dijous, 25 d’agost de 2016

A mi també m’agradaria anar-me’n al Barça

Sí, com ho lligen, mai pensava que seria capaç d’escriure estes paraules, però així és. En certa manera tinc enveja de Paco Alcácer. El comprenc perfectament. Jo, en la seua situació, també hauria demanat que en vengueren al Barcelona. És normal. ¿No volien els passatgers del Titànic –tret dels mitificats i resignats violinistes– fugir del vaixell quan ja era inevitable la tragèdia? El nostre València s’afona (si es fixen he escrit el possessiu en cursiva) i no hi ha res que puguem fer per evitar-ho. Vam tindre alguna opció en el passat, però vam preferir vendre’l que tractar de reflotar-lo. Tot i que, és possible que en aquella etapa el mal ja fóra irreversible. La venda del club a Lim, per tant, és un tractament de quimioteràpia que, per desgràcia, únicament servirà per allargar l’agonia. El pacient, tristament, no sobreviurà.


Paco Alcácer se’n va del València perquè ací no tindrà oportunitats de créixer ni com a futbolista ni com a persona. Este no és el València que coneixíem com, segurament, el futbol d’ara tampoc és el mateix d’abans. El negoci ha substituït la passió. Només importen els números i els bitllets. En este sentit cal tindre clar que el València és la inversió d’un magnat de Singapur que fins fa tres o quatre temporades no devia tindre ni idea d’on s’ubicava la nostra ciutat. Lim buscava un club en fallida. Un equip que no li resultara excessivament car, per poder traure algun benefici econòmic. Vaja, una manera de diversificar les inversions en una època en la qual el sistema financer està en la UVI. Hui ha comprat un equip de futbol com fa cinquanta anys podria haver adquirit cent fanecades de tarongers.

El resultat de tot este despropòsit és un club en caiguda lliure, sense direcció, sense planificació esportiva i, el que és pitjor, sense viabilitat ni futur. No sé si Alcácer jugarà molt en el Barça. Però tinc clar que guanyarà títols i els diners que li pagaran compensaran les possibles frustracions futbolístiques que puga tindre. Malauradament, la resta ens quedem en el fang. I, com ja he dit abans, sense poder fer gran cosa, tret de queixar-nos i plorar. Perquè el club l’ha comprat un senyor de Singapur i farà amb ell el que li vinga en gana. A mi m’encantaria poder fer-me del Barça, del Llevant o del Vila-real, però, per molt que ho intente, no puc. El futbol per a mi s’ha acabat.

                

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada