dijous, 15 de novembre del 2012

QUARANTA-HUIT



Hui volia riure.
Però
 m’han esborrat els llavis.
Volia córrer, volar,
pujar al cel
 i acariciar les estreles...
Però
m’han nugat les cames,
m’han cremat les ales
i m’han tallat les mans.


Estic de dol
per quaranta-huit amics assenyalats,
per quaranta-huit famílies sense pa,
i per quaranta-huit periodistes emmordassats.

Plore
per una justícia que no tanca els ulls,
per un govern que no governa per a tots
i per un país que mai no plora.

Per sort,
els que hui riuen,
prompte ploraran.
I els que cada nit ploren,
riuran.

Ja és hora que les argelagues
s’assequen,
i ens deixen d’amagar
la senda bona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada