dijous, 12 de juliol de 2012

EL SOL DE PARÍS

No hi havia dia que Víctor no plorara en traure’s la cartera i veure les fotos de les seues filles. Inés, la major, després de l’estiu, ja començaria les classes al col·legi dels majors. Mentre que Paula, la menuda, s’hauria de quedar un any més amb la iaia, perquè els diners no podien estirar-se més i no donava per poder pagar l’escoleta. El sol de París no era el mateix que el del seu poble. Vaja, no li arribava ni a la sola de les sabates. Els dies que naixien mig esglaiats, com deien al poble, els francesos, sobretot les franceses, cridaven emocionades “le soleil, le soleil”. Però elles què collons sabien com era el soleil, si no l’havien vist ni en foto. Al poble sí que hi havia bon soleil. Allí el fabricaven per a tot el  món. Un sol que ho omplia tot amb la seua llum i amb la seua alegria, que només alçar-te et carregava el cos d’energia i de ganes de viure. Però Víctor feia molts mesos que no podia ni abraçar les seues filles, ni deixar-se acaríciar pel soleil del seu poble.
Des que tancà el rajolar, anà d’ací cap allà, mig zombi, sense que la seua brúixola vital tinguera massa clar cap on tirar.  Primer va provar a València, després se n’anà a Barcelona. I quan el fantasma de la crisi també l’atrapà allí, es pujà a un autobús i va deixar arrere els Pirineus per temptar la sort a París, com quan de xiquet acompanyava son pare a l’assut, per intentar enganyar les carpes que rondaven per allí amb granets de dacsa dolça de pot. I com la seua iaia, uns cinquanta anys abans, després de sobreviure a algunes nits en vetla i a massa dies de mals de cap, gràcies a un vell conegut, aconseguí treball en un dels restaurants més importants de la capital.
Aquell matí Víctor esta inquiet. Li havien dit que monsieur le president de l’Espagne hi aniria a dinar. I això no era tot. Que ell seria l’encarregat d’atendre aquella taula. No havia dormit en tota la nit. Hi havia tantes coses que volia dir-li. Tantes que no sabia ni per on començar. Al final, com recordava que en l’escola li havien dit que una imatge valia més que mil paraules,  va decidir que li mostraria les fotos d’Inés i de Paula.
I quan el president, vora la una del migdia, va arribar, acompanyat per la seua cort de ministres, consellers, secretaris i servidors sense ànima; Víctor, amb les fotos a la mà, se li acostà i, mig ennuegat, li va dir:
–Senyor president, aquestes són les meues filles, fa quasi un any que no les he vistes... No pot imaginar-se la tristor que m’entra quan que ma mare me les posa al telèfon i escolte la seua veu. No puc contindre les llàgrimes cada vegada que em pregunten quan tornaré i no sé quina excusa inventar-me per no dir-los la veritat... Per favor, faça alguna cosa ja. Pense en xiquetes, com les meues, que no tenen més remei que criar-se sense pare...
                El president, una miqueta sorprés per l’audàcia d’aquell pobre cambrer, encertà a dibuixar un somriure al seu rostre, i es girà cap al seu secretari en busca d’alguna resposta. Aquest, que ja havia apuntat en el quadern del president la demanda de Víctor, amb la solvència que el caracteritzava, li xiuxiuejà a l’orella:
–Tranquilo, presi, dale un abrazo y dile que el verano que viene montamos otra Eurocopa.
                I passà aquell estiu, arribà el següent i un any més tard l’altre i Víctor abandonà la idea d’intentar explicar als francesos, especialment a les franceses, que allò que brillava enmig del cel, es pareixia al soleil, però que, en realitat, no era el sol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada