dissabte, 26 de novembre de 2016

La Cuba de Fidel

La meua dona i jo vam visitar Cuba l'any 2007. Vam estar una setmana entre l'Havana i Varadero -el típic paquet que venen per a turistes-. He de confessar-los que vam tornar impactats per l'experiència humana que vam viure. Per no allargar-me massa i perquè la gent puga fer-se una idea ràpida del que vam veure, va ser com si, en comptes d'un avió, haguérem pujat a una màquina del temps que ens haguera portat a la postguerra espanyola. Situacions que havia escoltat nombroses ocasions en històries de la infantesa dels meus pares, allí, a Cuba, les vam conéixer en primera persona. Misèria, por i molt d'enginy per sobreviure dia a dia.

dimecres, 23 de novembre de 2016

Rita Barberà mor

Hui el dia ha nascut gris a València. Els núvols tapaven el blau del cel i una fina capa de pluja entonava unes notes malenconioses que, gota a gota, ens ha esguitat l’ànima amb tonalitats groguenques. Tot i que pareixia un dia normal de tardor (dels d’abans, quan la pluja no era notícia), no hem tardat a descobrir que estàvem ben equivocats. Perquè aquest matí, ben prompte, abans inclús que acabaren de posar tots els carrers, ha faltat Rita Barberà. En assabentar-se de la notícia, alguns, estic plenament convençut, deuen haver interpretat que la pluja, en realitat, eren llàgrimes del cel en memòria de l’exalcaldessa. No ha sigut el meu cas, que aquest matí no tenia l’ànim massa poètic. Més tard, però, més tard, cap al migdia, he recordat el dia del soterrar de la meua iaia. Plovia. I aquell dia sí que vaig voler pensar que algú en el cel plorava perquè la iaia ens havia deixat.

dilluns, 7 de novembre de 2016

Clinton o Trump?

Demà és la gran cita: quatre anys després toca tornar a votar per elegir el nou president de la república mundial. Perquè, ens agrade o no, qui pren possessió de l’escriptori del despatx oval governa el món. Gran part de les decisions que es prenen a la Casa Blanca ens afecten a tots. Per aquest motiu és absolutament injust que els nord-americans no ens deixen votar demà ni, tampoc, que no ens permeten presentar una candidatura per competir amb republicans i demòcrates.

diumenge, 23 d’octubre de 2016

EL PSOE ESCENIFICA LA FRACTURA INTERNA

Ha parlat el comité federal del PSOE. Els socialistes s’abstindran i permetran que Rajoy torne a ser president del govern. El que encara no sabem és qui, com, quan i què suposarà això per al partit; perquè la decisió no s’ha pres per unanimitat. De fet hi ha un gran percentatge dels membres de l’òrgan que dirigeix el partit que no hi estan d’acord. De vegades cal ser pràctic. I el PSOE hauria hagut de ser-ho des del principi. Amb els resultats de les passades els socialistes tenien poques eixides. L’esquerra havia perdut suports respecte a les eleccions de desembre. En aquella ocasió, tot i que tampoc era senzill, s’hauria pogut articular un govern progressista. Però els càlculs de Pablo Iglesias van fallar (va dir no a Pedro Sánchez) i sis mesos després, a banda de no superar al PSOE com a referència en l’esquerra, Rajoy aconseguia millorar els resultats del PP. L’escenari que se li presentava al PSOE, per tant, era el següent: o intentar formar govern amb Podem i tots els partits nacionalistes i independentistes; o deixar que Rajoy siga president; o forçar noves eleccions.

dissabte, 1 d’octubre de 2016

El naufragi

El Partit Socialista culminarà hui el seu suïcidi polític. De culpables n’hi ha uns quants, tot i que, és cert, no tots amb el mateix grau de responsabilitat. El principal responsable és Pedro Sánchez. Ell ha sigut el secretari general que ha conduït els socialistes als pitjors resultats electorals de la història amb un full de ruta dubitatiu i, en ocasions, improvisat. Sánchez ha passat de liderar un partit amb vocació de govern a un altre que es conforma (i se n’enorgulleix) de liderar l’oposició. Recorden, com a exemple, la conferència de premsa que va protagonitzar la nit electoral del 26J quan, eufòric, va proclamar la victòria del PSOE sobre Podem, que els mantenia com a principal referència de l’esquerra. Que més donava que acabaren de traure menys de 90 diputats o que el PP els haguera guanyat les eleccions amb una relativa contundència. Va ser una compareixença patètica, indigna d’algú que pretén ser president del Govern.

dijous, 25 d’agost de 2016

A mi també m’agradaria anar-me’n al Barça

Sí, com ho lligen, mai pensava que seria capaç d’escriure estes paraules, però així és. En certa manera tinc enveja de Paco Alcácer. El comprenc perfectament. Jo, en la seua situació, també hauria demanat que en vengueren al Barcelona. És normal. ¿No volien els passatgers del Titànic –tret dels mitificats i resignats violinistes– fugir del vaixell quan ja era inevitable la tragèdia? El nostre València s’afona (si es fixen he escrit el possessiu en cursiva) i no hi ha res que puguem fer per evitar-ho. Vam tindre alguna opció en el passat, però vam preferir vendre’l que tractar de reflotar-lo. Tot i que, és possible que en aquella etapa el mal ja fóra irreversible. La venda del club a Lim, per tant, és un tractament de quimioteràpia que, per desgràcia, únicament servirà per allargar l’agonia. El pacient, tristament, no sobreviurà.

dimarts, 28 de juny de 2016

Mans negres? Les dels que no van anar a votar

          Des que coneguérem els resultats electorals del passat diumenge la xarxa s’ha omplit amb comentaris que expressen l’estranyesa amb el triomf del PP. Fins i tot hi ha qui veu una jugada fosca, com diuen al meu poble, o un “putxerazo” dels de l’època de Cánovas i Sagasta. Sincerament no crec, en aquest cas, en cap teoria conspiranoica. Altra cosa seria parlar de la manipulació dels mitjans de comunicació o de les maganxes que s’intenten fer des del ministeri  de l’interior per embrutar l’honorabilitat dels rivals polítics o de les epopeies dels espanyols que viuen a l’estranger perquè puguen votar. Però considere que no podem parlar de cap “putxerazo”. Cal tenir present, per exemple, que en el recompte de vots hi ha  interventors de tots els partits. La victòria del PP de Rajoy, en conseqüència, no és cap sorpresa. Diumenge a les sis de la vesprada, quan van publicar els resultats de participació (molt més baixa que en desembre) era evident que el PP guanyaria. El votant de dretes és fidel i a l’hora d’acudir a les urnes, sovint es tapa el nas i torna a tirar la papereta del seu partit. Fa sis mesos un percentatge alt de votants del PP va voler castigar-los i va votar en taronja. Però després de veure que Naranjito firmava un pacte de govern amb el PSOE ( i del mantra del vot útil, és clar) la majoria d’ells ha tornat, com el fill pròdig, a la casa del pare.

dimecres, 15 de juny de 2016

TENSIÓ



                Serà per la lluna, per la conjunció de mart i plutó o per l’element químic ultrasecret que els roïns que controlen el món han diluït en les xarxes d’aigua potable de tot el planeta. No sé qui tindrà la culpa, però cada vegada que connectes la televisió, engegues la ràdio o lliges la premsa, hi ha una paraula que flota i destaca per damunt de les altres: tensió. I quan, angoixat, lleves la tele, tanques la ràdio o llances el diari pels aires, arribes a la conclusió que l’ésser humà a penes ha evolucionat des que el primer Homo Sapiens estampà sobre la paret d’alguna cova fosca i humida el primer grafit de la història. 

diumenge, 8 de maig de 2016

Digueu-me ingenu

Segurament ho sóc, ingenu. O il·lús. Trien l’adjectiu que més els agrade. A mi em dóna igual. Bé, no exactament. Si haguera de triar-ne un, potser, em quedaria amb el segon. Il·lús. Per què? Perquè l’il·lús és aquell que té il·lusió. Sí, ja sé que habitualment quan la gent qualifica a algú d’il·lús és perquè confia en excés que puga fer-se realitat algun desig d’eixos que el sentit comú qualifica d’irrealitzables. Però, fins i tot, en aquests casos, quan els desitjos de qui els escriu no tenen pinta que prosperen (raons, n’hi ha moltes), m’agrada que em qualifiquen d’il·lús.

dimarts, 15 de març de 2016

Rita: “No sabia res de res de res. Vaja que mai havia sospitat que algú poguera blanquejar diners, en especial, si eixe algú era del PP, partit en el qual milite, però no per la meua volutant...”



Rita, la gran Rita, l’ama dels mercats, la jefa, la de la brusa roja i els collars de perles, la dels trons de bac. Ella... Hui ha tornat a protagonitzar una conferència de premsa delirant (no tant com la de Camps, ben pròxima a l’ideari de Groucho Marx) per manifestar, de nou, que no tenia ni idea de cap de les suposades trames de corrupció que afectaven al seu partit a València. L’excalcaldessa, en resum, ha sigut fidel al guió que interpreten tots els polítics als quals s’ha vinculat, d’una manera o d’una altra, amb la corrupció. I, més o menys, ha dit el següent:

dissabte, 12 de març de 2016

Quan en el València sabien què era un baló



Anit, casualitats de la vida, fent zàping vaig trobar un canal que emetia el València – Llevant de la temporada 2006/2007. La meua dona feia minuts que dormitava en el sofà al meu costat. I jo, tot i que tenia ganes d’anar-me’n al llit, vaig aguantar fins el final del partit. Quins records... El València, entrenat per Quique, lluitava amb els millors per classificar-se per a la Lliga de Campions. Cañizares, el gran Cañete, era el porter. En la defensa destacava Ayala, qui va marcar el tercer i definitiu gol del València amb una de les seues contundents rematades de cap. Albelda, el de la Pobla, era el motor de l’equip (Baraja encara estava en la plantilla, però ja començava el seu declivi futbolístic). I dalt Villa i Silva posaven la màgia. Quin gran equip! L’únic que desentonava era el president, Juan Soler, un dels grans culpables de com ha acabat el club, a qui, de tant en tant, la càmera treia al costat de Julio Romero, aleshores màxim mandatari dels granotes. El Llevant estava entrenat per López Caro, qui seria destituït el dilluns següent, després de la derrota en Mestalla. En l’equip granota destacaven jugadors com Molina, el porter, Ettien, Iñaki Descarga, Camacho o Riga. Una plantilla més que acceptable que, patint, va aconseguir mantenir-se en primera divisió al final d’aquella temporada
.

dimarts, 8 de març de 2016

CORRUPCIÓ A LA VALENCIANA (V)



Amb el nou segle una de les principals reivindicacions de la comunitat educativa valenciana era la dotació d’unes infraestructures adequades per a la formació de l’alumnat valencià. Hi havia col·legis que s’havien quedat obsolets, uns altres evidenciaven nombroses deficiències i en algunes poblacions calia construir-ne de nous. Per aquest motiu l’any 2000 el govern d’Eduardo Zaplana va crear CIEGSA, una empresa pública que tenia com a principal objectiu la construcció de nous equipaments educatius. El que originàriament es pretenia amb CIEGSA era accelerar la construcció de col·legis i instituts i, a més, a un cost inferior per a les arques públiques, en cas que les obres les hagueren realitzat empreses privades. Per desgràcia, setze anys després, les bones intencions van quedar només sobre el paper i els diners en butxaques que la Justícia haurà de determinar. Segons les últimes notícies que hem conegut els sobrecostos en les obres d’aquesta empresa pública podrien arribar fins als 1.000 milions d’euros, que en pessetes, per si aquesta xifra no els escandalitza suficientment, serien vora 170 mil milions. Els assegure que he hagut de calcular-ho tres vegades, perquè el meu cervell a partir de sis zeros es mareja. Coneixent aquestes dades dóna molta ràbia que un vicepresident del Consell com José Ciscar volguera justificar el tancament de Canal 9 amb la necessitat d’invertir eixos diners en col·legis i hospitals. Això al  meu poble es diu tindre la cara forrà de vaqueta. 

dimarts, 1 de març de 2016

CORRUPCIÓ A LA VALENCIANA (IV)




Alfonso Rus és el típic bròfec de poble. El que convida a tots en el bar, el més graciós, el més guapo i, per descomptat, el que té la boca més gran. Una boca que, en no poques ocasions, l’ha deixat en evidència. Als professors de Valencià ens va dir gilipolles. Als seus votants, burros. I va convidar a la militància del PP a celebrar la majoria absoluta de Rajoy amb xampany i dones... Tots pixats de riure. “Rus és autèntic, un home del poble...” he sentit en moltes ocasions referir-se a ell per algun dels seus fidels seguidors. Ho tenia tot permés, carta blanca. Que més donava que la gent es morira de fam! Ell apareixia al míting amb el Ferrari. Serà per diners! (copyright de Xavi Castillo). Ara bé, darrere de la personalitat megalomaníaca d’un home que ha aconseguit ser alcalde de Xàtiva, president de la Diputació de València, president de l’Olímpic i quasipresident del València, hem descobert un personatge que s’ha dedicat, suposadament, a enriquir-se amb comissions i a afavorir a amics i coneguts amb diners públics.

dimarts, 23 de febrer de 2016

CORRUPCIÓ A LA VALENCIANA (III)



Camps, Campos, Costa i Betoret no van ser els únics membres del govern valencià que van haver de retre comptes amb la justícia per alguna de les peces del cas Gürtel. Les exconselleres de Turisme, Milagrosa Martínez (la filla puta de la Perla, en paraules del Bigots) i Angélica Such, van ser imputades (ara investigades, després de la reforma terminològica que va dur a terme el govern de Rajoy) per encarregar a Orange Market el muntatge de l’estand de la Generalitat Valenciana a FITUR (la Fira Internacional de Turisme que se celebra cada any a Madrid). 

dimarts, 16 de febrer de 2016

Línies roges



Tots els que em coneixen saben que no veig amb bons ulls (per múltiples raons que hui no explicaré) que Catalunya s’independitze d’Espanya. Però això no significa (ni de bon tros) que estiga d’acord amb el reforç del centralisme que demanen alguns o que considere que els catalans siguen una espècie de monstres de l’infern que acaben de fugir d’alguna biblioteca reblida de llibres de literatura gòtica. Per a mi Catalunya és una part més del meu país, com Conca, on va nàixer la meua àvia, o Andalusia, d’on és mon pare i d’on era el meu avi. Ara, també tinc molt clar que el que puga dir o escriure no té massa valor, perquè jo no sóc català i no em correspon a mi decidir el seu futur.

diumenge, 14 de febrer de 2016

CORRUPCIÓ A LA VALENCIANA (II)



L’era Camps va començar de manera esperançadora per a tots aquells que van patir els anys de bonança i colpets a l’esquena de Zaplana. Sí, era de dretes, però se li veia bon fons. Sí, era d’un partit centralista, però apostava per la terreta i pel valencià (recorden el decàleg d’ús de la llengua que va presentar a Ares del Maestrat?). Feia la impressió que Zaplana l’havia triat perquè pensava que era un home ximple i dèbil a qui podria dominar sense massa problemes des de Madrid. Però el titella li va eixir granota al de Cartagena i prompte va esclatar una lluita de poder entre les dos faccions que va finalitzar amb la victòria del protegit de Rita Barberà. Camps i els seus partidaris controlarien València, rebrien el suport dels militants de Castelló, mentre que els pocs zaplanistes que van sobreviure es feren relativament forts durant un temps a les comarques alacantines. Que per què he començat un post sobre la corrupció valenciana parlant de les lluites internes del PP? La resposta és molt senzilla, perquè Camps va rebre el suport actiu del capitost popular castellonenc: Carlos Fabra. Més o menys el pacte a què arribaren els dos prohoms del partit degué ser així: “tranquil, Paco, tens el suport de tots els militants de Castelló, estigues tranquil... Això sí, a canvi, des d’Almenara fins a Vinaròs no vull problemes”. “El que tu vulgues, Carlos”, degué respondre Camps abans de rebre el xec en blanc que li lliurava el de les ulleres negres per poder afermar-se al palau de la Generalitat.

dijous, 4 de febrer de 2016

CORRUPCIÓ A LA VALENCIANA (I)



Per desgràcia ja no és notícia que aparega un nou cas de corrupció. I és que, com va anunciar el nou profeta dels cabells llargs i la barba blanca, “la merda està eixit a punta pala”. Hui Levante-EMV publica una nova entrega d’aquest dramàtic fulletó: investiguen l’exvicepresident del Consell, Gerardo Camps, per rebre suborns en les adjudicacions de les obres de remodelació de l’antiga presó model de València, hui un edifici d’oficines de la Generalitat. És, fins el moment, l’últim cas que ha eixit a la llum, però n’hi ha tants, que resultarà tot un repte tractar de resumir-los en aquest post.

dimecres, 3 de febrer de 2016

Pedro Sánchez torna a la vida



Pedro Sánchez ha ressuscitat. Ha tornat de la tomba on Susana Díaz, la resta dels barons panxacontents del partit i, en especial, els desastrosos resultats electorals (els pitjors en la història del PSOE) l’havien soterrat la nit del passat 20 de desembre. La cerimònia podríem dir que va ser senzilla. Tan sols acudiren els familiars, només els més pròxims, i algun amic, això sí, amb el rostre cobert perquè ningú els poguera relacionar amb el finat. A penes un mes després els crespons negres han desaparegut de Ferraz, els gasetistes han esgarrat les necrològiques que havien escrit al dictat de les tiradores de cartes  i el retornat a la vida ha recuperat part del color de cara que la pal·lidesa que arrossegava en les últimes setmanes de l’any passat havia engolit. 

dimarts, 26 de gener de 2016

Bon vent i barca nova, Alfonso



Tot i que hui no ha eixit el sol, m’he alçat content. Bé, si els he de ser sincers, no sabria exactament com definir el sentiment que em domina aquest matí. Sí, ho confesse, per una banda, el fet d’haver-me assabentat de la detenció d’Alfonso Rus m’ha dibuixat un somriure ridícul al rostre del qual (miren que ho intente) no sóc capaç de desfer-me’n. Que per què? No ho sé amb certesa. Segurament serà pel tarannà dèspota de l’expresident de la Diputació de València. Una persona que es va permetre el luxe de titlar de burros als seus votants o de manifestar que els professors de valencià érem (o som?) uns gilipolles (caracollons o moniatos en valencià del bo), no podia estar tant de temps en primera fila política. En un país normal (o, almenys, no tan estrany com el nostre) després de qualsevol d’aquestes declaracions hauria acabat, de cap, en la botiga d’electrodomèstics que els seus pares regentaven a Xàtiva. Però ací, com tots vostés saben, mai passa res. És també motiu d’alegria que algú que no sap comptar en euros els diners de les suposades comissions que estava rebent estiguera tranquil·lament a sa casa, sense que la justícia, com a mínim, li explicara que dos millons de peles són dotze mil euros. Sí, supose que açò que experimenta hui el meu cos deu ser alegria.