banda, si parlem de Laporta, tinc claríssim que mai votaria un projecte encapçalat per l’expresident del Barça. Em pareix un oportunista que ara ha agafat la bandera de l’independentisme, com podria haver agafat qualsevol altra, que fa la impressió que està molt més preocupat de la seua projecció personal que de la dels Països Catalans que diu defensar.
Per això, benvingut Laporta cada vegada que vinga a la nostra terra, si vol, jo mateix li mostraré els millors indrets del meu país, els que més m’agraden, els que m’emocionen, aquells en els quals no m’importaria morir... Però, per favor, no ens embolique en els seus experiments polítics.
Com a reflexió final, als valencians que s’han deixat seduir per Laporta els diria que primer construïm tots el nostre País Valencià (que, malauradament, només existeix en el preàmbul de l’estatut) i després ja ens dedicarem a les nostres utopies; uns a construir els Països Catalans i uns altres a treballar per una Espanya en la qual capiem tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada