dijous, 22 de novembre del 2012

El paradís



Volen que em crega que m’han expulsat del Paradís. Que només sóc una pedra. Que no tinc ànima. Com un llibre sense lletres. Com un ocell sense plomes. Com un ciri sense llum.

Volen que em crega que ma casa ja no és ma casa. Que les meues filles no tenen pare. I que la meua dona vist de negre i em porta flors cada diumenge.

Fins i tot, algunes nits sense llençols, jo també he somiat amb l’Edén, he plorat abraçat a les meues cadenes i, en alçar els ulls, només he vist la tapa d’un taüt.


Però, per sort, hui he descobert que al cor em batega un Paradís. Que cinc dies no són cinc segles. I que no hi ha núvols tan negres, ni dies tan foscos.

Hui he tancat els ulls i el vent humit del Sud m’ha regalat records de llenya cremada, de taronja xafada i de carn torrada. I mentre caminava, he perdut trenta anys i he arribat als carrers del meu poble. I Rafa ha tret el baló, la Meca ha abaixat la persiana, Irene ha pesat mig quilo de carxofes. I estic segur que la Bartola no tardarà a aparéixer , camí de missa, amb Jackie marcant-li el camí. I mireu allà dalt, no és el Rei volador?

Crec que, en el que resta de nit, no obriré els ulls i continuaré la partida de Rei i Vida, almenys fins que el pare de Rafa se’n farte i ens lleve el baló.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada