CORRUPCIÓ A LA VALENCIANA (II)

L’era Camps va començar de manera esperançadora per a tots aquells que van patir els anys de bonança i colpets a l’esquena de Zaplana. Sí, era de dretes, però se li veia bon fons. Sí, era d’un partit centralista, però apostava per la terreta i pel valencià (recorden el decàleg d’ús de la llengua que va presentar a Ares del Maestrat?). Feia la impressió que Zaplana l’havia triat perquè pensava que era un home ximple i dèbil a qui podria dominar sense massa problemes des de Madrid. Però el titella li va eixir granota al de Cartagena i prompte va esclatar una lluita de poder entre les dos faccions que va finalitzar amb la victòria del protegit de Rita Barberà. Camps i els seus partidaris controlarien València, rebrien el suport dels militants de Castelló, mentre que els pocs zaplanistes que van sobreviure es feren relativament forts durant un temps a les comarques alacantines. Que per què he començat un post sobre la corrupció valenciana parlant de les lluites internes del PP? La resposta és molt senzilla, perquè Camps va rebre el suport actiu del capitost popular castellonenc: Carlos Fabra. Més o menys el pacte a què arribaren els dos prohoms del partit degué ser així: “tranquil, Paco, tens el suport de tots els militants de Castelló, estigues tranquil... Això sí, a canvi, des d’Almenara fins a Vinaròs no vull problemes”. “El que tu vulgues, Carlos”, degué respondre Camps abans de rebre el xec en blanc que li lliurava el de les ulleres negres per poder afermar-se al palau de la Generalitat.

El cas Fabra

Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló i líder popular de la província durant més d’una dècada, té el dubtós honor de batejar a un dels casos de corrupció més cridaners dels últims anys del segle XX i la primera dècada del XXI. Va esclatar per culpa d’un afer de gelosia i d’infidelitats. Vicent Vilar, l’empresari castellonenc que suposadament li pagava comissions perquè intercedira davant el ministeri d’Agricultura (perquè autoritzara un dels seus pesticides, el Naranjax), el va denunciar quan va descobrir que tenia una relació massa estreta amb la seua dona. A partir d’eixe moment el cas es va embolicar fins a extrems molt complicats d’explicar. Vilar va acabar en la presó acusat de violació per la seua exdona. I Fabra també va acabar empresonat però molt més tard, ja que el procés es va allargar eternament. Cada vegada que arribava un jutge nou a Nules i es feia càrrec del seu cas, misteriosament, no tardava massa a demanar el trasllat. De pel·lícula, siciliana, és clar.

Cas Gürtel

En novembre de 2007 un exregidor del PP de Majadahonda (Madrid) va presentar davant la Fiscalia una sèrie de gravacions que demostraven pràctiques il·legals en la concessió de contractes públics en administracions governades pel Partit Popular. Esclatà aleshores el cas Gürtel, que deixà a la llum una xarxa empresarial molt vinculada al PP, que es va enriquir. Al capdavant de la trama estava l’empresari Francisco Correa que dóna nom al cas, ja que el seu cognom en alemany es diu Gürtel. 

La xarxa va arribar a València amb Orange Market, la filial de les empreses de Correa, i d’Álvaro Pérez, el bigots, la mà dreta de Correa. La relació entre Pérez i Camps era estretíssima, com demostren gravacions en les quals l’aleshores president de la Generalitat, després d’agrair-li una sèrie de regals, li diu que el volia un “ou” i que era el seu “amiguet de l’ànima”. Segons va publicar la premsa la Gürtel va regalar una sèrie de vestits a Camps, a Víctor Campos, exvicepresident del consell, i a Rafael Betoret, excap de gabinet de Turisme. Davant el previsible judici per suborn impropi, Camps va dimitir. I per evitar l’escarni públic de veure un president de la Generalitat assegut a la banqueta dels acusats, va pactar amb Campos i Betoret que es declararien culpables i pagarien la multa que els demanaven per acabar amb el calvari personal que els estava suposant aquest escàndol. Campos i Betoret, innocentment, van creure la paraula de l’expresident, i van acceptar la culpa. Però Camps, qui sap per què, decidí trair els seus homes i va anar a judici. Finalment un jurat popular el va declarar no culpable per cinc vots a favor i quatre en contra. En el mateix judici també van exculpar l’exsecretari general del PP valencià, Ricardo Costa, amb els mateixos vots.