dijous, 4 de febrer de 2016

CORRUPCIÓ A LA VALENCIANA (I)



Per desgràcia ja no és notícia que aparega un nou cas de corrupció. I és que, com va anunciar el nou profeta dels cabells llargs i la barba blanca, “la merda està eixit a punta pala”. Hui Levante-EMV publica una nova entrega d’aquest dramàtic fulletó: investiguen l’exvicepresident del Consell, Gerardo Camps, per rebre suborns en les adjudicacions de les obres de remodelació de l’antiga presó model de València, hui un edifici d’oficines de la Generalitat. És, fins el moment, l’últim cas que ha eixit a la llum, però n’hi ha tants, que resultarà tot un repte tractar de resumir-los en aquest post.


Els que arribaren a la política per forrar-se

El primer cas de corrupció que em ve a la memòria és el cas Blasco; però no l’afer pel qual acaben de jutjar i condemnar l’exconseller, sinó en el que el mateix Rafael Blasco va estar implicat a finals dels vuitanta quan era conseller d’Obres Públiques del govern socialista de Lerma. El van acusar de rebre suborns a canvi d’unes requalificacions, però el jutge va invalidar la principal prova que hi havia contra ell -unes gravacions telefòniques– i va resultar absolt. Allò hauria suposat el fi de la seua vida política (Lerma, de fet, el va destituir), però Eduardo Zaplana, en guanyar les eleccions a la Generalitat, el va recuperar per al seu govern (imaginem per la gran experiència que tenia Blasco en la gestió dels diners públics).

Més o menys per eixes dates esclata el cas Naseiro. José María Aznar acabava d’arribar a la presidència del PP. Rosendo Naseiro era el tresorer del partit (vaja, l’antecessor d’Álvaro Lapuerta i de Luis Bárcenas). Gràcies a unes gravacions telefòniques en les quals s’estava investigant per narcotràfic el germà d’un militant del PP valencià, es descobreix una trama de finançament il·legal del Partit Popular. En algunes d’eixes gravacions apareixen l’assetjador sexual Vicent Sanz, aleshores destacat membre del PP valencià, i Eduardo Zaplana, qui poc després seria alcalde de Benidorm pel vot d’una regidora socialista trànsfuga, i president de la Generalitat. En eixa famosa conversa, Sanz assegura que està en política per “forrar-se” i Zaplana, més o menys, deia que “la política li estava costant diners” i que volia comprar-se no sé quin cotxe de gamma alta. Com a conseqüència d’aquest escàndol, Naseiro (com tots els tresorers del PP, fins el moment) va ser processat. I Vicent Sanz va ser apartat del partit, però va rebre el premi de consolació d’ocupar la direcció de recursos humans de Canal 9, des d’on va cometre totes les tropelies que va voler, entre elles, els ja tristament coneguts assetjaments sexuals a tres periodistes de l’ens.

Els amics de Zaplana

Durant l’època de Zaplana es va parlar molt d’ell i de la seua particular manera de fer política. Però sent fidels a la realitat, cap dels casos de corrupció que van esclatar durant el seu govern van esguitar-li directament. Un d’ells va ser l’anomenat cas IVEX. L’Institut Valencià de l’Exportació era una agència que havia de fomentar la imatge del País Valencià arreu del món. El director, José María Tabares, va ser condemnat per delictes continuats d’estafa i falsedat per utilitzar aquest organisme públic per avalar operacions privades. Però Tabares no va arribar a complir condemna, perquè va fugir i a hores d’ara, tot i que el delicte ha prescrit, continua desaparegut. També per aquest mateix cas va haver de declarar Julio Iglesias. El cantant madrileny va firmar un contracte amb Zaplana per promoure la imatge de la Comunitat Valenciana. El que es va descobrir posteriorment és que Iglesias va cobrar part del seu contracte en negre. És a dir, dels poc més de dos milions d’euros que figuraven en el contracte, el cantant amb domicili a Miami va cobrar uns quatre milions més. Es dóna el fet que en aquells anys Iglesias va participar activament amb el PP en la campanya electoral de 1996, els primers comicis que va guanyar Aznar. Com poden veure, no va ser una col·laboració exactament desinteressada.

Un altre escàndol que va ocupar moltes portades als diaris va ser el cas Terra Mítica. El socialista José Camarasa va denunciar els sobrecostos del parc i va presentar davant del jutge unes gravacions amb alguns dels empresaris que van participar en les obres (relacionats amb l’aleshores president, Eduardo Zaplana). En aquelles gravacions es parlava clarament d’inflar les factures per repartir-se després eixos diners.  Després de deu anys d’instrucció en març de l’any passat, per fi, va començar el juí oral.

En aquesta època alguns militants del PP ja van tastar la presó. Luis Fernando Cartagena, qui va ser conseller d’Obres Públiques durant la primera legislatura de Zaplana, va ser condemnat a quatre anys de presó per un assumpte tèrbol durant la seua etapa com a alcalde d’Oriola. Cartagena va decidir quedar-se amb els diners que unes monges havien donat a l’ajuntament amb fins socials.

Juntament amb aquests casos, la premsa també va airejar l’ús inapropiat de la Visa Or del director de l’Institut Valencià de Finances, José Manuel Uncio, amb la qual es va gastar vora 7.000 euros en joies i regals. Arran de l’escàndol, Unció va deixar l’IVF, però el PP no va tardar a col·locar-lo en la comissió de control de la CAM on, com vostés poden imaginar-se, va realitzar una gran labor, tot i que no va poder evitar la fallida de l’antiga caixa d’estalvis valenciana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada