dissabte, 5 de maig del 2012

‘LA RONDALLA DE LA FADA DE LES ALES DE PAPER’

        Fa molts, molts anys; tants, que fins i tot, encara no s’havien inventat les paraules, va nàixer una fada a qui posaren el nom de Farigoleta. Només arribar al món va rebre les seues primeres ales: les de paper. Si tot anava bé i superava tots els reptes que les criatures de la seua natura han de superar, en deu anys canviaria eixes ales de paper, per les de cristall. Quinze anys més tard aconseguiria les d’or. I vint després, com sospiraven totes les fades des que eren ben petites, guanyaria les de pols màgics de diamant. Però, malauradament, molt poques les aconseguien.

        El primer encàrrec que va rebre Farigoleta va ser el de custodiar el Bosc de les plantes de somriures trist; un dels molts boscos màgics que antigament tant predominaven per les nostres muntanyes. Ella havia d’encarregar-se de mantindre la pau entre totes les criatures que hi vivien, i, a més, protegir el bosc de qualsevol amenaça; les més perilloses: l’accés dels humans (o dos potes com ens anomenen les criatures del bosc) i les esgarrifadores incursions dels temibles incineradors que ho deixaven tot reduït a cendra i carbó.

        Farigoleta va començar amb il·lusió aquest primer repte. Pel matí vigilava que els fills dels donyets i dels gnoms no tingueren cap problema a l’hora d’anar a l’escola. Per les vesprades feia una ronda per tot el bosc per si algú necessitava la seua ajuda. I per la nit pujava a la branca més alta del Roure pare per controlar que no s’acostara ni cap incinerador, ni cap dos potes amb males intencions.

        Però dos o tres anys després, com aquell bosc era molt tranquil i mai no ocorria res, Farigoleta, a poc a poc, va substituir les tasques que li havien encomanat, per unes altres que va trobar més entretingudes. Pels matins abandonava el bosc i pujava, volant, volant, fins la Muntanya Blanca per contemplar l’eixida del sol. Moltes vesprades s’escapava per jugar i riure amb alguna de les incomptables papallones que poblaven aquell bosc. I quatre de cada tres nits pujava al cel per engrunsar-se en l’estela d’algun meteorit intrèpid.

        Aquesta conducta irresponsable no va passar inadvertida a dos indesitjables incineradors que feia un temps que seguien tots els moviments de la fada. Llavors, una nit van aprofitar que ningú vigilava, per entrar al bosc, i escampar la seua maldat. L’incendi va ser terrible. Els arbres cridaven, els animals fugien desorientats i els gnoms ploraven veient com desapareixia el seu món… I mentrestant Farigoleta d’estrela en estrela.

        Quan la petita fada va tornar, cansada de tant de jugar, en veure el desastre que havia ocorregut va trencar a plorar. S’havien cremat tots els arbres i havien mort la major part d’animals i criatures… El lloc que abans havia sigut un paradís, s’havia convertit ara en un infern desolador.

        Aleshores, quan la fada va caure en terra plora que ploraràs, va aparéixer la Mare Natura. No calgué cap sermó perquè Farigoleta es llançara als seus peus implorant perdó, alhora que demanava entre plors si hi havia alguna manera per posar remei a aquella tragèdia. La Mare Natura, sense canviar el semblant de disgust que li havia provocat la decepció de la petita fada, va respondre que sí, que es podria arreglar tot, però que, a canvi, ella hauria de fer un gran sacrifici.

Farigoleta va respondre que no li importava, que estava disposada a sacrificar el que calguera. Aleshores, la Mare Natura li va dir que si renunciava a la seua condició màgica, els arbres que s’havien cremat tornaren a nàixer i els animals i les criatures que havien mort recuperarien la vida. Farigoleta, molt trista i plena de culpa, va acatxar el cap i va assumir la seua responsabilitat:

-Si aquest bosc que ara és negre pot tornar a ser verd i els animals i criatures que hi vivien poden tornar a vagarejar alegres i felices com si res no haguera ocorregut, disposa de mi com vulgues.

        I en un obrir i tancar d’ulls va ocórrer el miracle. El verd va substituir el negre, els arbres a les flames, i les criatures del bosc oblidaren aquell terrible incendi com si s’haguera tractat d’un malson.

Pel que conten la Mare Natura no va voler castigar en excés Farigoleta i la va convertir en una papallona, per a què totes les nits poguera tornar a pujar a les estreles. I en reconeixement pel seu sacrifici, des d’aquella nit tothom coneix el bosc, com el Bosc de la fada de les ales de paper.
       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada