dissabte, 26 de novembre de 2016

La Cuba de Fidel

La meua dona i jo vam visitar Cuba l'any 2007. Vam estar una setmana entre l'Havana i Varadero -el típic paquet que venen per a turistes-. He de confessar-los que vam tornar impactats per l'experiència humana que vam viure. Per no allargar-me massa i perquè la gent puga fer-se una idea ràpida del que vam veure, va ser com si, en comptes d'un avió, haguérem pujat a una màquina del temps que ens haguera portat a la postguerra espanyola. Situacions que havia escoltat nombroses ocasions en històries de la infantesa dels meus pares, allí, a Cuba, les vam conéixer en primera persona. Misèria, por i molt d'enginy per sobreviure dia a dia.



Recorde, per exemple, quan arribaven a qualsevol poble (carrers sense asfaltar, edificis amb les façanes desarranjades, xiquets vestits de qualsevol manera). La població local ens rebia com a autèntics déus. Se'ns acostaven al cotxe i paraven la mà. Qualsevol cosa que els poguérem donar els arrancava un somriure. Donava igual que fóra un boli que a penes funcionara o una gorra mig descolorida. Ells s'ho emportaven i ho guardavem com si fóra un diamant en brut.

Els cubans, almenys amb els que vam conviure, de portes cap a fora feia la impressió que afrontaven aquelles necessitats amb la típica alegria caribenya. Però, una vegada aconseguies entrar en el seu cercle íntim, les rialles donaven pas a les llàgrimes. Parlaven a cau d'orella perquè tenien por que algú poguera denunciar-los i no parlaven especialment bé ni de Fidel ni de la Revolució. Bé, per a ser exactes, hi havia qui sí parlava bé de Fidel, però malament d'algun dels seus col·laboradors als que acusaven d'utilitzar el règim en benefici propi.

Fidel Castro va agafar la bandera de la llibertat per enfrontar-se a l'imperialisme nord-americà i derrotar la dictadura del sinistre Batista. El problema és que va acabar imposant una altra dictadura que ja porta en el poder més de 50 anys. Perquè això del partit únic, el control de la informació i les enormes dificultats perquè els cubans puguen viatjar a determinats països no considere que siga massa democràtic. La política internacional dels EUA, amb els diversos bloquejos comercials que han imposat a l'illa, evidentment que té a veure amb les necessitats materials que pateixen i han patit els cubans. Però en la falta de llibertats la responsabilitat recau únicament i exclusiva en Fidel i en la Revolució.

Després de la mort de Fidel i de l'elecció de Trump com a president dels EUA, el futur de l'illa és una incògnita. Obama, amb la històrica visita del passat mes de març, va descongelar les relacions entre els dos països. Els cubans ho van viure amb molta il·lusió, perquè significava un primer pas per a obrir-se al món i poder recuperar autoestima i millors condicions de vida. L'administració Trump imagine que demanarà més apertura al règim cubà a canvi d'estretar les relacions econòmiques. Però, pel bé dels cubans, esperem que això no es traduïsca en una tornada als anys de Batista, quan Cuba era considerada com al burdel dels Estats Units.
Visca Cuba lliure (de veritat)!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada