diumenge, 23 d’octubre de 2016

EL PSOE ESCENIFICA LA FRACTURA INTERNA

Ha parlat el comité federal del PSOE. Els socialistes s’abstindran i permetran que Rajoy torne a ser president del govern. El que encara no sabem és qui, com, quan i què suposarà això per al partit; perquè la decisió no s’ha pres per unanimitat. De fet hi ha un gran percentatge dels membres de l’òrgan que dirigeix el partit que no hi estan d’acord. De vegades cal ser pràctic. I el PSOE hauria hagut de ser-ho des del principi. Amb els resultats de les passades els socialistes tenien poques eixides. L’esquerra havia perdut suports respecte a les eleccions de desembre. En aquella ocasió, tot i que tampoc era senzill, s’hauria pogut articular un govern progressista. Però els càlculs de Pablo Iglesias van fallar (va dir no a Pedro Sánchez) i sis mesos després, a banda de no superar al PSOE com a referència en l’esquerra, Rajoy aconseguia millorar els resultats del PP. L’escenari que se li presentava al PSOE, per tant, era el següent: o intentar formar govern amb Podem i tots els partits nacionalistes i independentistes; o deixar que Rajoy siga president; o forçar noves eleccions.


La primera opció que, sincerament, pense que és la que barallava Pedro Sánchez, no comptava amb el suport de l’ala més moderada del partit. Això Sánchez devia saber-ho, però sembla que estava decidit a morir per aquesta alternativa com, finalment, va succeir. La tercera opció, la de les eleccions, tampoc pense que fora positiva ni per al partit ni per al país. Les enquestes (o simplement comptant la gent d’esquerres es va quedar a casa el 26-J) preveien una nova derrota en les urnes dels socialistes i una consolidació del PP. Per tant, tot i que és arriscat fer política-ficció, si haguérem votat el pròxim desembre, és ben probable que el PP guanyara més còmodament i, d’aquesta manera, podria imposar el seu programa electoral sense massa oposició en el Congrés.

Quedava la segona opció: facilitar que Rajoy fóra president. En la meua opinió aquesta era la més realista, la més pràctica i, si s’haguera fet bé, la més positiva per a tots. Rajoy no compta amb els vots necessaris per governar a la seua manera. Necessita pactar cada acció de govern; per tant, és una bona oportunitat per consensuar mesures entre tots. Si els socialistes hagueren sigut intel·ligents, podrien haver optat per aquesta alternativa des del principi. Fins i tot, si no hagueren evidenciat la guerra interna que pateixen, podrien haver posat condicions a la seua abstenció com, per exemple, forçant la dimissió de Rajoy. Però no, no ho van fer. Van preferir mirar-se el melic: uns per tractar de consolidar la discutidíssima secretaria general i uns altres per conspirar i derrocar Sánchez.


Ha guanyat Susana Díaz, sí. Han guanyat els partidaris de l’abstenció. Però el preu que han hagut de pagar ha sigut excessivament alt. En primer lloc per les formes amb què han imposat el seu criteri. I en segon lloc, perquè després de la batalla, deixen un partit fragmentat. Els partidaris del “No” ja han avisat que no pensen fer cas de la decisió del comité federal. El PSOE es dessagna i ja veurem si eixa hemorràgia no acaba afectant també a tot Espanya, perquè la situació no és gens senzilla: Catalunya, crisi econòmica, retalls que demana Europa... Que poc els haguera costat traçar un full de ruta des del principi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada