dissabte, 12 de març de 2016

Quan en el València sabien què era un baló



Anit, casualitats de la vida, fent zàping vaig trobar un canal que emetia el València – Llevant de la temporada 2006/2007. La meua dona feia minuts que dormitava en el sofà al meu costat. I jo, tot i que tenia ganes d’anar-me’n al llit, vaig aguantar fins el final del partit. Quins records... El València, entrenat per Quique, lluitava amb els millors per classificar-se per a la Lliga de Campions. Cañizares, el gran Cañete, era el porter. En la defensa destacava Ayala, qui va marcar el tercer i definitiu gol del València amb una de les seues contundents rematades de cap. Albelda, el de la Pobla, era el motor de l’equip (Baraja encara estava en la plantilla, però ja començava el seu declivi futbolístic). I dalt Villa i Silva posaven la màgia. Quin gran equip! L’únic que desentonava era el president, Juan Soler, un dels grans culpables de com ha acabat el club, a qui, de tant en tant, la càmera treia al costat de Julio Romero, aleshores màxim mandatari dels granotes. El Llevant estava entrenat per López Caro, qui seria destituït el dilluns següent, després de la derrota en Mestalla. En l’equip granota destacaven jugadors com Molina, el porter, Ettien, Iñaki Descarga, Camacho o Riga. Una plantilla més que acceptable que, patint, va aconseguir mantenir-se en primera divisió al final d’aquella temporada
.

El partit, a banda de les qüestions esportives, em porta molts records personals. En aquella època encara em dedicava professionalment al periodisme. Treballava a Infotelevisió, m’encarregava, entre d’altres moltes qüestions, de la informació esportiva. Per a aquell partit, per al gran derbi de la ciutat, vam decidir elaborar un reportatge especial: jo, seguidor valencianista, faria els entradetes dels vídeos vestit amb la samarreta taronja del València. Mentre que Ferran Marí, granota confés, ho faria amb l’elàstica del Llevant. Ens va quedar un reportatge original i simpàtic; però hem de dir que els treballadors del València ens van posar algun que altre problemeta, en veure Ferran amb l’equipatge blaugrana.

A penes han passat deu anys i com han canviat les coses. Tot i que continue sent seguidor del València, no puc negar que cada vegada em sent menys identificat amb l’equip. No puc entendre que els dirigents del València visquen a l’altra punta del món i que la gestió del club se li encarregue a persones que no sembla que tinguen la preparació adequada i que, a més, per damunt de tot, només pensen en el seu benefici econòmic o personal. No, la culpa no és de Peter Lim; el multimilionari de Singapur només a vingut a ací a fer negoci, i punt. Hem sigut nosaltres els valencians qui ens hem carregat el club en estos anys de bogeria urbanística. De la mateixa manera que també han sigut valencians els que han arruïnat la nostra terra. L’estadi inacabat de l’avinguda de les Corts Valencianes és la metàfora dels temps de malbaratament i d’excessos que hem viscut darrerament i que no haurien de repetir-se. No, aquest ja no és el meu València. I, per desgràcia, sospite que mai tornarà a ser com era.

Per això jo demà aniré amb el Llevant, un equip –encara– cent per cent de la terra. Els nostres germans del Ciutat de València necessiten més els punts que nosaltres. És cert que ho tenen molt complicat per aconseguir la permanència; però si demà guanyaren, podrien quedar-se a només dos punts del somni. Una victòria demà dels de Rubi, a més, els donaria molta moral i, tant de bo, podria significar un punt d’inflexió en la trajectòria de l’equip.

Ara bé, açò no significa que a partir d’ara vulga que el València perda sempre. No, ni de bon tros. De fet, el pròxim dia 17, en plena setmana fallera, tots els valencianistes hem d’estar amb el nostre equip, perquè l’Europa League podria salvar aquesta temporada tan nefasta. Remuntar l’eliminatòria davant l’Athletic no serà gens fàcil. En primer lloc perquè el València no transmet sensacions gens positives. Per altra banda els lleons són un equip molt seriós i, a més, ja van guanyar a Mestalla amb contundència fa un parell de jornades. Però bé, de tant en tant, ocorren miracles i l’esperança (inclús la futbolística) és l’últim que s’ha de perdre...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada