dimarts, 16 d’octubre de 2012

Quan el baló es converteix, simplement, en un tros de cuiro



És la primera vegada que em passa. I, la veritat, no m’ha sorprés. Ha sigut un procés gradual i, a poc a poc, el meu cos ha anat acostumant-se. Però no es preocupen. Són coses de l’edat. Estic madurant. Evolucione com a persona. I, per molt que ens faça mal, no podem pretendre que ens emocionen les mateixes coses que quan érem xiquets. Hui després d’una vesprada plena de feina de l’institut (prepara classes, assisteix a reunions, prepara la reunió de pares de demà...) i de mil mals de cap (què dinaré demà; què sope hui: ensalada o bullit; a vore si s’acaba aquest puto mes d’octubre i tornem a cobrar, perquè puguem continuar pagant factures, hipoteques, lloguers, guarderies, col·legis, gasoil, etc...)  m’he assentat davant d’un plat de bullit (acabat d’arribar del mateix infern) i he encés la tele. I saben vostés amb què m’he trobat? Amb el partit de futbol Espanya-França. Tot un partidàs, com els podran confirmar els amants de l’aquest esport.

                I saben quina ha sigut la meua reacció? Indiferència. La més absoluta indiferència. Com dirien al meu poble, m’importa un ou el que facen vint-i-dos milionaris davant d’un baló. Si guanyen els rojos, bé. I si guanyen els blancs, també. Ja està bé de donar-li tanta transcendència al futbol, de convertir en herois mitològics als futbolistes i, per damunt de tot, ja és hora que s’acaben els privilegis per als equips de futbol. Perquè mentre cada any vostés i jo hem de suar sang per arribar a fi de mes, aquests privilegiats poden permetre’s el luxe, per exemple, de no pagar a Hisenda. Els clubs de futbol espanyols, si no estic mal informat, deuen més de sis-cents milions d’euros. 

I ací no passa res. Quina vergonya de país.

Espanya-França? Que guanye el millor... O, millor encara, que no guanye ningú. Podrien perdre els dos? Crec que no, una llàstima.

I que conste que tot açò ho signa un examant del futbol. 

Vaig a continuar amb el bullit, que sembla que ja no crema tant...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada