dimarts, 15 de maig de 2012

2400 sols, 96 llunes i uns quants núvols

Es van conéixer a classe. La primera vegada que parlaren ell es va burlar d'ella. Ella li digué que era un imbècil. Però, en el fons, darrere d'aquella aparent hostilitat, ell feia temps que s'havia fixat en ella. I ella... Bé, ella pel que va confessar després, des del principi de curs no li llevava l'ull.

Acabaren les classes. Es va celebrar un sopar; però ell va preferir anar-se'n al seu poble. Ella, que havia tret el millor vestit de l'armari, es va conformar amb la companyia de la lluna.

Una setmana més tard, ell buscà el telèfon d'ella en les pàgines blanques. I quaranta-cinc minuts de conversa després, se n'adonaren que, tal vegada, aquell curs havien perdut massa temps i que calia recuperar-lo. I van quedar per prendre un tallat. I quedaren per berenar en una xocolateria que ja no existeix. I anaren a la platja. I els dies passaven i cap dels dos s'atrevia a transformar aquella amistat en algun sentiment més intens.

Fins que un dia decidiren anar al cine i acabaren amb aquella missió impossible. I junt a la ribera d'un riu beneït per la inspiració d'Escrivá de Balaguer, descobriren sensacions que, almenys ell, només havia viscut en el seu món oníric. Aquell dia salpà el seu veler i s'endinsà en una mar d'aigües incertes, en ocasions serena, de vegades tempestuosa.

I a bord d'aquell vaixell, fa 2400 sols, 96 llunes i uns quants núvols que reberen l'impuls dels senyors de la Rosa dels Vents i iniciaren una nova etapa. Amb molta paciència aquell veler anà descobrint nous móns i ha anat superant tots els esculls que la mar els anà proposant.

En aquest temps la tripulació del vaixell ha crescut i, tot i que s'intueixen núvols negres de tempesta, ella i ell s'agafaran de les mans i no tremolaran quan brame l'oceà. I cantaran quan les ones sacsegen el buc. I s'abraçaran si s'apaga el foc. I si s'esgarren les veles, remaran amb les mans. I si canten les sirenes, les saludaran i continuaran avant. I si han de plorar, ploraran junts. I si alguna vegada la brúixola s'oblida de funcionar, miraran al cel i seguiran el camí dels estels. I quan els coloms anuncien les costes d'Ítaca, somriuran i recordaran aquell dia que ell es burlà d'ella i ella li digué que era un imbècil. Aquell dia que pujaren al veler.

Fa 2400 sols, 96 llunes i uns quants núvols.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada