Línies roges

Tots els que em coneixen saben que no veig amb bons ulls (per múltiples raons que hui no explicaré) que Catalunya s’independitze d’Espanya. Però això no significa (ni de bon tros) que estiga d’acord amb el reforç del centralisme que demanen alguns o que considere que els catalans siguen una espècie de monstres de l’infern que acaben de fugir d’alguna biblioteca reblida de llibres de literatura gòtica. Per a mi Catalunya és una part més del meu país, com Conca, on va nàixer la meua àvia, o Andalusia, d’on és mon pare i d’on era el meu avi. Ara, també tinc molt clar que el que puga dir o escriure no té massa valor, perquè jo no sóc català i no em correspon a mi decidir el seu futur.

Per a mi el problema territorial d’Espanya està provocat per la visió centralista i castellanitzadora dels que ens han governat en els últims segles. Espanya no és una, en són moltes. I, sincerament, no trobe que hi haja cap problema a admetre-ho. Per què una persona que sent, parla i escriu en castellà és més espanyola que jo, que habitualment m’expresse en valencià? Per desgràcia molta gent opina així i, a més, aquesta visió d’Espanya està en l’ADN d’alguns partits, com el PP, però també en amplis sectors del PSOE. Aquesta és la raó per la qual molta gent no se sent còmoda a Espanya i, per això, treballa incansablement i entusiasta per trencar amb l’estat. 

A Catalunya l’independentisme (almenys des de la Transició) no havia pujat mai del 20 o del 25% de l’electorat, però ara les coses han canviat i aproximadament la meitat de la població catalana vol que Catalunya tinga un estat propi. És la conseqüència de la política de terra cremada del PP. El PP ha fomentat un discurs anticatalanista arreu d’Espanya que li ha resultat altament beneficiós en termes electorals. Altament beneficiós, és clar, en la resta de l’estat, perquè a Catalunya el PP és un partit minoritari. El recurs davant el Constitucional contra l’Estatut i la sentència del Suprem contra el sistema educatiu català (dos iniciatives del PP) han provocat que nombrosos col·lectius, que fins aleshores havien estat aliens a l’independentisme, s’hi hagen incorporat. L’actual crisi econòmica també ha afavorit el secessionisme; fet que ha motivat que, fins i tot, un percentatge elevat de persones que ni tan sols parlen català, vulguen que Catalunya trenque amb Espanya.

Aquesta problemàtica no és exclusiva d’Espanya. I dóna gust veure com ho han afrontat en altres territoris. Escòcia va votar continuar sent part de Gran Bretanya i la gent del Quebec ha tingut l’oportunitat de decidir si volia eixir-se’n de Canadà. És possible (com molts de vostés em diran) que la realitat britànica no és igual que l’espanyola o que ací no es pot convocar cap referèndum en eixe sentit, perquè seria inconstitucional. Sí, segurament tenen tota la raó; però, fins i tot, catalans que no volen la independència, estan a favor de realitzar una consulta d’aquestes característiques. El govern espanyol, per contra, s’ha amagat darrere de la llei i ha judicialitzat un problema polític. A hores d’ara, la corda s’ha tensat tant, que qualsevol tipus d’acció per reconduir la situació sembla ben complicada. Quin serà el pas següent? Plantar els tancs en la plaça de Catalunya i cremar totes els senyeres en un acte de fe públic? Trellat. Ha faltat trellat. I esperem que els futurs governants (si és que algun dia en tenim) se’n prenguen dos o tres culleradetes abans de jurar o prometre el càrrec. Falta els farà.